Aleix Gómez Abelló és el millor extrem dret del món d’handbol. Si fos danès o suec, se’l rifarien. L’any 2024 va ser gran per ell: Champions amb el Barça (més Lliga, Copa ASOBAL i Copa del Rei) i bronze de mèrit, el segon per ell, als Jocs Olímpics de París 2024. Aquest creualtenc poc amant dels focus es passeja per Sabadell en un anonimat que li agrada.

Gómez, un tastaolletes dels esports, va començar una mica per casualitat a l’handbol. Ho va fer a l’OAR Gràcia però les seves aptituds van cridar ràpid l’atenció del Barça, el club de la seva vida, amb qui ha renovat recentment fins l’any 2029. És un dels cinc finalistes del Premi Sabadellenc de l’Any 2024. Podeu votar AQUÍ pel vostre finalista favorit.

Com vas arribar al món de l’esport?
Jo soc de Sabadell de tota la vida. Visc al barri de la Creu Alta. De petit m’agradaven sempre els esports, sigui futbol, bàsquet, handbol, el tennis taula. M’han agradat tots. Al pati de l’escola anava jugant a tots, a l’educació física. Vaig començar a jugar a futbol jo. Vaig començar al Mercantil, quan estava al costat de l’OAR, i vaig començar allà amb el meu germà. La veritat que el futbol no se’m donava del tot malament. Però el meu germà tenia dos anys i mig més que jo i jo anava una mica on anava ell de petit. El meu germà va deixar el futbol i se’n va anar a provar el handbol. I vaig dir: ‘vaig amb tu i ho provo’. Llavors vaig començar aquí de petit a l’escola. M’agradava. Vaig estar dos anys i vaig anar a l’OAR. Se’m donava bé. A l’OAR crec que vaig estar entre dos i tres anys i després vaig començar al Barça infantil o cadet. Poc a poc he anat pujant. Ha estat un camí dur, però al final m’ha anat bé.

Quan se’t va ficar el cuquet del handbol de forma seriosa?
Quan vaig deixar el futbol ens van apuntar al campus de l’OAR. Ens va agradar molt, però més que l’esport en sí, tot el companyerisme i tot del que és aquest esport, el que transmet. I bueno, i a partir d’allò, a partir del campus, a partir dels companys, dels amics que també feien handbol, doncs em vaig aficionar i vaig dir ‘aquest és el meu esport’.

De petit ja volies jugar a handbol o volies fer una altra cosa?
Realment m’era bastant igual. Jo sé que l’esport m’agrada, em sento identificat amb els valors que transmeten els esports i realment he acabat amb el handbol, però podria haver estat fent una altra cosa. No sé si m’hagués anat tan bé, però podria haver estat fent una altra cosa.

Vas començar a l’OAR. Què ha significat l’OAR per tu? Què ha significat el club?
Significa els meus inicis una mica. Vaig estar amb dos entrenadors que em van acollir molt bé, em van ajudar bastant a créixer com a persona dins el món de l’esport. A tenir el cap a terra. Quan et truca el Barça, quan et truca aquell. Tenir els peus a terra i tenir ben posats els fonaments, que és fonamental.

Quins van ser els teus referents si en tenies?
Realment mai he tingut un referent en concret. El que sí que intento fer és agafar cada persona dins del món de l’esport o fora del món de l’esport les petites coses per formar la persona que soc avui en dia.

Quines serien les teves característiques més destacables? Com et definiries?
Jo crec que soc molt competitiu. A vegades massa. No m’agrada perdre cap esport i si perdo i haig d’entrenar cinc dies, entreno 10 dies, un any, el que faci falta. I el companyarisme. Jo crec que se’m dóna bastant bé. Cap i a la fi, el món de l’esport és molt psicològic. A vegades jo tinc un mal dia, el company m’ajuda i al revés. I jo crec que això en un equip és molt important. Jo em quedaria amb el companyerisme i la competitivitat.

Ets competitiu en tot? També fora de la pista? Cruyff no volia perdre ni a les cartes amb els seus fills.
Si et dic la veritat, soc bastant competitiu en tot. Algun cop intento anar més tranquil i no anar al 100 per cent a guanyar perquè llavors si perdo sí que m’enfado, la veritat. És una cosa característica. Així soc jo. Poc a poc he anat tranquil·litzant tot el tema perquè de petit si jugava a la play m’enfadava molt quan perdia. Estic molt més tranquil en aquest aspecte.

Però també tens una sang freda. Això ho destaca tothom. Sobretot en els moments decisius. Això és innat? Com ho treballes? O amb el pas dels anys has anat agafant aquesta habilitat.
El pas dels anys va ajudant, però també és una cosa que ho tens. A mi els moments aquests calents, haver-te-la de jugar i tot això, a mi és una cosa que m’agrada molt. Realment és pel que estic practicant esport. El que em fa sentir viu i tot això són els moments de pressió.

Deies que l’esport també té una part psicològica molt important i hi ha alts i baixos, no? Ara surts d’una lesió, n’has tingut altres. Com treballes aquesta part?
La veritat és que són moments durs, sobretot el tema de lesions. Però al cap i a la fi l’esport és un món on una vegada estàs a dalt i una vegada estàs a baix. És a dir, pots jugar molt bé el dissabte, tornes a jugar dijous i jugues malament i ni el dissabte ets tan bo ni el dijous ets tan dolent. Vas amunt i avall, has de confiar en tu mateix, intentar-te recolzar en la gent que està al teu cantó, sigui amics o família, i creure molt en tu. Al cap i a la fi, l’únic que lluitarà per tu ets tu mateix.

L’any passat, el 2024, va ser un any molt bo a nivell d’esportiu segurament per tu. Creus que és el millor any fins ara per tu?
A nivell de premis va ser un any bastant bo, la veritat. Vam aconseguir tots els títols espanyols i la Champions i vam aconseguir el bronze amb la selecció. Però a nivell d’experiències i a nivell de tot el que comporta l’esport, cada any és especial per mi. Cada any té la seva espina, la seva cosa que et fa aprendre, cada any és especial per mi.

Com recordes els Jocs? Perquè van des del primer dia amb una competitivitat màxima, no?
Sí. Als Jocs jo vaig estar a Tòquio i a París, i realment al principi, clar, ens concentrem molt abans que comencin. És una mica dur, perquè és estiu, portes tot l’any amb el Barça i necessites una mica de descans. Però un cop als Jocs, la veritat, hi ha molta pressió. És una cosa que és molt difícil d’explicar, ho has de viure. Un dels meus somnis seria poder arribar també a Los Ángeles i poder aconseguir una altra medalla allà.

Com recordes el partit pel bronze. Marques un munt de gols, us jugue la medalla i en l’últim moment et lesionen però gaunyeu gairebé de forma agònica amb tu fora de la pista lesionat. Gairebé no surts a la celebració perquè estàs tirat a terra.
El recordo content i no tan content. Vam fer una Olimpíada bastant bona, els resultats van acompanyar molt. Va ser un cop dur perdre la semifinal contra Alemanya. Però això és l’esport. Un dia estàs a dalt i l’altre a baix. Has d’aixecar-te. Realment, quan perds les semis et donen ganes d’anar cap a casa. Però et poses a pensar i dius: ‘ostres estàs en un tercer quart lloc d’un bronze olímpic, val la pena lluitar-ho, val la pena anar amb tot’. La veritat que va acabar molt bé, vam arribar a casa molt contents.

Si t’has de quedar en un:, Tòquio o París?
Cada un té el seu, cada un és especial. A Tòquio eren els primers, però també hi havia el tema del Covid, els equips no podien sortir gaire, París era en els segons, la gent també era diferent, no sé dir-te. Clar, el resultat va ser el mateix, també, no sé dir-te.

Et quedes amb Los Ángeles d’aquí a tres anys.
Serà l’or. Tan de bo.

Quin seria el gol de la teva vida?
Ostres, no en tinc ni idea, la veritat. Sóc una mica despistat amb aquest tema.

En una ciutat sense una gran tradició d’handbol, sou tres sabadellencs a la selecció: Ian Tarrafeta, Daniel Fernández i Aleix Gomez. És pura casualitat que hi hagi tres jugadors de Sabadell a la selecció? N’heu parlat?
Sí, és curiós. Crec que és pura casualitat. Ara et diria que els de Sabadell tenim alguna cosa però crec que és pura casualitat. Algun cop hem comentat, quan fem algun passeig, que de 18 siguem 3 de Sabadell.

Recentment has renovat amb el Barça, fins al 2029. Vols ser un home d’un sol club?
Sí, al Barça estic molt content. Com treballen, com és el club. Jo soc del Barça tota la vida. M’encantaria quedar-me al Barça tot el temps possible. Estic a casa, tinc tota la família, tots els amics, tota la gent que estimo la tinc al davant, a prop. Si fos per mi em quedaria aquí tota la vida. Tota la vida.

Destacaves la sang freda a la pista. I fora, com t’evadeixes? Estàs tot el dia pensant en l’handbol?
No! Al revés. Intento passar de tot. A l’esport hi ha molta pressió. Al cap i a la fi sempre vols guanyar, i jo el primer. Quan acabo l’esport, intento evadir-me, estar amb els amics, família, amb la gent propera. Separar les dues coses. Em va molt bé per al dia següent aixecar-me i anar amb més ganes d’entrenar. Quan acabo l’entrenament, aparto el món de l’handbol i faig la meva vida. Intento separar dues coses molt bé, perquè si no em tornaria boig.

Tens un campus formatiu fa temps. És important per tu ser un exemple o un referent pels joves?
Som 128 nens ara mateix. És una mica això. Que la gent es vagi ficant al món de l’esport. Jo estic tots els dies, veuen com treballo i em fan moltes persones. Veus els nens molt il·lusionats a poder arribar algun dia on estic jugant jo.

I què els hi dius?
Esperança, confieu en vosaltres mateixos i seguiu endavant. I la veritat amb el campus estic molt orgullós i espero que el pugui seguir fent durant molts anys.

Foto portada: l’extrem sabadellenc del FC Barcelona Aleix Gómez.