Tracem una semblança biogràfica d’un periodista compromès en la lluita antifeixista i un dels informadors més influents a la transició democràtica. El seu cas judicial va desfermar un dura batalla, amb un ampli ressò internacional, que marcà els límits de la llibertat d’expressió a Espanya.
Xavier Vinader Sánchez va néixer el 17 de febrer de 1947 al carrer Sardà n. 71, bis de Sabadell en si d’una família republicana. El seu pare, Manuel Vinader Ballester, era valencià i treballador del metall i la seva mare, Mercè Sánchez Morales, era murciana i modista. Xavier fou el més petit de tres germans, Mercè i Manel. Quan era nen va contraure la poliomielitis, una malaltia que marcà la seva vida i que, amb el curs dels anys, el va portar a la cadira de rodes.
Xavier va fer les seves primeres lletres al Col·legi Cor de Maria de l’ordre dels claretians de Sabadell on va tenir com a professor al futur bisbe i teòric de la teologia d’alliberament Pere Casaldàliga. Des de ben jove va sentir la crida de la vocació periodística. El 1965 va fundar la revista L’impacte dels alumnes de l’Acadèmia Taulé-Viñas. Un dels seus articles sobre la identitat cultural de Catalunya va provocar l’escorcoll de la Brigada Político-Social, només la protecció de la direcció del centre impedí que es produïssin detencions. Entre 1965 i 1970 fou locutor-realitzador d’EFJ 12- Radio Juventud de Sabadell, de la Cadena Azul de Radiodifusión. Allí va crear, dirigir i presentar el programa Guerrilla Radiofónica dedicat a la Nova Cançó. Després d’un advertiment a l’emissora per part de les autoritats governatives el programa fou definitivament clausurat. D’altra banda, entre 1967 i 1969, va col·laborar en el programa Gente como nosotros de Radio Sabadell, amb Manuel Foraster i Eloi-Jaume García.
El 1969 va començar a estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona, l’única que existia a l’època, on es va llicenciar en el curs 1973-74 amb la tesina de 250 pàgines titulada La premsa en Sabadell. El desembre de 1969 fou nomenat corresponsal a Barcelona de la revista Gaceta Universitaria, una publicació quinzenal nascuda el 1962 a la Universitat de Navarra i impulsada pels sectors més liberals de l’Opus Dei. Després de patir una desena d’expedients informatius, nombroses multes i processos al Tribunal de Orden Público (TOP) fou tancada al 1972. En aquesta publicació, Vinader va fer un seguiment del moviment estudiantil. L’any 1969 va entrar com a redactor del diari Sabadell, òrgan de la cadena de premsa del Movimiento i que tenia la seva seu a l’actual Casal Pere Quart, on va treballar fins el 1971. En aquells tres anys va publicar nombrosos articles a les seccions Televicuriosenado, de crítica televisiva i Sonido en Hi-Fi d’actualitat musical. A més, juntament amb Pere Font Grassa, publicà articles i entrevistes signats amb els seus cognoms i una caricatura dels dos redactors.
D’altra banda, entre de març de 1973 i juny 1974, va col·laborar a la revista Can Oriach, que de butlletí de l’Agrupació de Veíns del barri s’havia convertit en portaveu del conjunt del moviment veïnal i de l’oposició democràtica. Vinader va publicar diversos articles amb el pseudònim Till Eulenspiegel, un personatge irreverent i entremaliat del folklore popular del nord d’Alemanya i Holanda. Així mateix, va participar en la revista TS, promoguda pels Amics de les Arts de Terrassa i l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. La publicació, de periodicitat molt irregular, va sortir al carrer al febrer de 1971 i va editar set números fins que va tancar l’abril de 1976 a conseqüència de la multa de 100.000 pessetes imposada pel governador civil. Vinader va entrar a la redacció al juliol de 1974, i va publicar dos reportatges; un sobre el conflicte de la Residència Albada i un altre sobre la Gran Via.
A l’Escola Oficial de Periodisme, va entrar en contacte amb l’Organització Comunista d’Espanya (OCE)-Bandera Roja, fundada el 1968 i dirigida por Jordi Solé Tura i Alfonso Carlos Comín. Bandera Roja s’implantà a Sabadell l’any 1973 introduïda per Xavier Vinader i Josep Maria Benaul. Altres militants destacats foren Francesc Josep Serra, Albert Torrent, Joaquim González, Dionisio Giménez, que seria director de la revista Can Oriach, Paco Vilches, Mari Carmen Martínez, Anna Tenza o Rosa Cañadell i Conxa Oliu, aquestes dues darreres a l’àmbit universitari. A final de 1974, Vinader, com la majoria de militants de Bandera Roja, s’integrà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
El corresponsal antifranquista
El 1974 va donar el salt a la premsa barcelonina. En aquest mateix any va publicar dos articles a Mundo Diario i Correo Catalán sobre la impunitat de la extrema dreta a Catalunya i va començar a treballar com a corresponsal a Sabadell de La Vanguardia, Tele/eXprés, Mundo Diario i de l’agència Europa Press. Des d’aquests mitjans de comunicació va cobrir diàriament els greus conflictes laborals i polítics que es succeïen a la ciutat. La seva tasca periodística el va posar en el punt de mira de l’extrema dreta. La matinada del 9 de juliol de 1975, una organització ultradretana anònima va llençar un artefacte incendiari contra el domicili familiar que causà greus danys a la façana de l’edifici. L’atemptat va tenir un gran ressò a la premsa catalana i espanyola i provocà nombroses reaccions de repulsa.
Durant el ple municipal del 30 de desembre de 1975, on el moviment veïnal i una trentena d’entitats ciutadanes presentaren un document en favor de la amnistia, ell fou agredit verbalment i Dionisio Giménez físicament (més info. ‘El pleno de la amnistía‘). Això va motivar una protesta dels mitjans de comunicació de Barcelona i que publiqués a la revista Mundo l’article Sabadell, ciudad piloto…de los ultras; una publicació on va col·laborar des de febrer de 1975 a l’octubre de 1977. Vinader va fer un seguiment exhaustiu de la Vaga General Política de febrer de 1976. Llavors l’editorial Laia, dirigida per Alfonso Carlos Comín, li va encarregar un llibre sobre la vaga, però que no es publicà fins al 2012 (més info: ‘Vinader evoca l’inici de la democràcia a Sabadell en un llibre‘).
També va participar en el projecte de curta existència (1976-1977) del setmanari en llengua catalana Arreu, a l’òrbita del PSUC, on va publicar diversos treballs sobre les trames feixistes. Tanmateix, l’entrevista a Oriol Arnau, l’advocat defensor de Salvador Puig Antich, on figurava el peu de foto: “la sentència era ja dictada abans del judici”, va provocar que l’auditor de guerra el general Pascual Vidal Aznares –que havia format part del consell de guerra que jutjà a Jordi Pujol- enviés una carta al capità general de la IV Regió Militar, Francisco de Paula Coloma-Gallegos y Pérez, per incoar un judici militar contra el director de la revista, Xavier Caño, i contra Vinader. Finalment, després de les seves declaracions, es decretà el sobreseïment de la causa. Mesos més tard, va publicar a Por Favor, amb Georgina Cisquella, una entrevista al darrer carceller de Puig Antich.
El febrer de 1977 va aparèixer la revista Primera Plana, fundada pel sabadellenc José Ilario, un setmanari de denúncia social. Vinader s’incorporà al març de 1977 al número 3 de la publicació que, a partir del número 14 (2 de juny de 1977), seria dirigida per Manuel Vázquez Montalbán. En aquesta revista aprofundí, setmana darrera setmana, sobre les accions violentes i les complicitats de l’extrema dreta, així com de la Internacional Feixista. Alhora també investigà a fons sobre l’estructura i l’organització d’ETA. A Primera Plana realitzà un excel·lent treball de recerca sobre la bomba a la redacció de la revista satírica El Papus que el van conduir a publicar el nom de l’organització i dels autors materials de l’atemptat, així com de les seves connexions amb la Guàrdia Civil i la Policia Armada.
El juny de 1978 va entrar en la redacció d’Interviú, un projecte del Grupo Zeta que havia nascut al maig de 1976. Vinader va treballar-hi fins el març de 1993 i va publicar 140 articles. A Interviú va ampliar el ventall temàtic i territorial dels seus reportatges. Així, a més dels grups de l’ultradreta a Espanya, va investigar sobre la màfia italiana, la secta CEIS, entrevistà a dirigents de les SS, viatjà a Filipines on va escriure sobre les accions del Moro Islàmic Liberation Front i entrevistà a Ferdinand i Imelda Marcos o amb el fotògraf Paco Elvira va publicar les primeres fotografies del dirigent Javier Rupérez, segrestrat per ETA.
També va cobrir la revolució dels clavells a Portugal i la invasió de la URSS a l’Afganistan on a l’aeroport de Kabul va ser retingut per la policia soviètica per comprovar els seus contactes amb la guerrilla anticomunista fins que finalment el van deixar en llibertat amb la condició d’abandonar el país en 24 hores. Vinader va volar des de Peshawar, al Pakistan, fins a Roma on va assabentar-se que el jutge Ricardo Varón Cobos l’acusava d’inducció a l’assassinat i decretava presó incondicional sense fiança.
Aquest magistrat del jutjat central n. 1 de l’Audiència Nacional va deixar en llibertat el 1984 al capo de la màfia napolitana Antonio Bardelino que va fugir d’Espanya. Varón Cobos, que sembla ser va cobrar 10 milions de pessetes, fou jutjat per prevaricació i expulsat de la carrera judicial el 1986, a la qual va retornar el 1986 per una resolució del Tribunal Suprem.
Símbol de la lluita per la llibertat d’expressió
Aquesta ordre judicial provenia dels tres reportatges, publicats entre novembre i desembre de 1979 a Interviú, on explicava detalladament, amb noms i cognoms, les actuacions de grups d’incontrolats de l’extrema dreta a Euskadi que, en realitat, foren l’embrió del GAL. Unes informacions obtingudes de les entrevistes amb l’ex policia murcià Francisco Ros Frutos, destinat al País Basc pel qual també es demanava presó incondicional. Poc després, el gener de 1980, ETA va matar a Jesús García i Alfredo Ramos, dos dels individus mencionats als articles que justificaren l’acció del jutge contra el periodista i l’expolicia. Vinader va decidir no tornar a Espanya i esdevenir enviat especial d’Interviú a Londres i Paris.
Paral·lelament, el 4 de juny del mateix any, la casa de Vinader al barri del Putxet de Barcelona que va ser assaltada per un escamot ultra, que hi feren destrosses i pintades amenaçadores. El 17 de desembre de 1980 es va presentar voluntàriament, acompanyat d’un nombrós grup de periodistes, a l’Audiència Nacional, després d’un pacte amb el ministre de Justícia Fernández Ordóñez. El jutge va decidir l’ingrés a la presó de Carabanchel on va romandre tres dies, després dels quals va quedar en llibertat condicional amb una fiança d’un milió de pessetes.
El 17 de novembre de 1981 es celebrà el judici a l’Audiència Nacional. El fiscal l’acusava d’inducció de dos assassinats i col·laboració amb banda armada pels quals demanava 12 anys i un dia pel primer delicte i 3 tres anys i 1 dia pel segon. L’acusació particular, que representava a les famílies dels dos assassinats, reclamava una pena de 20 anys per “autoría por inducción”. Finalment, el tribunal el condemnà per un delicte de ”imprudencia temeraria profesional” i el condemnà a set de presó i una multa de 10 milions de pessetes. Vinader, que es trobava a Londres, va decidir no tornar a Espanya.
Aquesta sentència va commocionar la professió periodística i desfermà una onada de solidaritat a Espanya i d’altres països europeus com França, Gran Bretanya o Suècia. A Espanya es convocaren manifestacions a Sabadell, Madrid i València. A Madrid i Barcelona es constituïren comissions de seguiment del cas Vinader, formades per representants dels comitès d’empresa de la majoria dels mitjans de comunicació.
El 29 de gener de 1983 el Tribunal Suprem resolia desestimar el recurs de cassació presentat per la seva defensa i confirmava la sentència de l’Audiència Nacional. Vinader, amb el suport del director d’Interviú, Eduardo Álvarez Puga, decidí romandre a Londres i presentar recurs davant el Tribunal Constitucional. Aquesta situació provocà una intensificació de les protestes dels partits polítics d’esquerra i dels professionals de la informació mitjançant assemblees multitudinàries. Durant els quatre anys exiliat a Gran Bretanya i França va continuar la seva tasca professional amb grans exclusives i reportatges sobre la guerra d’Afganistan, la situació de les presons a Xina o la guerra bruta de l’Estat britànic a Irlanda del Nord.
El 23 de novembre de 1983, el Tribunal Constitucional va denegar el recurs d’empara demanat per Vinader, amb la qual cosa es tancaven les vies legals de modificar la sentència. Així, exhaurides totes les possibilitats legals, només tenia l’opció de tornar a Espanya a complir els set anys de presó o romandre a l’exili. La resolució del Constitucional no només va provocar una forta reacció de rebuig a la premsa espanyola, sinó que fou àmpliament coberta pels mitjans europeus, però també pel gran diari japonès Asahi Simbum o de l’Indian Times. Es denuncià el gran perill que suposava per a la llibertat d’expressió l’anomenada ‘doctrina Vinader’, segons la qual el periodista podia ser imputat per imprudència temerària arran de les imprevisibles conseqüències de les informacions que publiqués, la qual cosa propiciava una mena de règim d’autocensura.
S’inicià una intensa campanya per demanar l’indult que a Catalunya fou demanada oficialment pel president de la Generalitat, Jordi Pujol i pel president de la Diputació de Barcelona, el socialista Antoni Dalmau. El 21 de setembre de 1984 es desfermà un gran escàndol arran de la negativa de permetre l’entrada de Vinader a la roda de premsa convocada a l’ambaixada espanyola de París amb motiu de la visita oficial de Felipe González a França. Davant les protestes dels periodistes espanyols, González s’hagué de pronunciar públicament sobre el cas en el sentit que no tramitaria l’indult fins que Vinader no tornés a Espanya i es posés a disposició judicial. Paral·lelament el periodista sabadellenc va recórrer a la subcomissió de Drets Humans de la ONU a Ginebra i al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg.
El periodista José Luis Martínez, a suggeriment d’Enric Sopena, president de l’Associació de la Premsa de Barcelona, va contactar amb el ministre de Justícia socialista, Fernando Ledesma, per pactar una solució al cas Vinader en els següents termes: el periodista sabadellenc es lliuraria a la justícia espanyola i a canvi el govern l’indultaria.
El 8 de febrer de 1984 Vinader va presentar-se a l’aeroport de Barajas on va ser detingut pel comissari en cap de l’Audència Nacional, Ramón Lillo, amb qui l’unia una relació cordial de mutu respecte, i un alt càrrec del ministeri de Justícia. Des d’allí fou traslladat a la presó de Carabanchel i després a l’Hospital Penitenciari. El 21 de març de 1984, el govern socialista, mitjançant un reial decret, atorgava l’indult a Vinader i Francisco Ros qui, anys després, malalt de càncer es va suicidar.
Durant el mes i mig que va romandre en presó, Amnistia Internacional el declarà ‘pres de consciència’ i el govern socialista va rebre un allau de telegrames reclamant la seva llibertat dels estats de Colorado i Nova York i dels governs de Canadà, França, República Federal d’Alemanya, Àustria, Suècia, Bèlgica, Holanda, Finlàndia, Suïssa, Gran Bretanya, Tailàndia i Equador.
Els darrers anys
El balanç del cas Vinader fou d’una certa ambigüitat. D’una banda, significà una victòria pels defensors de la llibertat d’expressió; però, de l’altra, introduí un factor d’autocensura entre molts periodistes. Segons ell mateix manifestà a Xavier Montanyà:
“Jo penso que el meu processament és el final d’una etapa de periodisme d’investigació. És un punt d’inflexió. A partir d’aquí, s’instaura el que a les redaccions es deia, en una època, la ‘síndrome Vinader’, que és el que volien. Que quan et posessis davant del teclat a escriure determinades coses, pensessis: ‘mira el que li va passar a aquest, que va estirar massa el fil’. És clar, això frena. Què propicia? L’autocensura (…) Molts dels periodistes que eren a la mateixa trinxera que jo van començar a practicar l’autocensura, que després ha anat a més”.
A la sortida de la presó va continuar amb la seva tasca de periodista d’investigació. Així va publicar nombrosos articles sobre el GAL i el 1999 va publicar el llibre Operación Lobo, basat en les seves entrevistes a Mikel Lejarza, agent secret de la policia espanyola, que s’infiltrà a ETA on va arribar al seu màxim òrgan de direcció.
Entre 1990 i 1993 fou president internacional de Reporters sense Fronteres, va ser membre de l’associació nord-americana de periodistes d’investigació (IRE) i de la Missouri School of Journalism. Així mateix, el 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2011 la Medalla de la Ciutat de Sabadell al Mèrit Periodístic.
Tanmateix, segons Xavier Montanyà, la seva figura anà poc a poc difuminant-se i els grans mitjans de comunicació espanyols i catalans van desentendre’s d’ell, de manera que la seva activitat professional va disminuir notablement. No obstant això, va presentar un programa cultural a COM Ràdio, en 2004 realitzà un documental sobre ETA per al Canal+ francès, titulat Sans cagoules, escrivia a El Temps, on dirigí un equip d’investigació, i darrerament al digital La Directa. A més, va desenvolupar una activitat docent a la Universitat Ramon Llull i l’Escola de Policia de Catalunya. L’any 2008 va llegar el seu valuós arxiu personal al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona que actualment es troba dipositat a la Biblioteca del Pavelló de la República del CEHI on es poden consultar els seus articles i reportatges, reculls de premsa, fotografies, els arxius de Fuerza Nueva, CEDADE i Reporters sense Fronteres.
El febrer de 2015, TV3 va emetre al programa Sense Ficció el documental titulat, Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta. El 9 d’abril de 2015 va morir de pneumònia a l’Hospital de la Vall d’Hebron, després de dos setmanes d’ingrés hospitalari (més info: ‘Mor Xavier Vinader‘).
Homenatges
El 17 de febrer de 2017, coincidint amb els 40 anys de la Vaga General Política i del 70è aniversari del seu naixement, se li va retre un homenatge amb un mural a la paret del Centre Cívic de Sant Oleguer i amb una taula rodona amb els periodistes David Fernàndez i Jordi Borràs, moderada per Mònica Terribas (més info: ‘Sabadell reivindica la llibertat d’expressió en la inauguració del mural a Xavier Vinader‘).
L’odi de l’extrema dreta el va perseguir fins a després de la mort, així dos dies abans d’inaugurar-lo, el mural va rebre un atac feixista que s’ha repetit diverses vegades, la darrera fa ben pocs dies (més info: ‘Pintades contra el mural a Vinader’).
Bibliografia
BUSQUÉ i BARCELÓ, Jordi. Xavier Vinader i Sánchez. Periodisme i compromís. CEHI-Editorial Afers, Catarroja, 2009.
CASTELLS Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
MONTANYÀ, Xavier. El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta. Pòrtic, Barcelona, 2015.
VINADER, Xavier. Operación Lobo. Memorias de un infiltrado en ETA. Temas de Hoy, Madrid, 1999.
– Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, Lleida, 2012.