Resseguim les vicissituds de la vila, quan estava sota la senyoria de la ciutat de Barcelona, i el seu comportament a la guerra dels 10 anys que enfrontà al rei Joan II amb les institucions catalanes dominades per l’oligarquia.

La petita vila de Sabadell s’havia format al segle XI al voltant del mercat dels dissabtes, seguint la tesi de Mercè Argemí. A inicis del segle XIV es construí la muralla que es mantindrà amb petites modificacions fins al segle XVI i gran part del XVII. A mitjans del segle XV comptava, segons les estimacions de Miquel Carreras, uns 500 o 600 habitants.

Entre els segles XI i XIII va pertànyer a diversos senyors feudals fins que, el darrer dels quals, Roger Bernat II de Foix, vescomte de Castellbó i successor dels Montcada, va vendre l’any 1366 el castell d’Arraona i la vila de Sabadell a la reina Elionor de Sicília, esposa del rei de la Corona d’Aragó, Pere III el Cerimoniós. Quatre anys més tard, el 1370, la reina bescanviava aquestes propietats amb el seu reial marit pel castell de Sant Martí de Penedès. Arran d’aquesta permuta, Pere III confirmà la pertinença de Sabadell al patrimoni reial a perpetuïtat, mitjançant el privilegi anomenat “Non separando Corona regia”. Fins i tot, els vilatans tenien el dret a oposar-se amb les armes si algun monarca volgués separar-la del patrimoni reial. També, reafirmava que Sabadell gaudia dels mateixos privilegis i franqueses de la resta de viles reials.

Tanmateix, ofegat pels problemes financers, el Rei va vendre castell i vila a carta de gràcia al seu fill i successor, l’infant i el futur rei Martí I l’Humà. Es tractava d’un contracte d’empenyorament segons el qual la propietat podia ser recuperada (redimida) pel rei o els seus successors a un preu fixat. Pel mateix sistema, l’infant Martí, va vendre l’any 1391 el castell i la vila de Sabadell a la ciutat de Barcelona, regida pel Consell de Cent. Com indica Carreras:

“En el poc temps que va del 1366 a 1400, Sabadell va passar pel domini de tres persones de família reial (la reina Elionor, el seu marit el rei Pere i el fill d’ambdós, l’Infant Martí) i per la ciutat de Barcelona”.

Durant 80 anys, la vila va estar sota la sobirania de la capital catalana com si fos un barri de Barcelona. Sota la senyoria de Barcelona, les màximes autoritats de la vila de Sabadell eren el Procurador i el Batlle en representació de la capital catalana.  Una dualitat de poders que fou font de freqüents conflictes. El govern municipal estava regit per tres Jurats, assessorats per un Consell Ordinari format per 12 prohoms i un Consell General per qüestions de gran transcendència que aplegava a tots els caps de casa de la vila. Fins a principis del segle XV, els prohoms sortints triaven als jurats. Des de 1449, també intervenien en l’elecció els jurats sortints.

Baixa Edat Mitjana

El final de l’Edat Mitjana, segles XIV i XV, és un període de grans crisis, guerres i convulsions que anuncien la transformació de l’estructures de la societat feudal. Un encadenament de males collites i l’epidèmia de la pesta negra (1347-1353) va reduir a la meitat la població d’Europa i provoca una gran acumulació de patrimonis derivat de la concentració de les herències en els supervivents.

Tots els regnes d’Occident es van veure assolats per les guerres entre monarquies com la Guerra dels 100 anys entre França i Anglaterra (1337-1453) i les guerres civils com la de les Dues Roses a Anglaterra (1455-1487) entre la casa de York i Lancaster, la Guerra de Successió castellana (1475-1479), en la que Isabel la Catòlica resultà victoriosa o la guerra civil a Navarra (1451-1464). També, en un moment de creixement de les ciutats al voltant del comerç, es succeeixen per tot el continent les insurreccions armades o jacqueries dels camperols contra el règim opressiu dels senyors feudals. Des del punt de vista polític, és un període de reforçament del poder dels reis enfront els senyors feudals i l’església, que preludia l’èxit de les monarquies absolutes.

La invenció de la impremta cap el 1450, la conquesta per l’Imperi Otomà de Constantinoble (1452) i el descobriment d’Amèrica (1492) són les fites que assenyalen la fi de l’Edat Mitjana i la llarga transició del feudalisme al capitalisme.

Joan II el Gran o el Sense Fe

Al Principat de Catalunya, la mort al 1410 de Martí l’Humà, sense descendents i sense nomenar successor, menà a la reunió dels notables del regnes d’Aragó i de València i del principat de Catalunya a Casp, l’any 1412, per elegir el rei de la Corona d’Aragó.

Es presentaren sis candidats tots ells emparentats amb el rei Martí, encara que només dos tenien possibilitats de cenyir-se la Corona. Fernando de Antequera, de la dinastia castellana dels Trastámara, regent de Castella i el major terratinent del seu regne, i Jaume comte d’Urgell, també de l’alta noblesa, un dels majors propietaris de terres a la Corona d’Aragó.

Finalment, s’arribà al Compromís de Casp mitjançant el qual es trià al pretendent castellà, entronitzat com Ferran I d’Aragó. Jaume d’Urgell no acceptà la decisió i s’encetà una guerra de dos anys de durada fins que, després de ser vençut militarment, fou tancat en una presó, en la que fou assassinat.

A la mort de Ferran I (1416), el succeí el seu primogènit Alfons V el Magnànim, que va marxar del país al 1420 per consolidar el domini sobre les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília i endegar les llargues operacions militars per la conquista del Regne de Nàpols. A la seva mort, a Nàpols, el 1458, el succeí el seu germà menor Joan II d’Aragó, el Gran segons els seus cronistes, el Sense Fe pels seus enemics.

Ben aviat començaren els enfrontaments entre el monarca amb el Consell de Cent i la Diputació General de Catalunya o Generalitat, dominada per l’oligarquia feudal i els grans comerciants de la ciutat. La causa immediata del conflicte fou la situació del seu primogènit, Carles, príncep de Viana, fruit del matrimoni amb la seva primera dona, Blanca I reina de Navarra, i hereter legítim a la Corona i la del príncep Ferran, que havia tingut amb la seva segona esposa. Juana Enríquez y Fernández de Córdoba, de l’alta noblesa castellana. La reina Juana, que odiava al príncep Carles, va ordir una intriga, digna de les tragèdies de Shakespeare, per perjudicar-lo i proclamar successor a la Corona al seu fill.

La causa del príncep Carles va trobar el suport de la ciutat de Barcelona i d’un sector de la noblesa irritada amb la creixent influència dels cortesans castellans en el govern del regne. Per la seva banda, el Rei Joan II cercà el suport del poble baix de Barcelona i especialment dels pagesos de la remença sotmesos a pesades contribucions i humiliants càrregues personals, inclosos els càstigs físics, anomenades mals usos. La remença, que donà nom al moviment, era el principal d’aquests mals usos pel qual el pagès no podia abandonar la terra, ni casar-se sense pagar al senyor un tribut en metàl·lic fora de les seves possibilitats. El camperols demanaven la seva abolició.

La guspira que encengué el conflicte fou l’empresonament, per ordre del seu pare, del príncep Carles, el 2 de desembre de 1460, que mesos abans havia estat rebut a Barcelona entre grans manifestacions de suport popular. Les Corts Catalanes, reunides a Lleida, s’aixecaren en armes exigint l’alliberament del príncep Carles. El rei va cedir, el tragué de la presó i fou declarat el seu lloctinent a Catalunya a perpetuïtat. La concòrdia durà poc. El 23 setembre de 1461 moria el príncep de Viana en estranyes circumstàncies que, la immensa majoria de la gent atribuí al verí subministrat per la seva madrastra.         

Les cartes del rei i de la reina

En aquest context, el 20 de juliol de 1460, el cavaller Crespa es presentà a Sabadell, amb dues cartes del rei Joan i la reina Juana, adreçades als jurats de la vila, on els comminava a donar resposta immediata a la demanda de donar possessió de la vila a la reina Juana. Aquest mateix dia, els jurats convocaren el Consell General per prendre una decisió. Assistiren, amb la presència del notari, 67 caps de casa de la vila i 9 del terme. A la reunió, el notari donà lectura del privilegi reial de 1370 i a les cartes dels monarques.                  

El Consell General, per 78 vots, decidí refusar la petició. Així va respondre a l’emissari reial que la vila volia mantenir l’esmentat privilegi, segons el qual Sabadell era pertinença exclusiva del rei i recordà que era el deure del monarca rescatar-la, al preu estipulat, de la senyoria de Barcelona. Davant aquesta negativa, els Reis no insistiren en la seva pretensió. Sens dubte, es tractava d’una jugada per afeblir la ciutat de Barcelona, amb la que estaven enfrontats.

Guerra i privilegis

Dos anys més tard, l’agost de 1462, esclatava la guerra, que es perllongà 10 anys, entre Joan II i les institucions catalanes liderades pels oligarques del Consell del Principat, la Diputació General i el Consell de Cent.  La revolta de la remença havia provocat diversos incidents entre partidaris i adversaris del Rei que menaren al Consell del Principat a desposseir-lo de la Corona i oferir-la al Rei Enrique IV de Castella l’Impotent que, sent derrotat per les armes, renuncià a la mateixa a l’abril de 1463.

Llavors la Generalitat va oferir la sobirania del Principat al conestable Pere de Portugal, net de Jaume d’Urgell, que fou derrotat per l’exèrcit del rei Joan a la batalla de Calaf, al febrer de 1464, que marcà un punt d’inflexió en la guerra. A la mort de Pere de Portugal (1466), s’oferí la Corona a Renat d’Anjou que comptava amb el suport el poderós rei de França, Lluís XI. Tanmateix, les tropes de Joan II s’imposaren en la batalla de la Torre de Fàbregues, vora del riu Besòs, i assetjaren a Barcelona, que capitulà el 8 d’octubre de 1472 després de pactar les condicions de la rendició i el perdó general dels vençuts.

Acabada la guerra, Joan II va recompensar al cap de la remença, Francesc de Verntallat, amb el títol de vescomte d’Hostoles, però sense resoldre les qüestions de fons que enfrontaven als pagesos amb els senyors feudals.

A la guerra civil catalana, segons Carreras, Sabadell es mantingué fidel a la Diputació General fins l’any 1470, dos anys abans del final del conflicte. Davant la proximitat de les tropes del Rei, el 7 de febrer de 1470, el comandant militar de la vila, Ramon Perets, ordenà a tots els caps de casa a presentar-se per reforçar les guàrdies i patrulles que podia esquivada posant un substitut o pagant 12 diners.

Tanmateix, el Rei havia de tenir partidaris a la vila. El 19 de novembre del mateix any, els tres jurats de Sabadell, Salbador Argemir, Nicolàs Martí i Vicent Cuyàs, instaren al Batlle, Guillem Feu, a manar Perets que es posés a les ordres del Rei Joan i del seu successor Ferran, el futur Rei Ferran el Catòlic.

“Pot excusar-se aquesta submissió, -escriu Carreras- si es té en compte que la vila no era prou forta per defensar-se contra els exèrcits del Rei Joan i que devia estar ja cansada i abatuda dels mals de la guerra”.

Joan II va recompensar aquesta submissió concedint a Sabadell els privilegis que li foren demanats i posats per escrit en l’acta signada el 12 de febrer de 1471 a Granollers. D’aquesta manera, el monarca donava incentius a les poblacions que encara se li resistien amb un exemple de magnanimitat.

Bosch i Cardellach ha descrit detalladament els privilegis concedits llavors a la vila. Alguns d’ells referits a la guerra que encara no s’havia acabat. Així s’atorgava el perdó a tots els implicats de Sabadell en la rebel·lió de Barcelona i s’exonerava la vila de pagar els deutes amb les poblacions i institucions que donaven suport al rebels. Respecte aquesta qüestió, Bosch i Cardellach escriu:

“Se infiere alguna rebelión en Sabadell, tal vez por hallarse dominado por los Concelleres de Barcelona y sus armas, haviéndose de rendir a la necesidad, aparentando seguir su partido, al qual acaso subscribían algunos”.

El Rei confirmava tots els privilegis que gaudia la vila abans de la guerra i concedia de nous com l’annexió de les parròquies de Junqueras, Sant Julià de Altura, Sant Quirze de Galliners i Sant Pau de Riusec on només hi havia una casa habitada. A més, es reduïa a la meitat el pagament dels drets del segell reial i es comprometia a que Sabadell tornés a la Corona, sortint del domini del Consell de Cent de Barcelona. Aquestes concessions eren, escriu Bosch, “garantes de la afectuosa voluntad del Rey para con esta villa” (més info: ‘La vila reial i els seus privilegis‘).

Regals de noces

Entre les clàusules (capitulacions) de la rendició de Barcelona al 1472, Joan II acceptà que Sabadell, entre d’altres municipis, continués sota el domini del Consell de Cent, incomplint la promesa que havia donat a la vila. Aquesta situació duraria poc. Dos anys més tard, 1474, el príncep hereu Ferran la rescatà per donar-la, entre d’altres, com a regal de noces a la reina Isabel I de Castella. En l’acte de transmissió intervingueren, en representació d’Isabel, el Procurador Real, Lope de Tallada, Comendador de la Orden de Santiago i per Barcelona, els lloctinents del Batlle, Bartomeu Ribot i Bernat Guàrdia. Per això, Bosch i i Cardellach es pregunta:

”La Reyna sólo lo era de Castilla y era cierto que su marido lo havía de ser de Aragón, en cuya Corona está Sabadell ¿Por qué pues pasó esta villa a aquella y no a éste? Y ¿qué se hizo del decantado privilegio de 1370 de no poderse separar de la Real Corona de Aragón?”   

Joan II va morir el 20 de gener de 1479, amb 80 anys d’edat. Ferran II el Catòlic accedia al tron i iniciava la Unió Dinàstica amb el regne de Castella. Al morir Isabel la Catòlica (1504), Ferran va celebrar, un any després, segones núpcies amb Germana de Foix, a qui també va obsequiar-la amb la vila de Sabadell com a regal de noces.

Una de les primeres i més remarcables accions del seu govern va ser l’alliberament dels pagesos de la remença a la Sentència de Guadalupe (1486) que, després de dures negociacions, abolia els mals usos, la principal reivindicació dels camperols, que estigueren representats en les negociacions per Francesc de Verntallat. D’aquesta manera, els camperols catalans gaudiren d’una llibertat personal que molts pagesos espanyols i europeus trigarien segles en aconseguir i que està en la base de la prosperitat de l’agricultura catalana.

Bibliografia

ARGEMÍ RELAT, Mercè. D’Arraona a Sabadell. El naixement de la vila al voltant d’un mercat medieval. Edita AARS, Sabadell, 2010.
BOSCH i CARDELLACH, Antonio. Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770. Publicacions de la Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1992.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
ESPUNY, Maria Jesús. Llibre de Privilegis de la vila i terme de Sabadell. Publicacions de la Fundació Bosch i Cardellach, VIII, Sabadell, 1988.
VICENS-VIVES, Jaume. Historia de los Remensas (en el siglo XV). Ediciones Vicens-Vives, Barcelona, 1978.