Resseguim, a vista d’ocell, els principals esdeveniments de la vida pública de la ciutat dels quals es compliran ara 50 anys. Un any que va estar marcat per la crisi industrial i per mobilització sindical, veïnal i política contra la dictadura. La mort de Franco, el 20 de novembre, assenyalà el principi del fi del règim feixista.
L’atemptat mortal d’ETA contra l’almirall Carrero Blanco, el 20 de desembre de 1973, accelerà els moviments polítics nacionals i internacionals cara al futur del país després de la mort del dictador Francisco Franco.
Llavors, a Sabadell i Terrassa la indústria tèxtil llanera ocupava el 60 per cent de la població activa i concentrava el 80 per cent d’aquest sector a Espanya. La crisi del tèxtil, que havia despuntat l’any 1972, s’agreujà durant el 1973 i 1974. Centenars de treballadors foren acomiadats, van tancar importants empreses com Cuadras y Prim, Plans Solà, Rusiñol Viver, Especialidades Llaneras Fargas, Miguel Alemany, Satar… Moltes d’altres van presentar expedients de crisi com Molins Hns, Textil Mur, Bori y Cirera, Antonio Llonch, Mateu Brujas, José Mª Turull…
Per pal·liar la crisi el govern franquista aprovà el 1974 el Plan de Reestructuración de la Industria Textil Lanera. Segons les dades proporcionades per Xavier Domènech, a principis de 1974 s’obriren a Sabadell 59 expedients de crisi que afectaren 3.602 treballadors, dels quals 1.400 anaren a l’atur. El Pla afectà a 6.425 treballadors als quals s’haurien de sumar els 4.000 aturats comptabilitzats el febrer de 1975. Al seu parer resulta difícil conèixer les xifres reals de l’atur a la ciutat. Segons les dades oficials, el febrer de 1975, sobre un cens de 81.684 treballadors (62.352 dels sectors de la indústria i la construcció) hi havia 3.717 aturats (el 3,7 per cent de la població activa), que al desembre ja eren 4.606. Segons els estimacions de la revista local del PSUC, Realitat, el mes d’octubre de 1975 hi havia al voltant de 10.000 aturats, molts dels quals sense cap prestació econòmica. Una xifra molt semblant a l’estimada en l’informe Els problemes de Sabadell. Opinió dels ciutadans, de la Jove Cambra de Sabadell del 1975-76 (més informació: ‘La crisi industrial dels 70 o la mort de la ciutat fàbrica‘).
“El Pla de Reestructuració només va servir perquè la patronal afrontés la crisi del sector de la manera més primitiva: reduint capacitat, eliminant empreses no competitives i destruint maquinària obsoleta (…) La crisi del tèxtil va posar fi al consens ciutadà imposat per la força a l’inici del franquisme i mantingut per la repressió i al costum fins a l’inici dels setanta. El paternalisme, que servia de control social, s’esmicolà quan molts empresaris tancaren l’empresa amb el mínim de costos possibles. Les relacions s’agrejaren, alhora que la classe obrera s’anava organitzant”, afirma Andreu Castells.
Els efectes socials de la crisi del tèxtil es van veure incrementats per una elevada inflació que incrementà dels preus dels articles de primera necessitat i retallaren la capacitat adquisitiva dels treballadors.
Conflictivitat laboral
L’historiador britànic Sebastian Balfour, en el seu estudi sobre el moviment obrer a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, realitza aquesta periodització: 1) ascens de la militància de 1970 a 1973. 2) agitació popular i canvi polític de 1974 a 1976 i 3) reflux i declivi que comença el 1977 i 1978. Un esquema que s’adapta molt bé al cas de Sabadell on les mobilitzacions antifranquistes culminaren al febrer de 1976 amb la Vaga General Política que comportà la dimissió de l’alcalde falangista Josep Burrull Bonastre i es perllongà a la Vaga del Metall de setembre/octubre del mateix any.
El moviment obrer, punta de llança de l’oposició antifranquista, funcionava sobre dues potes: a les fàbriques, a través de Comissions Obreres (CC.OO) i als barris, a través del moviment veïnal que implicava d’altres sectors com les dones o els joves. El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) operava com el coordinador polític i estratègic dels dos àmbits.
L’any 1975 fou d’una gran conflictivitat laboral liderada pel sector del metall i organitzada pel sindicat il·legal Comissions Obreres (CC.OO). Unidad Hermètica (UH), una de les empreses més grans de la ciutat, propietat d’Antoni Forrellat, vinculat políticament a Jordi Pujol, va ser la capdavantera. El 28 gener, davant la negativa de l’empresa a acceptar l’escala mòbil salarial vinculada a la inflació, la representació sindical decidí no fer hores extres i dues hores diàries d’aturada als tres torns de treball. El conflicte es perllongà fins el 17 de febrer després que l’empresa acceptés algunes de les reivindicacions dels treballadors.
El 10 de febrer s’iniciava l’aturada de dues hores diàries a Estampaciones Sabadell, SA, una empresa de 250 treballadors, a la carretera de Sentmenat, dedicada a l’estampat de cabines d’automòbils. Els treballadors reivindicaven un increment salarial lineal de 1.000 pessetes setmanals i la posada en marxa de l’economat pactat al conveni vigent. L’empresa no només es negà a negociar, sinó que va trametre cartes d’acomiadament a 150 treballadors que foren desallotjats per la Guàrdia Civil de les oficines de l’empresa el 17 de febrer i que es concentraren davant el local del Sindicat Vertical (CNS) a la Rambla. Aquest mateix dia, l’empresa retirà tots els acomiadaments i anuncià la seva voluntat d’obrir negociacions.
La vaga de Clima Roca
El conflicte més dur i llarg de l’any va desfermar-se a Clima Roca. Una empresa, al costat de la via fèrria al barri de Campoamor, dedicada a la fabricació d’aparells d’aire condicionat que ocupava 354 treballadors. El conflicte s’inicià el 28 de gener de 1975 quan es comunicà la rescissió del contracte de 17 treballadors eventuals. La direcció de l’empresa va acceptar que els representants sindicals elaboressin un pla per recol·locar-los que fou rebutjat. El 30 de gener els treballadors es declararen en vaga que l’empresa respongué amb l’acomiadament de 13 treballadors i expedientant dos càrrecs sindicals. El matí de l’1 de febrer els obrers es constituïren en assemblea i ocuparen la fàbrica que fou rodejada per la Policia Armada (els grisos) i desallotjada a la tarda. L’empresa sancionà a 211 treballadors amb vuit dies de suspensió de sou i feina. Els treballadors tornaren a ocupar la fàbrica que fou seguida per la suspensió de sou i feina de tota la plantilla i l’amenaça d’acomiadaments massius. L’advocat laboralista i futur alcalde de Sabadell Antoni Farrés s’encarregà de la defensa jurídica dels treballadors.
Així les coses, el 24 de febrer, la Policia Armada dissolgué violentament la manifestació dels treballadors al passeig d’Espronceda i practicà 17 detencions. Un treballador fou ingressat a la Clínica Santa Fe amb commoció cerebral. El 26 de febrer els treballadors de Clima Roca i molts obrers d’UH i Asea/Ces, es dirigiren en manifestació al sindicat vertical. A l’alçada de la carretera de Bellaterra foren violentament dispersats pels antidisturbis amb nombrosos contusionats.
La duresa del conflicte desfermà una intensa onada de solidaritat a la ciutat. Les Associacions de Veïns (AA.VV) i els capellans progressistes recolliren diners pels vaguistes. El 7 de febrer moltes empreses aturaren en solidaritat com UH, Asea/Ces, Comes, Italco, Saites, la construcció de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)… La comissió permanent de l’Assemblea Democràtica de Sabadell (ADS), fundada l’octubre de 1974, va posicionar-se a favor dels treballadors. Els obrers Miguel Granados, José García i Jordi Sàbat es declararen en vaga de fam a l’església de Sant Joan Baptista on es concentraven cada vespre molts treballadors de Clima Roca i on foren visitats per bisbe Narcís Jubany. Fins i tot, Rodolfo Martín Villa, governador civil de la província i futur ministre de l’Interior d’Adolfo Suárez, i Joan Antoni Samaranch, president de la Diputació de Barcelona i futur president del Comitè Olímpic Internacional (COI), es reuniren a l’Ajuntament de Sabadell per fer de mediadors.
El conflicte finalitzà el mes de març quan l’empresa va fer una oferta de readmissió progressiva de la plantilla, malgrat que alguns dels treballadors més combatius es quedaren al carrer.
Lluites en d’altres sectors
Des del mes de març, hi hagueren vagues a moltes empreses del sector llaner, conegut popularment com el ram de l’aigua, com ara Salvó i Cia, Tintorería Castelló, Marcet SA, Aprestos Julià, Filicarda, Alpinter, Estruch Auxiliar Textil, Hilados BC, Lanitex, Bosser, Molins Hns, Internova, Sallarès Deu SA, Comes, Llorens y Torra SA, Garriga Hns…El mes de novembre, es declarà un conflicte a Fills de Pere Balsach SA, pendent d’un expedient de regulació de treball, per impagament de la setmanada als treballadors. Una regulació preceptiva per poder acollir-se al Pla de Reestructuració i que afectà a 200 treballadors d’aquesta empresa.
Al sector de la fusteria, a Comprex S.A, els treballadors es declararen la vaga indefinida per reclamar augments dels seus baixos salaris. L’empresa acomiadà tota la plantilla el 22 d’agost. Les obres de plaça de Catalunya, a càrrec de Construcciones Roig SA, s’aturaren per les irregularitats en el pagament de les vacances.
Autotransportes Martí S.A, l’empresa concessionària dels autobusos urbans, no havia conegut cap conflicte laboral, fins el 30 i 31 de gener de 1975. Aquests dies es declararen en vaga els 185 treballadors de la plantilla per la millora de les condicions laborals. L’empresa respongué acomiadant a 13 treballadors. Com en el cas de Clima Roca, s’entengué la solidaritat entre les associacions veïnals i els centres culturals. L’ADS va fer una crida al boicot dels autobusos en suport dels treballadors.
Les eleccions sindicals
La celebració de l’1 de maig de 1975 va estar marcada per la proximitat de les eleccions sindicals, les darreres del franquisme, convocades pel 6 de juny. L’1 de maig es celebrà amb una assemblea unitària a Sant Julià i el partit trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR) va convocar com era costum una manifestació a la Creu de Barberà. La jornada va estar precedida per diverses convocatòries de lluita contra la carestia de la vida, contra la selectivitat, el boicot als autobusos, en solidaritat amb els treballadors acomiadats..
El 6 de juny es celebraren les darreres eleccions sindicals del franquisme amb una participació elevadíssima que a Sabadell fou del 89 per cent. Les candidatures unitàries i democràtiques impulsades per CC.OO obtingueren una gran victòria pràcticament a tot arreu. Va ser la culminació de l’estratègia d’infiltració en les estructures del sindicat vertical. Aquest mateix dia, en una manifestació que discorria pel carrer Martí Trias, un policia fou ferit lleument per un còctel molotov llençat pel militants del FRAP. La manifestació fou dissolta por la policia amb trets a l’aire.
Reivindicacions veïnals
A la conflictivitat laboral es sumaven les creixements reivindicacions i mobilitzacions veïnals, l’altra pota del moviment obrer. El març de 1975 els veïns de Merinals ompliren el barri de pancartes demanant la reparació dels ascensors i l’urgent intervenció en els habitatges degradats. A l’abril, un centenar de veïns d’Espronceda aconseguiren, després de concentracions i manifestacions de protesta, que l’Obra Sindical del Hogar (OHS) arreglés els ascensors, les teulades i les façanes.
La rebentada del col·lector del Torrent del Capellà, que amenaçava amb inundacions a Can Puiggener, motivà la concentració de 150 veïns del barri, el 25 de febrer, davant l’Ajuntament. La mort del nen de 9 anys Cristóbal Ramos Melo mentre jugava arrossegat per un abocador incontrolat a Torre-romeu, desfermà una onada d’indignació al barri. Es realitzaren dues massives concentracions al lloc on va morir l’infant els dies 8 i 9 d’abril reclamant la clausura de l’abocador, que no aconseguiren, amb moments de gran tensió amb la policia. La mort de tres infants a començaments de l’any per meningitis al barri d’Espronceda i d’un altre a Ca n’Oriac provocà la manifestació i concentració davant l’Ajuntament dels pares i mares del col·legi Calvet d’Estrella per exigir mesures immediates. Una altra manifestació en direcció a l’Ajuntament dels veïns de Ca n’Oriac, per reclamar la neteja i desratització del barri, fou violentament dissolta per la policia el 29 d’abril.
El 29 de maig l’AV de la Creu de Barberà celebrà una assemblea al col·legi de la Romànica on es tractà un punt per exigir un semàfor, a la cruïlla de la carretera de Barcelona i el carrer Hernán Cortés [actual Magí Colet], on s’hi havien produït nombrosos accidents i algunes morts. Acabada l’assemblea, uns 400 veïns s’aplegaren en aquest indret, plantaren un semàfor de fusta i tallaren el trànsit. Poc després, aparegueren els jeeps dels antidisturbis que carregaren indiscriminadament contra nens, dones i ancians.
Des de l’aprovació de la urbanització de la Gran Via, al maig de 1972, s’organitzà una intensa campanya ciutadana i veïnal d’oposició al projecte (més info: ‘La oposición del movimiento vecinal a la Gran Via (1973-1976‘). L’abril de 1975, les AAVV muntaren una exposició sobre tema a l’Acadèmia Belles Arts que, malgrat tenir els permisos governatius, fou censurada per ordre de l’alcalde Josep Burrull que sortia en una caricatura envoltat de bosses de diners. El 9 de juliol es produí un atemptat de l’extrema dreta contra el domicili del periodista Xavier Vinader. El mes de juny es presentà la sol·licitud de legalització de l’AV del Centre que començà a funcionar amb una comissió gestora.
Mobilització a l’ensenyament
El curs 1974-1975 va esclatar el malestar del sector de l’ensenyament que feia temps s’incubava. Les protestes, que havien començat a la universitat, s’havien estès a la secundària i la primària. A la manca de places i aules, endèmica a l’ensenyament obligatori, s’afegia l’escassa oferta de preescolar i formació professional. El curs s’encetà amb una concentració davant l’Ajuntament el 16 de setembre de pares i mares amb els seus fills per protestar perquè en alguns col·legis les classes no havien pogut començar per manca de taules i cadires. El mes de febrer de 1975 pararen diverses escoles de primària, públiques i privades que preludiaren les grans mobilitzacions del sector que serien la guspira de la Vaga General.
D’altra banda, el 2 de març, 600 joves es concentraren a la plaça Marcet per protestar contra el decret-llei que obligava a demanar permisos al govern civil fer per acampades de més de 24 hores i sis persones menors de 24 anys. Al baixar per la Via Massagué, la manifestació fou dissolta per la policia i es detingué un noi de 15 anys.
La campanya contra les execucions
El general Franco va arribar i marxar del poder afusellant. El 27 de setembre de 1975 s’executaren les cinc darreres condemnes a mort de la dictadura per delictes polítics. Un d’ells, el militant d’ETA Juan Paredes, Txiqui, al cementiri de Cerdanyola del Vallès. L’ADS organitzà al setembre una campanya contra les penes de mort i per l’amnistia. El dies previs a les execucions es produïren aturades de protesta a UH, Asea/Ces, Suñer S.A, CATEX i Artes Jaeger de Barberà, a les que s’hi sumaren els instituts de secundària.
El mateix dia de les execucions, a la nit, se celebrà un recital de Raimon a La Faràndula. Molts espectadors portaven braçalets negres i no hi hagué cap aplaudiment en senyal de dol. A la sortida del teatre municipal es formaren grups que foren dispersats per la policia. La vigília de les execucions va haver una manifestació al passeig de la Plaça Major, llavors anomenat del general Primo de Rivera. El 28 de setembre hi hagué una concentració a la plaça de la Creu de Barberà, tocant la carretera de Barcelona, i el final de l’Avinguda. Es col·locaren cadenes per tallar el tràfic, es pintaren els autobusos i parets i es sembraren els carrers d’octavetes.
Crispació màxima
La mort del dictador es produí el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia, símbol de la descomposició del règim. L’any va acabar en un clima d’extrema crispació. El 22 de desembre les AA.VV feren públic un manifest demanant la dimissió del Consistori franquista i la seva democratització. Dos dies després, 34 entitats ciutadanes signaren un manifest per tal que el ple municipal aprovés la moció a favor de l’amnistia als presos i exiliats polítics.
El 30 de desembre es celebrà el ple municipal, amb la sala plena de gom a gom de públic a favor de l’amnistia, però també de militants d’ultradreta. Enmig un gran escàndol la moció fou rebutjada. A la sortida del ple, els falangistes agredeixen a una noia jove i als periodistes Dionisio Giménez i Xavier Vinader (més info: ‘El pleno de la amnistía‘).
El 4 de gener de 1976, l’ADS i les AA.VV, reunits a la parròquia de Sant Oleguer, acorden encetar la campanya de signatures per la dimissió del Consistori franquista.
Bibliografia
BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el Área Metropolitana de Barcelona (1939-1988), Edicions Alfons El Magnànim, València, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976) Vol VI, Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Edita FAVS, Sabadell, 2019.
VINADER, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976, Pagès editors, Lleida, 2012.