Ara que aquesta joia de l’arquitectura modernista catalana roman tancada a l’espera d’un llogater, convindrà recordar el seu origen, les seves característiques i les seves vicissituds històriques.
La Caixa d’Estalvis Sabadell va ser fundada el 6 de gener de 1859 com a entitat destinada a fomentar i gestionar l’estalvi i fou oberta al públic el 16 de gener del mateix any. El seu principal impulsor fou el poderós fabricant llaner i cacic polític local Pere Turull Sallent, el rico catalán (més info: ‘La nissaga dels Turull‘). La seva primera seu foren unes dependències de l’antic Ajuntament, anomenat Casa del Comú, en la cruïlla entre els carrers de la Rosa i de Gràcia, el qual com moltes altres peces del nostre patrimoni arquitectònic fou implacablement destruït per encabir un establiment hostaler.
Allí romangueren durant sis mesos quan es traslladaren a un edifici veí, anomenat Magatzem de Palla del Comú. justament al davant de l’edifici modernista que seria la seva històrica i on s’hi van estar fins l’any 1886. Fins al 1903, l’horari d’atenció al públic es limità als diumenges de 10 a 12.
Les necessitats d’ampliar les seves instal·lacions menaren a adquirir, per 36.500 pessetes, un edifici en propietat. Aquest va ser la casa que acabava de construir, al carrer Sant Antoni, 13, el fabricant Antoni Casanovas Bosch que ocupà el Jutjat de Primera Instància i ara és la seu del Museu d’Història i que fou coneguda durant molt de temps com La Caixa Vella. L’any 1890 es realitzaren obres de reforma i el 1891 s’instal·laren els telèfons.
A la darrera dècada del segle XIX s’obrí pas el projecte de bastir una nou seu. El mes de novembre del 1902 es compraren els terrenys als hereus de Domènec Barata i Font, al qual s’afegí l’adquisició d’unes cases veïnes al 1905 i 1907. L’any 1904 es convocà un concurs de projectes entre les arquitectes residents a Catalunya dotat amb un premi de 5.000 pessetes. Al certamen es presentaren cinc projectes, però es declarà desert i l’import del guardó fou repartit a parts iguals entre els participants. Finalment, es decidí encarregar els projecte al prestigiós arquitecte Jeroni Martorell Terrats, seguidor de l’estil modernista, aleshores en ascens al país, i que a nostra ciutat va dissenyar altres edificis com l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i el cinema Imperial.
La primera pedra de l’edifici fou col·locada de forma simbòlica pel rei Alfons XIII en la visita que va fer a la ciutat el 18 d’abril del 1904. L’any següent Jeroni Martorell presentà els plànols i el 1906 començaren les obres que foren interrompudes amb motiu de la construcció, entre 1907 i 1910, de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, projectades pel mateix arquitecte. Encara que les oficines començaren a funcionar des del 5 de febrer del 1916, l’edifici no fou inaugurat oficialment fins el 24 de juny de 1917 en un acte solemne que fou presidit pel bisbe diocesà, doctor Reig.
L’edifici fou dissenyat per encabir les dependències de la caixa, la seva biblioteca i un saló d’actes. Ocupa un solar entre mitgeres amb la façana principal al carrer de Gràcia i la posterior a un jardí. Consta de tres nivells: soterrani, planta baixa i primer pis.
La façana
La façana principal de l’edifici està formada per tres cossos d’amplada similar amb un cos central que sobresurt de la línia de façana i rematat un frontó. La planta baixa consta d’un arc central i dos laterals separats per columnes amb el fust i capitells esculturats. Al primer pis hi ha gran finestral de tres arcs lobulats amb una escultura a cada costat i una àmplia balconada. Els cossos laterals són més senzills i estan concebuts per trencar la simetria del cos central.
A la façana, amb unes treballades reixes de ferro forjat, destaquen els següents elements: els capitells dels arcs d’entrada amb temes vegetals, florals i figures que representen ocupacions tradicionals; en el de la dreta, el segador, el forner, la pagesa i la puntaire; en el de l’esquerra, la cosidora, la filadora, el terrisser i el forjador. Són obra de l’escultor Eusebi Arnau i Mascort de l’any 1906. Les escultures al·legòriques del treball i la virtut, foren realitzades per l’escultor Josep Llimona i Bruguera, l’any 1908. La clau de l’arc d’entrada i el relleu, situat en el cos de la dreta de la façana, consta dels motius simbòlics de la guardiola i el llibre, que representen l’estalvi i la cultura i falses gàrgoles en forma de llagosta. Els relleus al·legòrics al treball tradicional masculí i femení foren realitzats per l’escultor Sebastià Badia l’any 1952.
La planta baixa: vestíbul principal i pati Turull
La planta baixa s’estructura a partir de dos espais contigus: l’antic vestíbul principal i el pati Turull. El primer, reconvertit en pati d’operacions, és el resultat de les obres de reforma i d’ampliació realitzades els anys 1952 i 1964. Del vestíbul principal de l’edifici original es reconeixen les columnes amb els capitells amb temes vegetals de l’escultor Josep M. Barnadas i Mestres, els arcs, les voltes de creueria amb esgrafiats i els contraforts de les parets laterals convertits en pilastres per les reformes.
Al final del vestíbul principal es troba el pati Turull, de planta quadrada i amb parets que arriben fins a la coberta, que sostenen una claraboia de la mateixa dimensió que la planta. El seu disseny evoca els patis dels palaus gòtics catalans amb una majestuosa escala a un costat. Al centre, s’alça el monument dedicat a Pere Turull, amb una columna honorífica damunt d’un pedestal, realitzat segons el projecte de Jeroni Martorell. Les figures al·legòriques són obra de l’escultor Manuel Fuxà i Leal i el bust que corona la columna de l’escultor Ismael Smith i Marí. Entre els elements més destacats s’hi troben els fanals de ferro forjat, els estucs i esgrafiats de les parets i les voltes de l’escala, amb temes geomètrics i florals i motius que simbolitzen l’estalvi i la cultura.
El Saló Modernista
Per l’escala del pati Turull s’accedeix a la primera planta per l’escala de pedra de dos trams on s’arriba al Saló Modernista, a través d’una sala emmarcada per un gran arc rebaixat. L’arquitectura del Saló modernista configura un espai gran i lluminós de tres naus separades per columnes i arcs parabòlics. La nau central és més llarga, ampla i alta que les naus laterals, això permet que la llum penetri a través d’amplis finestrals oberts a les parets dels costats.
Al saló poden apreciar-se excel·lents mostres de les arts aplicades. Les columnes de fust de marbre i pedra calcària amb els capitells amb temes florals i motius simbòlics. L’esgrafiat dels arcs, el treball de forja dels tirants de ferro i la decoració en relleu del sostre, que integra tot el conjunt com si fos un sol element. Així mateix, el paviment de lloses de marbre i de mosaics amb motius florals, heràldics i simbòlics de l’estalvi i la cultura, dissenyat a l’estil romà per la casa Mario Maragliano Navone. A més, s’hi troba el conjunt de tres vitralls de la capçalera, pintats al foc amb composicions al·legòriques del comerç, de la indústria i de l’agricultura i el rosetó de vitralls de composició abstracta de la casa H.J. Maumejean.
D’altra banda, pot apreciar-se el conjunt de cinc vitralls de la sala d’accés al Saló, pintats al foc amb composicions al·legòriques de Catalunya i la representació de personatges con el rei Jaume I, l’arquebisbe Torres Amat de Palou i l’economista il·lustrat Antoni de Capmany de la casa Rigalt i Cia, a partir dels dibuixos del pintor J. Pey i Farriol. Així mateix pot contemplar-se la composició floral que emmarca l’escut de la ciutat en el conjunt de tres vitralls de la tribuna; les composicions florals dels vitralls de les obertures laterals de la nau central i de la façana principal; els estucs i esgrafiats amb temes florals i representacions al·legòriques de les ciències i les arts i les composicions pictòriques del pintor i gravador Ricard Marlet i Saret de l’any 1943, que omplen els espais motllurats entre arcs i representen activitats de l’Obra Social.
Les reformes
L’edifici va experimentar diverses reformes. Les oficines ubicades al vestíbul principal foren reformades abans de la Guerra Civil, als anys 1929 i el 1934. Aquesta darrera remodelació fou projectada per l’arquitecte Josep Renom, però executada per Eduard M. Balcells.
L’any 1952 s’ampliaren les oficines que modifiquen de manera important el vestíbul original, obra de Gabriel Bracons que adaptaren la part posterior de la planta baixa per tal d’encabir la sala de juntes del consell d’administració. La darrera i més important de les reformes va tenir lloc entre 1966 i 1967, també executada per Bracons. Es modificà completament la façana interior que dona al jardí que substituí els elements ornamentals originals per elements geomètrics i de caràcter funcionalista. Al pati Turull s’obriren dues portes d’accés als ascensors i a l’escala interna. Així mateix, es projectaren els vitralls de les finestres que donen al pati Turull, dissenyats pel decorador Ramon Ribalta, inspirats en motius florals.
La Biblioteca
A les bases del concurs de projectes del 1904 s’establia que la nova seu de l’entitat havia de disposar d’un saló per a biblioteca i altre per a museu. El 1912 es va crear una comissió per redactar el reglament de la biblioteca. Tanmateix, el projecte va quedar aturat el 1915 quan l’Ajuntament sol·licità a la Mancomunitat la concessió d’una biblioteca popular. Finalment, el projecte municipal es va frustrar ja que l’Ajuntament no va aconseguir cap solar cèntric doncs la Mancomunitat era l’encarregada de construir l’edifici.
Malgrat diverses iniciatives frustrades, com la de dos regidors republicans federals per tal que l’Ajuntament instal·lés una biblioteca en un local de la seva propietat, Sabadell continuà sense disposar d’una biblioteca pública. Finalment, el 1925, la Caixa d’Estalvis va decidir implementar-la. A tal efecte es constituí una comissió formada per diversos consellers, entre els quals destacà el periodista i cronista conservador Manuel Ribot i Serra, director de la Revista de Sabadell. El fons inicial es va formar amb els llegats del mateix Ribot i Serra i de Fèlix Sardà i Salvany, cedit per les seves hereves. Malgrat el caràcter conservador d’aquests fons bibliogràfics, el rector de Sant Feliu, Domènec Pagès Gené, va indicar sobre “la conveniencia de un escrupuloso cuidado en la admisión de obras y revistas a fin de evitar el ingreso inadvertido de alguna contraria a la religión o a la moral o de tendencia política punible.” D’altra banda, el primer any de funcionament de la biblioteca, l’entitat d’estalvi va invertir 15.000 pessetes en la compra de llibres.
El 31 d’octubre de 1928 fou inaugurada la biblioteca amb un fons de 6.000 volums a la planta baixa de la seu de l’entitat que va tenir un gran èxit, especialment entre els infants en edat escolar. L’any 1965 la biblioteca fou instal·lada a la planta baixa de l’edifici que havia ocupat l’Escola Industrial d’Arts i Oficis que s’havia traslladat al local que ocupa actualment on havia estat la fàbrica Manufactures Carol, coneguda popularment com Can Jepó. Aquesta magnífica biblioteca, on havien passat generacions de sabadellencs, fou clausurada l’any 2007 en una gran pèrdua per a la ciutat.
La construcció d’aquest edifici de caràcter monumental fou possible gràcies a l’estalvi de milers de sabadellencs que actualment poden gaudir-lo en les visites guiades que es celebren un cop al mes, a banda de les jornades de portes obertes. Aquest és un dels molts efectes de la fallida de l’entitat financera, adquirida pel preu simbòlic d’un euro pel BBVA. Això malgrat que l’edifici és propietat i està gestionat per la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859. Una situació que resulta una altra de les múltiples expressions de la decadència de la ciutat.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria, GARRIDO Antoni i SUDRIÀ Carles. Caixa Sabadell, finances i acció social 1859-2009, Fundació Caixa Sabadell, 2008.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens, (1788-1868), Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
ROCA GARRIGA, Pedro. La Caja de Ahorros de Sabadell, 1859-1959, Caja de Ahorros de Sabadell, 1959..
Crònica d’un edifici. Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859, Sabadell, 2016.