Tracem un perfil biogràfic d’un dels arquitectes més influents de la nostra ciutat. Renom va realitzar una nombrosa obra privada i pública dintre i fora de Sabadell. A més, va tenir una destacada actuació com a urbanista.
Josep Renom Costa va néixer a Sabadell el 22 de novembre de 1880, fill de Francesc Renom Romeu, agrimensor i mestre d’obres i de Joaquima Costa Sallent, filla de Ca Marata de Polinyà. Renom, com corresponia a la seva classe social, va iniciar els estudis primaris a les Escoles Pies de Sabadell, entre 1891 i 1896 i va cursar el batxillerat al pensionat de Collell a la Garrotxa. Acabat l’ensenyament secundari s’inscriví a l’Escola Superior d’Arquitectura, entre els seus professors hi havien grans arquitectes modernistes com Lluís Domènech i Muntaner o Josep Puig i Cadafalch qui serà el seu mestre, amic i col·laborador.
El juny de 1907 obté el títol d’arquitecte, però un any abans fou designat professor de Geometria, Trigonometria i Dibuix Lineal a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. També, al 1906, a través del seu cosí Frederic Ros, alcalde de Mollet del Vallès, realitza l’aixecament topogràfic del municipi. El 1907 entra a treballar com ajudant a l’estudi de Puig i Cadafalch i amb el seu germà Vicenç, arqueòleg, col·laborà amb diversos aixecaments de plans del llibre L’arquitectura romànica a Catalunya, el primer volum del qual es publicà el 1909. Així mateix comença a treballar en el despatx del seu pare i dissenyà les seves primeres obres a Sabadell.
Un dels seus primers treballs a Sabadell és la casa de Gertrudis Casajona, al carrer Creueta n.1, encara que els plànols anaren signats pel seu pare. També, amb les mateixes condicions, projecta a Sentmenat la Societat Coral Obrera, La Glòria Sentmenatenca, dues obres que encara es conserven. El 1909, mentre continua treballant en diverses obres privades a Sabadell, és nomenat arquitecte municipal de Mollet, càrrec que ostentarà fins a la seva mort. Un any després viatja a Bèlgica per visitar l’Exposició Internacional de Brussel·les, que serà l’inici de nombrosos viatges a l’estranger, sobretot a Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia, Àustria, França i Hongria.
L’abril de 1910 és nomenat arquitecte municipal de Sabadell, càrrec que mantindrà fins a la seva mort. Al desembre és designat pel mateix càrrec a l’ajuntament de Palau de Plegamans, que ostentarà sense interrupció fins al 1923 i de forma interina fins el 1930. Arran d’aquests nomenaments abandonà l’estudi de Puig i Cadafalch i obrí un estudi propi a casa del seu pare al carrer la Salut número 51. Aquest mateix any comença la seva obra pública a Sabadell com és el cas dels desapareguts safareigs dels carrers Blasco de Garay i Gurrea, el Quiosc Modernista dels Jardinets, enderrocat el 1943, per l’alcalde Marcet o un any després la restauració de la Sala de Plens de l’ajuntament, que fou destruït a la dècada de 1990 per l’alcalde Farrés. Així mateix va col·laborar amb l’arquitecte Juli Batllevell, el seu predecessor en el càrrec d’arquitecte municipal de Sabadell, juntament amb el seu pare i el seu germà Vicenç en l’aixecament de terres de la caserna de la Guàrdia Civil. Una obra en la què el seu germà i el seu cosí i regidor Enric Vila Renom foren acusats de corrupció.
La seva activitat com arquitecte municipal no va ser un obstacle per continuar amb un prolífica obra privada entre les quals destaca la casa Arimon, al carrer del mateix nom.
El 30 d’octubre de 1912 contrau matrimoni amb la sabadellenca Maria Gambús Prats amb qui va tenir sis filles: Dolors (nascuda el 1913 i morta el 1916), Maria (1915), Teresa (1916), Montserrat (1921), Dolors (1923), Josefina (1925) i un fill Josep (1931) que va néixer després de la seva defunció. Amb motiu de les seves núpcies instal·là el seu domicili i despatx al número 38 de la Via Massagué on treballava de les 8 a 10 del matí i de 6 a 8 de la tarda. Entremig anava al seu despatx d’arquitecte municipal i realitzava les visites d’obres públiques i privades. Al vespre, fins a les 10, impartia classes de dibuix a l’Escola Industrial. Els dissabtes solia treballar en les altres poblacions on també exercia d’arquitecte municipal.
Durant aquests anys realitza nombrosos projectes de cases senyorials, despatxos, magatzems, naus industrials i habitatges molts dels quals han desaparegut, encara que d’altres s’han conservat com ara la reforma de la casa Pompeu Casanovas, al carrer Sant Pau, 56 i finalitzada el 1920, la casa Juan Buxó, al carrer Gurrea, 18, projectada el 1918 o la casa Ramon Costajussa, al carrer Gràcia 4-6, acabada el 1920. Entre la seva obra pública destaca la Torre de l’Aigua, acabada el 1919. Així mateix fou l’autor de diferents fonts públiques amb escultures a la Rambla i altres indrets de la ciutat.
El 1923 és nomenat arquitecte municipal de Barberà del Vallès i el mateix any també de Sant Quirze del Vallès, municipis on realitzà diverses obres i projectes urbanístics com, a tall d’exemple, l’avantprojecte de nou Ajuntament i les Escoles Públiques a Barberà i el Pla General d’Eixampla i Reforma de Sant Quirze.
Les obres a la dictadura
Josep Renom va mantenir una gran amistat amb el doctor Esteve Maria Relat Corominas que fou l’alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) . A Sabadell, com a la resta d’Espanya, la dictadura es caracteritzà per una intensa activitat constructora. La majoria de les obres foren dissenyades per Renom com ara la reconversió de la vella Rambla en bulevard (1928), les millores a la Casa de la Caritat (1929), ubicada a l’actual plaça Marcet, el Consultori de Puericultura i Maternologia (1927) al començament del carrer Illa i el Sanatori Antituberculós Victòria Eugenia (1927) al Taulí. Així mateix, projectà la Biblioteca Popular de la Caixa d’Estalvis Sabadell, acabada el 1928. A més, col·laborà amb l’arquitecte sabadellenc Joaquim Manich, en el Pla d’Eixampla i Reforma de la Ciutat (1928) que preveia convertir el bosc de Can Feu en un gran parc públic i els terrenys de Ca n’Oriac en una ciutat jardí. També realitzà el 1925 el Pla de Reforma del Centre amb l’obertura del carrer Francesc Layret, que acabarà denominant-se d’Alfonso XIII i que actualment es diu de la República.
Tanmateix la principal obra d’aquest període fou el Mercat Central. Renom va estudiar mercats considerats modèlics com els de Terrassa i València i va viatjar a l’estranger per documentar-se en d’altres. Segons Andreu Castells -basant-se en les actes de l’Ajuntament de Sabadell- el projecte es va dividir en dues parts per a subhastar les obres per un valor inferior al milió de pessetes de manera que no s’hauria de fer cap concurs-oposició entre contractistes i arquitectes i donar el ple control a Renom. A la segona fase s’afegirien les addicions o rectificacions que calguessin.
Segons Josep Casamartina, “per cobrir l’expedient”, es presentaren dos projectes: un de l’arquitecte F. Terrades i l’altre del també arquitecte i constructor Josep M. Barenys, el qual un cop finalitzada l’obra s’encarregaria de supervisar-ne els costos. En qualsevol cas, el projecte de Renom va quedar enllestit el 1927 i el 2 de maig del mateix any es va posar la primera pedra. No havien començat les obres quan es va difondre que el seu valor passaria de 1.200.000 pessetes i es criticà que Renom hagués cobrat només presentar el projecte 50.000 pessetes. Renom havia estat esquitxat per l’afer de la compra dels terrenys de la caserna de la Guàrdia Civil. Ara circularen acusacions sobre la seva connivència amb la dictadura i els favors rebuts del seu amic l’alcalde Relat en forma de favors especials i diners.
A la caiguda de la dictadura es constituí, el 21 de març de 1930, la Comisión Revisora per investigar les irregularitats comeses durant aquest període. Respecte al Mercat Central, el 17 de setembre del mateix any, es va emetre un informe on s’apuntava al caràcter manipulat de l’avantprojecte.
La largueza con se retribuyen los servicios de este funcionario que tiene un haber anual de 5.500 pesetas y consignadas 12.000 pesetas para la confección de un plano general hacen creer que este municipio era la ‘tierra de Jauja’”.
Així un dels primers acords de la Comissió fou exigir a Renom la devolució de 25.000 pessetes que, segons la documentació, havia cobrat de més en l’obra del Mercat. A més, va ser acusat d’haver actuat incorrectament a les obres de les clavegueres o la reforma de la Casa de la Caritat on s’assegurà que rebaixava el sou dels treballadors per pagar comissions als empresaris que van intervenir en les obres. D’altra banda, diversos industrials i comerciants, que havien treballat a les seves ordres, no van poder justificar-les documentalment de manera que no van poder cobrar-les. En qualsevol cas, amb la reposició dels ajuntaments després de la caiguda de la dictadura de Primo, Renom va ser considerat innocent i conservà el càrrec d’arquitecte municipal.
Segons Castells, aquest disgustos van precipitar la seva mort poc abans de la proclamació de la Segona República. Hores d’ara no s’han pogut esvair els dubtes sobre les sospites de corrupció de Renom. Castells insinua que fou víctima dels “embolics” de l’alcalde Relat. Casamartina defensa la seva honorabilitat adduint que els sobrecostos s’expliquen per haver introduir millores en els materials de construcció del Mercat. Justifica el cobrament dels honoraris del seu projecte per la manca d’una infraestructura municipal adient i atribueix l’increment del cost del projecte al pressupost directament aprovat per decret d’alcaldia. Aquest autor reivindica la qualitat d’una obra considerada modèlica, pràcticament per unanimitat, que fou objecte d’un ampli reportatge a la Revista del Cuerpo Municipal de Arquitectos de España.
D’altra banda, a partir de 1924 la Ley Municipal de la dictadura va declarar incompatible la tasca d’arquitecte municipal amb signar projectes privats a la mateixa ciutat. Per això, els projectes particulars que va realitzar en aquella època foren signats per Melcior Viñals, arquitecte municipal de Terrassa i a canvi Renom signava els de Viñals a la ciutat veïna. En 1928 fou membre fundador del Cuerpo de Arquitectos Municipales de España (CAME), del qual va formar part de la Junta Directiva, ocupant el càrrec de contador fins a la seva defunció. Va dissenyar l’anagrama de l’associació, col·laborà assíduament en la Revista del CAME i fou un dels impulsors de la Mútua del CAME. A l’hemeroteca de l’Arxiu Històric de Sabadell existeix un fons Josep Renom i Costa de revistes estrangeres d’arquitectura de finals del segle XIX.
A començaments de març de 1931 va contraure un pulmonia i va morir al cap d’una setmana, l’11 de març, a la seva casa de la Via Massagué. L’1 de desembre de 1939 se li dedicà un carrer del Centre de Sabadell.
Escola vienesa i eclecticisme
Segons Josep Casamartina, l’estil de Josep Renom s’inscriu en la corrent anomenada Secessió vienesa que va proliferar entre els joves arquitectes catalans a començaments del segle XX. De fet, Renom estava vinculat als dos principals introductors d’aquesta escola a Catalunya: Jeroni Martorell i Puig i Cadafalch.
A parer d’aquest autor es tracta de “l’evolució lògica del Modernisme cap a la modernitat (…) abans de la codificació acadèmica, autosuficient i, molt sovint, regressiva del Noucentisme acomodat que es va dedicar a aniquilar d’una forma visceral el Modernisme. En un primer moment, el Noucentisme i aquest Modernisme d’arrel centreeuropea, conviuen i es barrejaven. És quan el Noucentisme era més vàlid, en no estar clarament definit, en un interessant punt d’inflexió entre la tradició i la modernitat, abans d’acabar sent dirigit pels gustos dels potentats catalans, en plena Dictadura de Primo de Rivera”.
Renom, a banda del seu repertori vienès, va anar adaptant-se a les transformacions de l’arquitectura catalana de l’època, que s’allunyava del Modernisme i la Secessió, per entomar una mena d’eclecticisme que havien posat de moda els arquitectes nord-americans. Tanmateix, a parer de Casamartina, Renom es va mantenir en un “classicisme força discret i no va caure en la retòrica pompier i desmesurada del darrer Noucentisme arquitectònic”. D’altra banda, cal esmentar que, sempre que l’encàrrec ho permetia, afegia detalls com vitralls, reixes, fusteria o esgrafiats que donaven un caràcter personal a les seves obres i quan podia incorporava escultures, murals o baixos relleus d’altres artistes..
Com a urbanista va intentar fer de Sabadell una capital, inspirant-se en les grans transformacions de Barcelona, i convertir-la en una gran ciutat.
Bibliografia
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980.