Resseguim el període de la primera industrialització i de la introducció d’una tecnologia revolucionària que va transformar les velles estructures econòmiques socials de la vila i posaren les bases de la moderna ciutat-fàbrica
La primera arrancada de la industrialització a Sabadell data d’entre 1815 i 1840, encara sense les màquines de vapor, i es sustentà en l’energia hidràulica del riu Ripoll que s’utilitzava des de feia segles per moure els molins fariners i els batans dels drapers (més info: ‘el riu Ripoll i els seus molins‘). Com ha estudiat Josep Maria Benaul, entre 1805 i 1835 s’assistí a la “transformació radical dels molins del Ripoll” la majoria dels quals esdevingueren autèntiques fàbriques llaneres o cotoneres. Entre 1835 i 1849 es construïren quatre molins de nova planta (Moratonas, Rieral, d’en Boar i d’en Juliana). Aquest creixement es perllongà fins al 1850 quan començaren a implantar-se les fàbriques de vapor.
Entre 1820 i 1850 el funcionament habitual dels molins del Ripoll era el següent: el propietari del molí ho llogava sencer a un gran fabricant, sovint per un període d’entre 15 i 20 anys. Les inversions realitzades per adaptar-lo com fàbrica tèxtil li eren descomptades del preu del lloguer. L’industrial solia sotsarrendar la capacitat sobrant que podia ser d’un salt d’aigua sencer, la meitat, un terç… a altres fabricants el quals, a la seva volta, feien el mateix (per exemple, la meitat de la meitat) amb altres arrendataris encara més petits
Els primers vapors
La primera màquina de vapor a Sabadell fou la instal·lada a inicis de 1838 per Magí Planas a la seva casa-fàbrica que donava al carrer Sant Quirze i la plaça Sant Roc i que l’any següent esdevindria una fàbrica tèxtil. El soroll, els fums i el temor a una explosió d’unes màquines mai vistes desfermaren les fortes protestes del veïnat, fins al punt que va haver d’intervenir el governador civil de Barcelona qui, després d’una visita d’inspecció a la fàbrica, ordenà a l’Ajuntament de Sabadell que Magí Planas no fos molestat.
El segon vapor fou el de Can Formosa entre els actuals carrers del Vapor i Manaut. “No era pas massa gran -escriu Andreu Castells- a causa de les dimensions que donen els esmentats carrers, però fou la primera a ser dita ‘vapor’ i aquest nom va passar al carrer que aleshores no tenia cap nomenclatura. Però l’establiment veritablement important per ser mogut amb la nova força va ser el de Cal Pissit, bastit el 1842 a la Rambla”.
En aquests primers anys es construïren una desena de vapors, como ara el Vapor Turull (1849), on ara hi ha el pàrquing entre els carrers Sant Josep i de la Creueta, construït per Pere Turull Sallent, el principal fabricant de la ciutat, que multiplicaren per nou la potència energètica de la indústria tèxtil. Molts d’aquests vapors es concentraren al sud del centre històric en un emplaçament delimitat per les vies del ferrocarril i la carretera de Barcelona a Terrassa. Aquí s’ubicà el Vapor Pissit i el Vapor Gran del Cotó (1852), i en aquesta zona proliferaren aquestes instal·lacions industrials com el Vapor Buxeda Vell (1853), la fàbrica Prats i Benassat (1852), Vapor Buxeda Nou (1861), Vapor Ca l’Escardat (1862), Vapor de la O (1863), Jeroni Gibert (1878), Narcís Nunell (1880). Al 1850, Antoni Casanovas va constuir el vapor conegut com d’en Rovira, al costat de la futura estació i del que seria el carrer de la Indústria.
En realitat, el dit vapor, era un sistema complex de maquinaries que, des de mitjans del segle XIX, requerien edificis de grans dimensions en naus sovint rectangulars. El vapor constava d’una secció destinada a la producció d’energia: la sala de calderes, la sala de la màquina, la xemeneia, el magatzem de carbó o carbonera i els dipòsits d’aigua. La sala de màquines connectava amb l’embarrat principal que, a través d’embarrats secundaris, transmetien l’energia per mitjà de corretges a les màquines filadores o als telers. N’hi havia de màquines fixes de diversos tipus: balancí, amb cilindre vertical o horitzontal. Cap al final de l’era del vapor, tingueren molt d’èxit les grans màquines semi-fixes i les petites locomòbils amb xemeneia metàl·lica incorporada.
La gran expansió del vapor començà a la dècada de 1850 i està estretament vinculada a l’arribada del ferrocarril l’any 1855 que assegurava el proveïment de carbó que s’havia d’importar. L’any 1862, estima Benaul, 13 de les 14 instal·lacions industrials existents a la ciutat ho feien amb carbó anglès i només una amb lignit de Calaf. El vapor també consumia grans quantitats d’aigua. Moltes fàbriques es proveïen amb pous particulars i d’altres depenien del subministrament públic. Per satisfer l’elevada i creixent demanda, des del 1878 una màquina de vapor bombejava aigua de la mina d’en Casalí i l’any següent es va fer el mateix amb els pous de Can Borgonyó. El problema es solucionà definitivament el 1912, quan l’era del vapor tocava a la seva fi, amb el bombeig d’aigua del Ripoll per energia elèctrica.
La instal·lació d’un vapor requeria una important inversió en capital fixe que no estava a l’abast de masses empresaris. Per tant, foren construïts pels fabricants més rics i poderosos i s’implantà un sistema de lloguer molt semblant al que havia funcionat amb l’energia hidràulica. En alguns casos, els vapors eren d’ús exclusiu de les grans empreses com ara Cal Cuadras, Cal Sec, Cal Jepó o Cal Seydoux… però, en molts casos, estaven ocupats per arrendataris que pagaven per l’espai ocupat, l’energia consumida i unes tarifes específiques per cada màquina. Entre 1912 i 1913, al final de l’era del vapor, hi havia a Sabadell 20 vapors d’us exclusiu i 21 que encabien en total a 109 arrendataris.
Els fabricants de la maquinària
En les dècades inicials de la industrialització, però també més endavant, els fabricants sabadellencs compraren la maquinaria a l’estranger. Així, l’esmentat Vapor Pissit, la primera gran fàbrica de vapor de la ciutat, funcionava amb màquines adquirides a la prestigiosa empresa anglesa John i Edward Hall. El contracte es signà al desembre de 1842, les obres començaren immediatament al gener de 1843 i la fàbrica començà a produir entre finals de 1844 i inicis de 1845. El cost de la màquina de vapor, calderes, transmissions i instal·lació fou de 56.300 pessetes, el 42 per cert del cost total de la instal·lació industrial.
No obstant això, la majoria de la maquinària dels vapors de Sabadell estava fabricada a Catalunya. Segons les estimacions de Benaul, aquestes representaven el 54 per cent de les màquines i el 64 per cent de la potència energètica local. Aquí estaven representades les principals empreses catalanes del sector. Entre elles, Nuevo Vulcano, pionera en la construcció de vaixells de vapor a España. Aquesta companyia proveirà de maquinària a molts vapors sabadellencs: d’en Rovira (1850), Buxeda Vell (1857) /, de l’Infern (1872), ca la Patoia (1877), l’Esmolet (1881), ca l’Escapçat, vapor Llonch (1877 i 1885), Vila Fusté (1877 i 1881), vapor Codina i Fills de J. Buxó al 1880.
Una altre empresa de maquinaria era Alexander Hermanos, formada per tres germans escocesos radicats a Barcelona, constituïda en la dècada de 1840. D’aquesta firma era la maquinària del vapors de cal Sec (1858), del molí de les Tres Creus (1861), d’en Basso (1862), Cremat (1863), Badia (1867) i la foneria J.D. Casanovas Guasch al 1887. La Maquinista Terrestre y Marítima, fundada al 1855, construí la màquina de vapor del fabricant cotoner sabadellenc Bonaventura Brutau (1856), el de la filatura d’estam de Cuadras, Feliu i Cia (1907), dels cotoners Poch i Cia, instal·lats al Vapor Gran del Cotó (1910), a Fills d’Esteve Serra, Joan Gorina i Fills (1896) i a de Josep Duran (1910).
Les darreres màquines, cap al final de l’era del vapor, foren totes importades a l’empresa alemanya R. Wolf: al Vapor Buxeda Vell, propietat de La Mercantil Sabadellense, entre 1907 i 1908, Prat, Carol i Companyia (1911) que posteriorment seria Manufactures Carol SA.
La instal·lació de les màquines i els generadors de vapor exigien el concurs d’un enginyer industrial. A l’inici de la industrialització alguns eren estrangers com Miquel de Berge. Entre els enginyers que treballaren a Sabadell destaquen els barcelonins Fabian del Villar i Gerónimo Bolíbar i els sabadellencs Narcís Nunell, Manuel Folguera i Francesc Izard. La primera empresa sabadellenca dedicada a la construcció de maquinaria industrial fou, Successors de Bas, dirigida per Arnau Izard Massagué, que al 1864 fabricà una màquina de vapor i que fou continuada pel seu fill Francesc Izard que també destacà com enginyer industrial. Narcís Nunell, també enginyer industrial, va construir algunes màquines de vapor i la caldereria de J. Valls i Simó començà a fabricar generadors.
Explosions i incendis
Els vapors eren instal·lacions perilloses. A vegades, sobretot al inicis de la seva introducció, es produïren terribles explosions de les calderes, sigui per defectes de fabricació, incorrecta instal·lació o deformació del metall. Tanmateix, les millores tècniques aconseguiren que les calderes fossin cada vegades més segures.
Un dels altres perills eren els incendis derivats del sistema de producció d’energia i la facilitat de combustió dels edificis i les matèries primeres. El primer gran incendi es produí al 1864 en una instal·lació que des de llavors prengué el nom de Vapor Cremat. Altres incendis importants foren el del vapor Vila i Fusté (1897), Vapor Pissit (1910), els dels vapors d’en Lau o al Vapor Turull tots dos al 1912 o les flames que destruiren al 1913 el molí d’en Mornau.
El fi d’una era
La màquina de vapor requeria la importació de grans quantitats de carbó. Malgrat que les innovacions tècniques havien incrementat l’aprofitament i l’estalvi del combustible, el progressiu increment del seu preu suposava un greu problema per la competitivitat de les industries tèxtils catalanes als mercats internacionals.
Durant un breu període, de 1885 a 1912, els motors de gas de combustió interna semblaven ser la solució al problema i conegueren una gran expansió. Empreses com l’esmentada Successor de Bas i Successors de Duran i Cañameras es dedicaren a la fabricació de motors de gas que van deixar de produir-se al 1917 al no poder competir amb els motors elèctrics.
La construcció a Sabadell, l’any 1912 de les estacions transformadores d’alta tensió a la carretera de Prats assenyala el fi de l’era del vapor que com a font d’energia fou substituït per l’electricitat (més info: ‘els orígens de la implantació de l’electricitat‘).
Bibliografia
BENAUL i BERENGUER, Josep Maria. El Vapor a Sabadell, Museu d’Història de Sabadell, 2000.
– La industrialització de Sabadell: Per què i com dins Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980, Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens, 1788-1860 (vol I), Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
MORENO RICO, Xavier (coord.), Les darreres màquines de vapor que s’instal·laren a Sabadell, Museu d’Història de Sabadell, 1993.
Foto de portada: la màquina de vapor del Vapor Gran del Cotó (1910). Fermí Abab Ribera/ AHF-UES