El Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (1907-1936)

Resseguim la trajectòria d’aquesta organització que aplegà els treballadors de coll blau amb una notable implantació a la ciutat. Una entitat que, d’altra banda, va ser important factor en el creixement del catalanisme cultural i polític a la ciutat.

Les primeres notícies del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria de Sabadell -recollides per Joan Alsina i Giralt- daten del 27 d’octubre de 1906 en una nota publicada en la conservadora Revista de Sabadell, fundada al 1884 per Manuel Ribot i Serra, on s’informava d’una reunió convocada per l’endemà per aprovar els estatuts de l’entitat.

M. Valls Sala, membre de la Comissió Organitzadora, publicà un curt article a la Revista de Sabadell el mateix dia de la reunió on exposava els motius que justificaven la creació d’una “associació en projecte de socors i d’ensenyança” que cercava “la llum de la ciència i de la veritat, l’agermanament complert de tots els individus i l’apoi del capital, com a unció suprema de l’advertiment moral i material, per a treballar junts, a més coneixements, al requeriment del nostre floreixent Indústria i Comerç”. També es buscava “el socors pel company desvalgut, l’auxili en l’enfermetat i en la vellesa i la guarició de totes les llagues que infecten nostre cos social”. La Comissió Organitzadora estava formada per Joan Castella Mestres, Lluís Margarit, Joaquim Muntané Mestres, Josep Papell, Joan Ribot i Serra, Bartomeu Sallarès, Emili Serra i Melcior Tort, M. Valls Sala i Jaume Virgili.

Dos dies més tard, el 30 d’octubre, la mateixa publicació informava que s’havia aprovat el projecte d’estatuts i que, quan aquests fossin convalidats pel Govern Civil de Barcelona, es procediria a la constitució definitiva de l’entitat.

Barcelona i Sabadell

En realitat, aquesta associació sabadellenca era la versió local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), fundat al 1903 per un grup de dependents de comerç i d’oficines (anomenats despectivament saltataulells o pixatinters) de Barcelona. El CADCI va ser inscrit com a “societat obrera” per tal d’evitar impostos. Segons els seus estatuts, naixia amb l’objectiu ”d’agrupar els dependents del comerç i de la indústria per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material dels associats, d’acord amb els principis autonomistes i d’una sana i convivent catalanitat”.  

A parer de l’historiador Josep Termes, el “CADCI fou un puntal del catalanisme, ja des de la seva fundació (,,.) Els homes del CADCI són puntals en les manifestacions de l’Onze de Setembre”. També, foren “profundament hostils al lerrouxisme” i participaren en la constitució de la Solidaritat Catalana (1906), en la creació de l’escoltisme o en les protestes contra el centralisme. A les conferències organitzades per l’entitat desfilaren les més importants figures de totes les tendències del catalanisme cultural i polític com Francesc Cambó, Francesc Macià, Andreu Nin, Josep Carner, Pompeu Fabra o Eugeni d’Ors, encara que qui tenia més influència era Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.

Seguint aquest model es fundaren organitzacions semblants a Sabadell, Terrassa, Mataró, Tarragona, Lleida i Manresa. No eren exactament delegacions territorials, sinó que funcionaven de manera autònoma en una estructura molt descentralitzada. Com indica Alsina i Giralt, les dues entitats, sabadellenca i barcelonina, mantindrien “contínues i afectuoses relacions”.

Segons ha estudiat Esteve Deu, “l’estructura empresarial del comerç a la ciutat era extraordinàriament atomitzada i compartimentada”. Al 1936, hi havia 1.457 comerços que donaven feina a 1.154 treballadors. La majoria, 913, eren establiments familiars que no empraven cap treballador. Només quatre empreses tenien més de 10 assalariats.

Cursos i conferències

Fins i tot abans de ser legalitzada, l’entitat sabadellenca començà a funcionar en un local ubicat al primer pis de l’antic cafè Ibèric, on posteriorment s’instal·laria el desaparegut cafè Musical, al Passeig de la Plaça Major. La primera aparició pública del Centre de Dependents fou amb motiu de la festa de Sant Sebastià, patró del tèxtil, amb repartiment de pa als pobres, ballada de sardanes a l’actual plaça Sant Roc (llavors de Pi i Margall) i un ball benèfic a l’Euterpe.

El 27 de gener de 1907, Revista de Sabadell informava de la constitució formal del Centre de Dependents del Comerç de la Indústria de Sabadell i de l’elecció de la seva junta directiva formada per Joan Ferran (president), Francesc Regàs (vicepresident 1r), Joan Trias Fàbregas (vicepresident 2n), Agustí Brujas (tresorer), Joan Ribot i Serra (vocal 1r), Joan Vidal Vila (vocal 2n), Joan Castella Mestres (secretari) i Joan Nogueda Roca (vicesecretari).

Al maig del mateix any es distribuí entre els industrials de la ciutat una circular, signada pel president i secretari , a fi d’assabentar-los de la seva existència i dels seus objectius (“la instrucció i els socors mutus”) i on sol·licitaven la seva inscripció com a “socis protectors”, seguint el model del CADCI. Alsina i Giralt, en el buidat de la premsa de l’època, va trobar, al 1912, referències de 78 socis protectors que aportaven diners a l’entitat, la majoria fabricants llaners, però també Josep Germà, fabricant de l’exitós Anís del Topo, republicà radical de Lerroux, que seria alcalde de Sabadell al Bienni Negre i assassinat per les Patrulles de Control als primers compassos de la Guerra Civil.

En aquest moment fundacional es desfermà una extensa i agra polèmica, recollida a la Revista de Sabadell, entre els dos sectors del Centre de Dependents separats per diferències generacionals i professionals. D’una banda, els viatjants d’edat madura que defensaven crear una Associació Benèfica Industrial i Mercantil on els socis protectors tinguessin el control de les finances. De l’altra, els joves dependents de comerç que propugnaven mantenir la seva autonomia qui finalment s’imposaren.

El Centre de Dependents organitzà el primer curs de formació (1907-1908) amb classes nocturnes de francès i anglès, teoria de teixits, teneduria de llibres i càlcul mercantil, esperanto i taquigrafia al preu de dos pessetes per curs i per assignatura. En un comunicat, publicat a la Revista de Sabadell (22/9/1907), s’informava que l’entitat comptava amb 250 socis. Els menors de 18 anys pagaven una quota de 50 cèntims al mes i els majors una pesseta. Els socis protectors abonaven una quota mínima mensual de 1,50 pessetes. Aquest primer curs s’inaugurà solemnement al Teatre Principal el 29 de setembre de 1907. A banda del representant de l’alcaldia, assistiren a l’acte Josep Bordas, president del CADCI de Barcelona, Gabriel Casals en nom del Gremi de Fabricants, el diputat a Corts Frederic Rahola o el diputat provincial sabadellenc Jaume Cruells.

A més de les classes, el Centre de Dependents organitzà un cicle de conferències sobre qüestions de caràcter econòmic, tècnic, científic i d’altres d’orientació catalanista. L’èxit d’aquestes activitats menaren al trasllat, l’abril de 1910, a un local més ampli, ubicat al segon pis de l’Ateneu a la plaça Sant Roc. En aquesta seu més gran s’ampliaren les assignatures amb classes de mecanografia i alemany, aquesta darrera sense gaire èxit ja que va deixar d’impartir-se al curs 1913-14. Així mateix, es continuà amb el programa de conferències. A més dels cursos i conferències sovint s’organitzaven ballades de sardanes i un ball de gala anual a l’Euterpe. Al 1913 , l’entitat tenia 398 socis i gaudia d’una subvenció de 500 pessetes de l’Ajuntament de Sabadell i una altra de 400 pessetes de la Diputació de Barcelona.

D’altra banda, al 1914, es creà la secció d’Esports i s’adquiriren uns terrenys al Taulí per muntar un camp per jugar al futbol i altres esports que tingué una curta existència. Al 1918 es comprà un altre solar, ubicat entre els carrers Cervantes i Víctor Balaguer, que havia estat propietat de l’entitat dissolta Friends Club i on es celebraren diversos festivals sardanístics. Als seus darrers anys d’existència s’instal·là un nou camp d’esports, on sobretot es practicava basquet, al carrer Narcís Giralt, al darrera de l’Euterpe.  

L’octubre de 1912, el mateix any que el CADCI començà a publicar la revista Acció, apareixia el primer número de la revista mensual De la nostra vida. Portaveu del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria de Sabadell que publicaria 54 números fins l’octubre-novembre de 1918. El gener de l’any següent sortí el primer número de Evolució. Portaveu del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell, d’efímera existència.

El gener de 1914, l’entitat es traslladà a una nova seu encara més espaiosa, al primer pis del desaparegut cafè-restaurant Euterpe, amb un magnífic mirador a la Rambla. En el nou local s’incrementà el nombre d’assignatures i s’encabí la biblioteca que havia anat creixent. En el catàleg publicat al 1930 constava de més de 300 llibres de diverses especialitzats comercials, però també d’obres de literatura, filosofia o història.

En el curs 1917-18, s’havien matriculat a les seves classes 237 alumnes en aules batejades amb noms de sabadellencs il·lustres com Sala Armengol, Alguersuari, Sallarès, Casanovas o E. Viver. A més de les assignatures esmentades, s’impartien cursos de castellà i català, correspondència i documentació mercantil, comptabilitat superior, geografia comercial, química industrial i matemàtiques elementals.  

La setmana anglesa

El Centre de Dependents, centrat en els activitats docents, no es distingí per la seva combativitat sindical. No obstant això, a finals del 1912 es creà la Secció de Relació i Treball per respondre a “les ànsies d’alguns dependents que voldrien veure a nostra entitat convertida en una societat de resistència” i que defensà la implantació del descans dominical. De fet, una secció amb el mateix nom havia estat creada pel CADCI de Barcelona al 1910.

A la Primera Assemblea de Dependents, organitzada pel CADCI al 1913, participà en nom de l’entitat sabadellenca Domènec Saló, president de la Secció de Relació i Treball, que llegí la ponència Setmana anglesa i la seva relació amb el dependent, on defensà una jornada laboral que finalitzés el dissabte al migdia als comerços a l’engròs i dissabte a la nit pel petit comerç. D’aquesta assemblea sorgí la Federació de Dependents de Catalunya que elegí un comitè executiu del qual formava part Ignasi Mestres, en representació de Sabadell. Les seves reivindicacions foren la jornada de 8 hores, el descans dominical i acabar en el règim d’internat de certs dependents de comerç.

Al juny de 1919 es celebrà una assemblea general extraordinària del Centre de Dependents per modificar la seva denominació per la de Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell, que subratllava la seva vinculació amb Barcelona. També per tal que la Secció de Relació i Treball s’adrecés a les organitzacions empresarials de la ciutat per demanar la implantació de la setmana anglesa. Finalment, no es verificà el canvi de nom proposat i es dissolgué l’esmentada secció que passà a denominar-se Sindicat de Dependents. Al maig de 1921 s’inicià la publicació de Actuació. Portaveu del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i del Sindicat de Dependents, que deixà d’aparèixer el gener de 1922.

El cop d’Estat que instaurà la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) comportà la clausura del CADCI de Barcelona i el processament d’alguns dels seus dirigents acusats de separatisme. No succeí el mateix a Sabadell. El Centre de Dependents continuà obert i al gener del 1925 es produí el quart i darrer trasllat de l’entitat. Com si es tanqués el círcol tornaren al seva primera seu al Passeig,

Dissonàncies interpretatives

Entorn al CADCI existeixen interpretacions discrepants entre els historiadors que han estudiat el tema. Per a historiadors nacionalistes, com Termes, les organitzacions dels dependents “foren importantíssimes i realitzaren una notable tasca de catalanització en el món dels treballadors. D’ells sorgiren els intents de crear un socialisme català autòcton i ells foren la base social del catalanisme radical i obrerista”.

Pel contrari, Joan-Lluís Marfany considera el CADCI una “institució suposadament esquerrana” que “va primar per damunt de tot les activitats educatives i culturals, dirigides a la millora econòmica i l’ascens social (…) Els treballadors catalanistes volien millorar la seva situació econòmica i les seves condicions de treball, però, molt més encara, reivindicaven la seva condició de sector social mitjà i aspiraven amb força a l’ascens social”.  A diferència del sindicalisme del moviment obrer, les organitzacions dels dependents mai travessaren la frontera d’un cert reformisme social.

Com ha investigat Manel Lladonosa, malgrat que les seves condicions laborals i salarials no eren molt millors que la dels obrers manuals, els treballadors de “coll i corbata” no es consideraven obrers. En aquest sentit, cita les memòries de Carreres i Palet, un dels fundadors del CADCI:

“…En aquell temps, classificar un comptable, escrivent, dependent de magatzem o taulell, i fins els aprenents, com a treballadors, era tant com inferir-los una ofensa”. El seu objectiu era “ésser una vera aristocràcia, una classe superior a la de l’obrer purament manual”. Martí Sans, un altre dels dirigents del CADCI dels anys 30, observa: “La diferència amb la resta dels assalariats no solament quedava reduïda a la manera de vestir. També la mentalitat era diferent. Tot plegat feia que els obrers de qualsevol ram es miressin amb mals ulls”.

L’historiador sabadellenc Andreu Castells ubica el Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria entre les organitzacions locals que, en aquest període, van aparèixer “per a disminuir la incidència i frenar les exigències del moviment obrer” i que anomena “grogues”. Al seu parer, aquesta entitat “formarà un parell de generacions de comptables i homes de confiança d’empresa”. Com a prova del seu caràcter “d’entitat groga”, assenyala com a la festa de Sant Sebastià els membres de l’entitat van “bolcar-se als actes religiosos”. I, sobretot, que fos l’organisme que el Gremi de Fabricants va triar per impulsar la construcció del monument a Joan Sallarès i Pla.

Des del punt vista polític, en els seus inicis el CADCI va estar vinculat a Lliga Regionalista, encara que posteriorment oscil·laria cap el catalanisme republicà i progressista. La trajectòria de Josep Puig i Esteve, fundador, secretari de l’entitat fins el 1910 i president de 1910 a 1917, resulta paradigmàtica. Al 1910 va donar suport a la candidatura de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) on milità Francesc Layret. Tanmateix, a les municipals de 1917, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona en la llista de la Lliga.

República i gir a l’esquerra

A Sabadell, a l’igual que a Barcelona, es desenvolupà, als anys 20, una viva polèmica entre els partidaris de la línia clàssica i els qui impulsaven un major implicació en qüestions social. Amb la proclamació de Segona República, el CADCI es decantà cap Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el seu president, Francesc Xavier Casals i Vidal, fou nomenat, el 1932, conseller de Treball i Assistència Social de la Generalitat presidida per Francesc Macià.

A Sabadell, segons Esteve Deu, el Sindicat de Dependents s’apropà als plantejaments d’esquerra radical sota la influència primer del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i posteriorment del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i esdevingué el més important del sector amb un centenar d’afiliats.  

El darrer curs, sota la denominació d’Escoles Mercantils, s’impartí al 1935-36. L’esclat de la Guerra Civil significà el seu final. El Full Oficial del 4 d’agost de 1936 publicava l’ordre segons la qual el Sindicat de Dependents quedava dissolt i absorbit pel nou Sindicat d’Empleats i Tècnics, amb raó social a la Rambla n. 15, antiga seu del Centre Industrial, també desaparegut. Aquest sindicat, amb forta implantació del POUM, decidí ingressar en la Unió General de Treballadors (UGT) en la votació celebrada el 29 d’agost de 1936.

Bibliografia

ALSINA i GIRALT, Joan. El Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell (1907-1936). Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, LIX, Sabadell, 1991.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918). Ed Riutort, Sabadell, 1978.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell, 1936: economia, societat i política. Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 2017.
La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la rereguarda. Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
LLADONOSA i VALL-LLEBRERA, Manel. Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989.
MARFANY, Joan-Lluís. La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus inicis. Ed. Empúries, Barcelona, 1995.
TERMES, Josep. Història del catalanisme fins al 1923. Ed. Pòrtic, Barcelona, 2000.

FES-TE SUBSCRIPTOR!

Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.

Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.

Foto portada: oficines d’Enric Rocamara (finals anys 1920)/ MHS.