Durant aquest mes d’agost, publicarem a iSabadell una selecció dels articles inclosos al dossier especial ‘Una ciutat per menjar-se-la’ que vam editar amb motiu de la publicació de l’Anuari 2023, el passat mes de gener. Són mig centenar de pàgines repassant el bo i millor de la restauració a la ciutat. La guia més àmplia dels restaurants de Sabadell feta fins ara. Si voleu comprar la revista en paper, us deixem l’enllaç. També la podeu adquirir fent-vos subscriptors de l’iSabadell.
Repassem a vista d’ocell els establiments més emblemàtics en matèria de restauració de la ciutat. Des dels primers cafès de mitjans del segle XIX, fins als restaurants de categoria només accessibles als rics fins ben entrada la postguerra. Al seu costat, hi proliferaren les tavernes, els bars i els restaurants de caràcter més popular.
A la segona meitat del segle XIX començaren a obrir-se els primers cafès i s’expandiren les tavernes. Com escriu Marian Burguès, “els cafès allavors representaven un progrés liberal”. A banda dels cafès, hi havia nombroses tavernes com Can Pere Joan, Can Duran, Can Perdís i Can Magrinyà. A banda de beure, s’hi jugava a la brisca o a les bitlles.
El personatge conegut com l’avi Gelat, que venia de Solsona, va muntar el primer cafè de la ciutat, al carrer Sant Pau que després es traslladà al carrer de Gràcia. El cafè Gelat fou continuat per l’herbolari Sangoneres, que s’instal·là prop de l’actual plaça del Gas, anomenada a l’època d’Espartero, centre de reunió del esparteristes. Posteriorment, aquests marxaren al cafè de Can Borràs on hi havia un petit escenari on actuava una cantaora.
Un dels primers cafès i dels més populars fou Can Jan Parallé, ubicat al començament de la Rambla, una antiga riera seca, on actualment hi ha els magatzems Zara. Altres cafès d’èxit foren Cal Sever i els establiments propietat de Rafael Cruz, que regentava el Cafè del Soler i l’Hostal i Cafè Cruz amb el teatre Parreño, amb espectacles flamencs. Al Cafè Cruz es construiria l’Hotel Suís el 1904, obra de l’arquitecte modernista Juli Batllevell, que tenia l’avantatge de la proximitat de l’estació del ferrocarril.
Des del darrer terç del segle XIX, la Rambla experimentà una gran impuls com a principal artèria d’una ciutat en plena expansió i va esdevenir el centre d’atracció de l’oferta hotelera, gastronòmica i lúdica de Sabadell. Així, l’any 1866 s’inaugurà Los Campos de Recreo, amb cafè, restaurant, teatre i saló de ball, al davant dels actuals multisales de l’Imperial.
La proximitat amb el baixador del tren de la Rambla tren propicià l’èxit de Cal Pané. Des de finals del segle XIX, aquesta cantonada del final de la Rambla, on ara hi ha el Viena, estava ocupada per La Providència, de Girabau i Pané, que fabricava l’anís Barcanona. Anys més tard, el senyor Pané va obrir una taverna que, després de diversos canvis de titulars, esdevingué el Bar Restaurant Canaletes, tot i que sempre fou conegut popularment com Cal Pané. Les seves especialitats eren els calamars a la romana, els xampinyons amb all i julivert, les escopinyes amb salsa i els dobles de cervesa. Cal Pané tenia com a competidors el bar de l’Imperial i el dels Campos de Recreo. El soterrament de la via fèrria i la construcció de la Gran Via inicià la seva decadència. A finals de la dècada del 1990 es traslladaren primer a la plaça Sant Jaume, on havia estat el Codinach, i després com a Nou Canaletes al carrer Capmany.
Rambla gastronòmica
L’any 1892, Rafael Cruz s’associà amb Manuel Forasté, llogater del cafè del Cercle Sabadellès per construir un gran establiment a començaments de la Rambla, L’Euterpe, al davant del popular cafè de Cal Jan. L’arquitecte Batllevell, que havia treballat per a Cruz, va dissenyar un projecte que constava d’un cafè, restaurant, zona interior amb jardins i un gran teatre. El 13 de desembre de 1892, La Vanguardia es feia ressò de la inauguració de la part corresponent al cafè-restaurant, amb capacitat per a 500 persones, i lloava el treball del jove arquitecte. Un any més tard, el mateix Batllevell escometia la construcció del teatre annex inaugurat el 28 d’agost de 1893. Aviat el restaurant despuntà com un dels de més categoria de la ciutat.
Com explica Jaume Barberà, Cruz arrendà el restaurant Euterpe a Joan Carol qui va marxar per fer-se càrrec del restaurant d’Els Campos de Recreo, alhora que cedia el restaurant de L’Euterpe a la seva filla Dolors Carol i al seu gendre Joan Flaqué, que el portaren fins a la seva mort l’any 1960. Llavors el seu fill, Joan Flaqué Carol, va prendre el relleu i regentà el negoci amb la seva dona Joaquina Larruy fins al 2000.
Al 1940, la família Cruz va vendre tota la cantonada a la família Tort. De manera que els Carol-Flaqué sempre foren llogaters. A banda del cafè-restaurant als dos pisos superiors de l’edifici hi havia sales de joc que, amb la prohibició, foren reconvertides en sales de billar i futbolins. Durant molts anys, va ser considerat el millor restaurant de la ciutat. Hi anaven a dinar empresaris, polítics, cantants, actors i actrius… Joan Pellicer Honrrubia, nascut al 1928, i gestor de professió, va freqüentar l’Euterpe i altres restaurants de la ciutat. Sobre l’Euterpe recorda que era un establiment de “categoria” amb menú diari, que costava cinc pessetes, un duro, un preu només accessible als rics, aquells que després de dinar demanen “un faria i una copa de conyac”.
Al davant de l’Euterpe, l’antic cafè de Cal Jan, va passar per diverses mans, i va ser seu de la Unión Patriòtica, el partit únic la dictadura Primo de Rivera, Posteriorment, funcionà com a cafè i restaurant, anomenat Cataluña, que li feia la competència per la seva bona cuina.
A la mateixa Rambla, on ara hi ha regidoria d’Acció Social i la botiga de Vidal Papers i abans la comissaria de la Policia Armada, s’alçava l’Hotel España, que feia la competència al Suís i que també destacava per la seva bona cuina. Aquí s’hostatjava i sopava Francesc Layret quan era diputat per Sabadell. Josep Maria Marcet, que s’havia quedat orfe de mare al 1903, quan només tenia dos anys, va viure 10 anys amb el seu pare en aquest hotel, on també s’allotjaven molts homes de negocis i viatjants. L’hotel estava dirigit per Francisco Vives, a qui Marcet qualifica de “hombre apasionado de su profesión y modelo de caballeros”.
Al davant de l’Hotel España hi havia una altre restaurant de categoria, l’Arraona. Aquí es va celebrar, el 28 d’agost de 1934, el banquet de homenatge a Manuel Azaña i la seva esposa, Maria Dolors Rivas Cherif, organitzat per l’Ajuntament de Sabadell, presidit per l’alcalde Magí Marcé. El xef d’aquest restaurant, evoca Pellicer, era molt bo. Tant és així va ser contactat con maître d’un hotel de cinc estrelles a la Seu d’Urgell. Parlant de la Rambla, s’ha de mencionar La Cubana, amb barra de bar i forma de quiosc, ubicat a la cantonada amb l’actual carrer de la República, i llavors al costat de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat.
Un altre punt de l’oferta gastronòmica s’ubicà, des de la dècada de 1930, als voltants del Mercat Central. Allí hi havia El Rubión, que encara existeix, el qual, segons Pellicer, era un restaurant més de “patacada”, cara als treballadors. Ben aviat, li va prendre la clientela el Codinach, un restaurant de “postín”, on anaven a dinar i sopar empresaris i gent de calers. També, estava el Colón, que servia esplèndids esmorzars de forquilla i ganivet, a viatjants i comerciants.
En la cruïlla entre la carretera de Barcelona i la de Molins de Rei, prop de l’estació dels FGC de Gràcia, hi havia dos bars històrics que es feien la competència, La Mata, de més èxit, on s’hi feien balls i havia taules de billar, i El Diluvio, regentat per Magí Marcé, sindicalista i que seria alcalde a la Segona República. La taverna, que posteriorment s’anomenà El Millón, esdevingué un punt de cita de les esquerres, fou bombardejada a la Vaga General Revolucionària (1917).
Oferta culinària a la Creu Alta
Una altra zona d’oferta hotelera i gastronòmica estava a la Creu Alta amb el restaurant de l’Hotel Urpí, el Español i el restaurant dels Campos de Recreo de la Creu Alta, que més tard seria el teatre i cinema Cervantes.
L’any 1880, quan encara Sabadell no s’havia annexionat el municipi de Sant Pere de Terrassa (1904), Josep Urpí Mateu i la seva germana, procedents de Sant Andreu del Palomar, van llogar un edifici al propietari Matías Antúnez, vora del Cervantes i al costat d’on Antúnez tenia un negoci d’arpillera. Per això, se’l va conèixer popularment com Cal Sacs, freqüentat per traginers. Cap al 1900, Urpí va comprar els terrenys i el convertí en una fonda amb cinc habitacions. A la Vaga General Revolucionària (1917) s’esdevingueren greus incidents al morir un guàrdia civil per trets fets des de Cal Sacs que, després de prendre la denominació de Café Royal Bar, s’anomenava Gurugú, segons les cròniques periodístiques i els atestats policials de l’època. Josep Urpí, el seu fill i un cambrer van estar a punt de ser condemnats a mort, fins que dies després es descobriren els autors dels trets.
Acabada la Guerra Civil, la fonda es convertí en una pensió amb 20 habitacions. L’any 1960, el seu fill de Josep, Pere Urpí Figueres, enderrocà la pensió per construir un hotel de quatre plantes i dues estrelles. L’any olímpic de 1992. Josep Urpí Margenat, net del fundador de la nissaga, remodelà l’establiment per disposar de 130 habitacions i tres estrelles de qualificació hotelera.
Al davant del Urpí, s’instal·là, al 1921, el cafè-restaurant El Español amb saló per a banquets i sales per jocs que durant molts anys li va fer la competència. També, aquí l’establiment estava regentat per una nissaga familiar, en aquest cas per Benet Rovira, fins que el seus fills es traslladaren a la Zona Hermètica amb un local del mateix nom. Com recorda Pellicer, a la postguerra, tots dos tenien molt bona cuina, amb un servei excel·lent, cambreres professionals i cuina de categoria.
Resulta impossible fer una referència als establiments de la Creu Alta sense mencionar Cal Pare, fundat el 1895 pel matrimoni format per Dolors Pujol Vila i Emili Figueras Vilanova que, al llarg de la seva llarga història, ha estat bodega, cafè, bar, restaurant i seu de diverses entitats socials, esportives o culturals. Les seves especialitats eren el bacallà amb samfaina, els “callos”, les mandonguilles, els pops amb salsa o les faves a la catalana. Entre les establiments històrics, no podem deixar d’esmentar ni que sigui de passada Cal Cuscó, a la cantonada dels carrers de Sant Ferran i Roger de Flor. Abans de la guerra civil, la família Cuscó regentava El Paralelo. A la planta baixa, acollia un cafè i a la del damunt s’hi feien concerts, ball, funcions de teatre i revista, a vegades cinema. Acabada la Guerra Civil, Frederic Cuscó va comprar el solar que quedava fins a la carretera de Barcelona i va muntar un restaurant de gran prestigi gastronòmic que molts anomenaven can Federicu.
Canvi d’hàbits
A mitjans de la dècada del 50, quan començava a superar-se la fam, les privacions o les cartilles de racionament de la postguerra, van aparèixer una sèrie de bars i restaurants de caràcter més popular com ara el Vilarubias, al carrer del mateix nom. L’any 1956, el matrimoni format per Josep Flaquer Pujades i Mercè Solanot Talavera, aprofità el traspàs del bar per instal·lar un restaurant que es guanyà merescuda fama gastronòmica i cèlebres esmorzars de forquilla i ganivet. A la zona li feien la competència el Bar Alhambra del carrer de la Salut i, una mica més lluny, la Fonda Huix, al davant de l’Hospital Taulí. Molts treballadors de les empreses properes formaven part d’una fidel clientela.
Fins ben entrada la postguerra, anar a dinar a un restaurant era un luxe que només es podia permetre la gent rica. Tanmateix, a finals de la dècada del 1950 començaren a sorgir restaurants per atendre a la nova clientela mesocràtica. També, apareixen restaurants de prestigi als barris de la immigració com és el cas del restaurant Alonso, a l’avinguda de Matadepera de Ca n’Oriac, Daniel a la carretera de Barcelona al davant del col·legi dels franciscans o Els Tranquils, a l’avinguda de Barberà, famós per les seves excel·lents tapes.
A finals de la dècada dels 60 apareixen noves ofertes gastronòmiques de menjar ràpid i barat. Els populars frankfurts, com el Joff a l’avinguda de Barberà, fundat al 1969, o el del Passeig Manresa. Més tard, a finals dels 70, s’instal·len les primeres pizzeries, com Joss a la Concòrdia o Cau a la Ronda Zamenhof. Als anys 80 sorgeixen els primers restaurants xinesos. Ja més cap aquí, ja al segle XXI, han proliferat els kebabs i els establiments de sushi.
Enllaços:
- Fes-te AQUÍ subscriptor de l’iSabadell.
- Compra AQUÍ L’Anuari 2023.
Foto portada: treballadors de les gasoses La Bohèmia i altres personatges al Quiosc de Canaletas, al carrer de Latorre (1916). Autor desconegut. Font: AHS.