Ahir es van complir 30 anys de la mort d’un dels escriptors sabadellencs més universals. Aquí tracem un breu esbós de la seva vida i de la seva obra.
Joan Oliver i Sallarès, fill d’Antoni Oliver i Turull i Dolors Sallarès i Soler, va néixer el 29 de novembre de 1899 al número 8 del carrer Jardí de Sabadell, en una de les més poderoses família de la burgesia industrial sabadellenca. El seu besavi patern fou Pere Oliver i Salt, terratinent i un dels homes més rics de la ciutat, fou alcalde de Sabadell entre 1852 i 1854, va ser un dels fundadors i primer president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, que dirigí entre 1859 i 1869. També va fer construir el 1862, dissenyada per l’arquitecte modernista sabadellenc, Gabriel Batllevell, la casa de les Voltes de ca l’Oliver a la Rambla, avui seu del casal Pere Quart. Un altre besavi patern fou l’industrial i polític Pere Turull i Sallent, ‘El rico catalán’ com se’l coneixia a Madrid (més info: ‘La nissaga dels Turull‘). Per la banda materna, un dels seus besavis fou l’industrial tèxtil Joan Sallarès i Marra, un dels fundadors de l’Institut Industrial de Sabadell i del Banc Sabadell. Un altre avi matern va ser Joan Sallarès i Pla, fabricant i polític conservador, impulsor de la patronal Foment del Treball Nacional i també un dels fundadors del Banc Sabadell.
Joan Oliver va ser el quart de deu germans, dels quals només van sobreviure quatre: Justa, Antoni, Enric i Joan. Quan tenia uns dos anys, la família va anar a viure a cal Sallarès, uns metres més amunt del carrer Jardí, en una casa-fàbrica. La família feia estades a ca n’Oliver, a Castellar del Vallès, la casa pairal d’on provenia la família del pare i al Marquet de les Roques, a Sant Llorenç Savall, obra de Batllevell.
Entre 1909 i 1916 va estudiar a les Escoles Pies de Sabadell on va tenir com a professor de dibuix al pintor Joan Vila i Cinca. Als 13 anys va publicar el seu primer poema en català a La Gaseta del Vallès i el 1918 va escriure el primer llibre de poemes, Primícies, amb dibuixos del seu germà Antoni i que no va poder publicar. Entre 1916 i 1921 va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona.
La Colla de Sabadell
Sota l’aixopluc de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, que llavors presidia el seu pare, es va crear el 1918 el Coro de Santa Rita, també anomenat la ‘Colla de Sabadell’ o Grup de La Mirada. Aquest estava format, pel novel·lista Francesc Trabal, ànima del grup, el poeta i crític literari Armand Obiols i Joan Oliver. També van participar el pintor i escultor Ricard Marlet, el publicista i promotor musical Lluís Parcerisa, el pintor Antoni Vila i Arrufat, l’historiador Miquel Carreras, el pintor i crític d’art Joan Garriga i Manich, cosí germà de Joan Oliver, i Josep Maria Trabal, germà de Francesc, dibuixant i traductor.
La ‘Colla de Sabadell’ combinà la influència de l’avantguardisme amb l’humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals establerts per una societat com la sabadellenca tancada i endarrerida. També reivindicaven el gust pel rigor i l’obra ben feta d’herència noucentista, amb un estil provocador i rebel que rebutja la burgesia. El grup intentava bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita, que ajudés a vertebrar el país. Es reunien en una vella casa del carrer d’en Font número 26 que batejaren com el Casino dels Senyors, tot parodiant el Círcol Sabadellès, freqüentat pels rics de la ciutat. La Colla de Sabadell va impulsar la creació de l’Associació de Música de Sabadell, que es coordinava amb les 18 associacions de música escampades per Catalunya per portar els millors artistes de cambra del moment i que va introduir l’avantguarda musical francesa al país. El grup publicava un full dominical de caràcter satíric anomenat La Fulla Salau i va organitzar nombroses lectures i tertúlies que comptaren amb la presència d’alguns dels intel·lectuals més destacats del moment com Josep Carner o Carles Riba.
Joan Oliver va començar el 1923 a publicar poemes i altres textos al Diari de Sabadell, llavors vinculat al Centre Català, del qual va ser redactor i director. També hi escrivien els seus dos amics i companys inseparables Francesc Trabal i Armand Obiols. Oliver, fent de periodista, va fer servir el periòdic com a plataforma per projectar-se públicament com a escriptor. Al Diari de Sabadell Oliver va escriure amb pseudònims diversos, entre els quals Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot, Joan Pensionista, Pere Quart, Anicet Serafí, Orella Dreta, Caïm Benaprès, Mau Struc o V. J. Foix, entre d’altres. Oliver escrivia editorials, redactava notícies -algunes autèntiques i altres falses- i publicava anuncis inversemblants.
Primeres publicacions
Potser l’empresa més important de la Colla de Sabadell va ser la fundació el 1925, al Marquet de les Roques, d’Edicions La Mirada juntament amb Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Carles Riba, Francesc Trabal i Armand Obiols que posteriorment va formar part d’Edicions Proa amb la denominació de Col·lecció La Mirada.
Aquesta editorial va publicar, entre 1925 i 1931, 18 volums. El primer llibre va ser L’any que ve de Francesc Trabal i pròleg de Josep Carner. El 1926 Joan Oliver s’establí a Barcelona, malgrat continuar fortament vinculat a la seva ciutat natal. El 1928 va publicar el seu primer llibre de prosa, Una tragèdia a Lil·liput, un retrat de la burgesia catalana i dels moviments socials que observa a Sabadell. Al març de 1931 estrenà Una mena d’orgull al Teatre Colom de Sabadell, del casinet de la Creu Alta. El 1934 l’editorial sabadellenca Contraban li va publicar el seu primer poemari, Les decapitacions, tot recuperant el pseudònim de Pere Quart, que havia utilitzat al Diari de Sabadell, ja que tenia per segon nom de baptisme Pere i era el quart dels seus germans. Des d’aleshores no va deixar d’emprar-lo per signar els seus llibres de poesia. Es tracta d’un insòlit recull de 25 poemes amb un humor, entre negre i cínic, amb un estil audaç i ple de llicències literàries.
L’any 1936 va publicar el Bestiari, amb il·lustracions de Xavier Nogués, amb el qual va guanyar el premi Joaquim Folguera. Un llibre escrit, segons va reconèixer l’autor, “sota el signe d’una inconfessable frivolitat”. Aquestes dues obres feren de Pere Quart el poeta del moment.
Guerra civil i exili
Durant la Guerra Civil es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Fou nomenat president de l’Associació d’Escriptors Catalans, filial de la UGT i va escriure la lletra de l’himne de l’Exèrcit Popular Català. A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes, que depenia de la conselleria de Cultura de la Generalitat. També va ser un dels organitzadors del Servei de Biblioteques al Front. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d’un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context composà, a finals de 1936, Oda a Barcelona, de tendència catalanista i revolucionària, i l’obra teatral La fam, en 1938, on aborda els problemes de la revolució social.
El gener del 1939, davant la imminent ocupació de Barcelona per l’exèrcit franquista, va haver de fugir, com molts escriptors, per salvar la vida. Al principi va establir-se al sud de França i, més tard, va refugiar-se en un centre d’acollida privilegiat, un castell de la població de Roissy-en-Brie, prop de París.
El juny del 1940 els alemanys ocuparen París i Joan Oliver va embarcar-se al vaixell Florida amb altres refugiats en direcció a Buenos Aires, encara que s’instal·là definitivament a Santiago de Xile. Hi residiria vuit anys. Allí va fundar, amb Xavier Benguerel, l’editorial El Pi de les Tres Branques i va continuar la seva tasca intel·lectual. Així va col·laborar amb la revista Catalunya, editada a Buenos Aires, i va dirigir Germanor, a Xile. Al país andí va composar el poemari Saló de tardor, un llibre d’amor i enyorança marcat per la dura experiència de l’exili. Segons el seu nebot, Ignasi Riera, Oliver, que sempre havia estat ric, va patir per primer cop les angoixes de la manca de recursos econòmics.
El 1948 tornà a Barcelona, segons Ignasi Riera, perquè “s’enyorava massa” del seu país. Oliver va fer el viatge a bord de l’atrotinat vaixell de càrrega suec Vinland on ell i un capellà foren els únics passatgers. Aquesta decisió li va costar l’amistat amb Francesc Trabal. Sempre lamentarà la ruptura. Durant el trajecte va escriure una sèrie de cartes a la seva dona Conxita Riera, que havia tornat a Catalunya uns mesos abans, i que foren publicades pòstumament amb el títol Marines soledats. A Barcelona Joan Oliver va treballar a l’impremta familiar Pal·las, ubicada al carrer Gran de Gràcia i s’instal·là amb la seva dona en un pis de la plaça Gal·la Placídia. Al poc d’arribar, la policia va registrar casa seva, li va ser retirat el passaport i va ser empresonat dos mesos i mig a La Modelo. Poc després la seva dona va morir de leucèmia.
Durant aquest període va escriure Terra de naufragis, combinant-ho amb la traducció d’obres de teatre. Va traduir i adaptar peces de diversos autors, com Anton Txékhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett o Bertolt Brecht. Tres anys més tard va rebre el Premi del President de la República Francesa al Jocs Florals de París per la traducció al català d’El misantrop de Molière. El 1955 va començar a treballar dirigint una col·lecció de novel·la catalana a l’editorial Aymà.
Posteriorment va col·laborar en la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i es va casar en segones núpcies amb Eulàlia Serra, amb la qual va tenir la seva única filla, Sílvia Oliver. Les seves obres com a dramaturg a la dècada de 1950 buscaven el contacte amb el gran públic. D’aquest període daten obres com Primera representació, Una drecera, estrenada al Teatre Romea sota el títol de La gran pietat, i Ball robat, estrenada el 1960. Les dues primeres no obtenen l’èxit esperat, al contrari que Ball robat, sens dubte l’obra més reeixida que més tard seria adaptada per la televisió espanyola. Des de llavors només escriu peces breus denominades pels crítics ‘teatre despreocupat’.
El 1959 aparegué la seva obra més emblemàtica, Vacances pagades, que va rebre el Premi Ausiàs March de 1959 i el Premi Lletra d’Or de 1962. És una obra escèptica i sarcàstica, on combina sense complaença la seva vida privada amb una mirada desencisada del món que l’envolta. Joan Oliver mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país i fa una crítica forta al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. L’obra va esdevenir un referent per a tota una generació de poetes que farien seu aquest estil de poesia social.
El 1968 va publicar el poemari Circumstàncies on expressa un realisme moralitzant, amb un rerefons cristià i un sentiment de transcendència existencial que marcarà els poemes de la darrera etapa de la seva vida.
Progressivament va anar guanyant notorietat pública, com a figura contestatària del règim i símbol de la lluita antifranquista. Va participar activament en actes com La Caputxinada el 1966 on va recitar la Vaca suïssa i va cridar “Jo sóc la vaca de la mala llet!”, que es convertí en un crit d’esperança per a tots els que hi havia tancats al convent dels Caputxins de Sarrià. També va fer el discurs de cloenda del Primer Festival Popular de Poesia Catalana celebrat el 25 d’abril de 1970 al Gran Price de Barcelona, també conegut com el Price dels poetes on va entonar el crit de “Llibertat, llibertat, llibertat!” mentre la policia envoltava el recinte. El 1970 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Al novembre de 1980 li van organitzar un homenatge al Teatre Romea, on van actuar, entre d’altres, Joan Manuel Serrat i Raimon–que no havien coincidit mai en cap recital– i on van participar mots poetes d’arreu d’Espanya. El 1981 va acceptar de grat la Medalla d’Or de la Ciutat de Sabadell de la mà de l’alcalde Antoni Farrés. Llavors digué al seu amic, el filòsof Josep Ferrater i Mora: “Ja saps que l’acte tindrà lloc a Sabadell, la meva pàtria”. Va demanar expressament que la medalla no fos d’or, per la qual cosa la va rebre d’ivori.
Després de la mort del dictador i el restabliment de la democràcia es va mostrat extremadament crític amb la classe política i la intel·lectualitat. Mai no va acceptar la legitimitat de la Transició. Pensava que era una claudicació davant els franquistes. S’acostà a Nacionalistes d’Esquerra i signà a favor del programa cultural del PSUC. Així mateix es mostrà extremadament crític amb socialistes i convergents. Aquesta actitud es palesa a poemes com Síntesi, sobre el referèndum de la Constitució espanyola o Sarcasme i clam sobre el quinquenni de la vergonya (1977). Tant és així que el 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi. També va promoure una de les primeres reivindicacions dels escriptors professionals, ja que després d’anys d’haver portat la direcció literària d’Edicions Proa, es va quedar sense prestació per jubilació.
El novembre de 1985 Joan Oliver es va sotmetre a una operació de la qual ja no es recuperaria. Va morir a Barcelona el 18 de juny de 1986 i va ser enterrat, d’amagat de tothom i amb la complicitat del metge, a la seva ciutat natal. Seguint els seus desigs, sense corones, ni cerimònies, just quan faltaven quatre dies per a les eleccions generals espanyoles. La seva filla es va negar que s’instal·lés una capella ardent a la Generalitat ni a l’ajuntament de Sabadell. Al cementiri de Sabadell van parlar el pare Jordi Llimona, el president Jordi Pujol i l’alcalde Antoni Farrés. Ell mateix s’havia redactat l’esquela que els diaris van publicar dos dies més tard: “Joan Oliver, escriptor. No s’admeten flors. No s’hi invita personalment”. Morí amb un judici pendent, acusat d’ofenses a l’honor militar, arran d’una entrevista emesa per TVE que li havia fet Jose Maria Balcells.
L’obra de Joan Oliver s’ha traduït a l’alemany, l’anglès, el francès, el castellà, l’eslovè, l’hongarès, l’italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el rus, el serbo-croat, el suec i el xinès. Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Serrat, Raimon, Ovidi Montllor, Sílvia Pérez Cruz o Carles Belda la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L’Arxiu Històric de Sabadell conserva el seu llegat dipositat per la seva filla Sílvia.
Bibliografia
OLIVER, Joan. Obres Completes. (Dos volums) Ed. Proa, Barcelona 1999.
RIERA, Ignasi. El meu oncle Pere Quart. Materials per a un retrat. Edicions La Campana, Barcelona, 1992.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural en Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
TURULL, Antoni. Pere Quart, poeta del nostre temps, Ed. 62, Barcelona, 1984.
