Mirna Lacambra és l’ànima de l’òpera a Sabadell. Després d’una reeixida carrera com a soprano, ho va deixar tot per impulsar la lírica a la seva ciutat. Els Amics de l’Òpera, la Simfònica del Vallès -la principal empresa cultural del Vallès-, el circuit d’Òpera a Catalunya, el concurs Mirna Lacambra per a joves solistes i la Fundació Òpera Catalunya són part del seu llegat.

Lacambra va deixar la direcció artística de la FOC a finals de l’any passat després de quatre dècades bolcada en cos i ànima a consolidar el projecte. Aquesta és la conversa que vam mantenir fa unes setmanes a la seu de la FOC. Lacambra és una de les cinc finalistes del Premi Sabadellenc de l’Any 2024. Podeu votar AQUÍ pel vostre finalista favorit.

Com se’t va despertar el cuquet de la música, de l’òpera?
Jo estudiava piano. Però la meva professora va dir ‘aquesta noia té veu, la matriculo de cant’. Em va matricular i ja vaig estar llançada a l’òpera pràcticament, perquè vaig coincidir amb una professora de cant meravellosa que era hongaresa, amb una tècnica especial que aquí no tenia ningú, i això em va entusiasmar moltíssim. El cant em va entusiasmar més que no pas el piano. Podia expressar molt més cantant que no pas tocant el piano. La veu té molts matisos. Trobes les sensibilitats, totes les tonalitats, totes les emocions. La portes a dintre del teu cos. Com que la veu és de persona a persona, llavors arriba més al públic. I també arriba més a l’intèrpret, perquè l’intèrpret està en connexió amb el públic.

De petita volies ser cantant?
El meu avi deia ‘aquesta noia serà o cantant o ballarina’. Però el meu pare volia que fos pianista i va tenir un gran disgust que no ho fos. Fins i tot els primers temps no em venia ni a escoltar. Però després ja s’hi va acostumar, naturalment. I, per tant, doncs, ja es veu que jo això ho portava ja de petita. El cas és que no ho sabíem, jo tampoc ho sabia. Però la professora de piano ho va veure i em va matricular de cant sense avisar-me.

M’agradaria que em parlis una mica de la teva trajectòria com a cantant. On vas debutar, de quina manera, quin record tens de tants anys.
Quan vaig acabar el Conservatori, automàticament em vaig presentar al senyor Pàmies, que era el que portava al Liceu. No estava completament preparadíssima, sinó tot just preparada. Vaig fer diferents partitures, 10.000 paperets… fins que el senyor Pàmies em va donar la Miquela de la Carmen i després em va donar també La vida breve de Falla. Abans havia fet un festival a la plaça de Toros de les Arenes i em va fer cantar La Bohème. Va ser l’any que el meu marit i jo ens vam casar. Després d’aquesta Bohèmia i del casament, el senyor Pàmies va portar La vida breve a la Sarsuela de Madrid. Vam fer 10 o 12 representacions. Em van dir si em volia quedar a la Sarsuela. I em vaig passar tres temporades. El senyor Pàmies em va fer un document per ensenyar aquí a l’Ajuntament i a la Caixa de Sabadell perquè em bequessin per anar a l’estranger. Però no hi van creure i em vaig quedar sense beca. Però estar a Madrid em va servir moltíssim per fer el que hauria hagut de fer a Itàlia. Assajàvem tots els matins i fèiem funció tarda i nit. Vaig aprendre el que no hauria après mai. I després d’això, quan ja havíem passat unes tres temporades, els hi vaig dir que me’n vaig si no tenia un sou adequat. Vaig anar a Dortmund i vaig tenir l’alegria d’agafar un personatge, que era El trovador.

Van venir uns empresaris del Teatre de l’Òpera de Berlín, i aleshores els va agradar molt com vaig cantar i em van contractar per fer una nova versió a l’Òpera de Berlín, amb la qual vam estar assajant durant molt de temps perquè allà es feien les coses molt bé, i a més treballant 12 hores diàries. I amb això allà hi vaig estar com cinc temporades, després hi anava i venia amb altres teatres, com era Munich, i Hamburg, i Bèlgica, i Holanda, i Itàlia… En fi, tot això ja va sortir amb el nou agent aquest que tenia. I voltar per Europa, fins i tot per l’Europa Oriental, on havia de vigilar que no em treguessin el passaport. Després el primer salt va ser al Canadà. Que precisament en aquell moment, el Canadà estrenava en un teatre enorme, grandiós, a Toronto, meravellós, i vaig anar a fer l’Aïda. I allà va venir el president, el Trudeau, el pare del d’ara. Llavors ja vaig fer el pas cap als Estats Units, on hi vaig treballar moltíssim, hi vaig anar en moltíssims viatges. Una de les grans emocions va ser l’estrena de la Yerma de Villa-Lobos.

I com se li va ocórrer portar l’òpera a Sabadell?
Estava fent una tourné tota Europa amb una companyia italiana. I de cop i volta vaig pensar ‘Però què passa a Espanya? Que només hi ha el Teatre de Liceu, que fan temporada, i no hi ha res més’. Tot només són Amics de l’Òpera. N’hi havia a Bilbao. A València. A Madrid. I dic, ‘nosaltres tenim un teatre a Sabadell, per què no fem òpera a Sabadell?’. Telefono el Xavier [el seu marit, Xavier Gondolbeu]. Li dic ‘Xavier, quan vingui ara per Nadal, hem de trucar a tots els amics que tenim aquí a Sabadell, i preguntar-los què els semblaria fer una temporada d’Òpera, o fer uns amics de l’Òpera’, i ajudar tota aquesta mainada que està sortint dels conservatoris. I el Xavier em va dir: ‘estàs boja, de què vas, ara?’. Així va començar.

No seria fàcil començar. No seria senzill.
Vam començar a trucar a la gent. Ens deien que ja teníem el Liceu a Barcelona. I jo els deia ‘Molt bé, també tenim un cap de futbol aquí a Sabadell i un altre a Barcelona, i no passa res’. Em deien: ‘bueno, si ho dius així’. I vaig anar fent. Uns 200 amics. Vam dir doncs ferm uns Amics de l’Òpera a Sabadell.

Com van ser aquests inicis?
Vaig parlar amb el senyor Pàmies, i el senyor Pàmies em va dir que sí, que ens deixaven el decorat però que l’orquestra evidentment l’havia de pagar. Al febrer vam fer l’escriptura dels Amics de l’Òpera, i l’octubre vam fer la primera representació de la Butterfly.

I després van sortint com noves necessitats, no?
Ens anava molt bé tenir l’orquestra del Liceu les partitures ja se les sabien. Tampoc havien d’assajar massa. Tot això per estalviar diners. Però el senyor Pàmies necessitava més l’orquestra perquè feien més funcions i no podíem tenir l’orquestra del Liceu quan la necessitàvem. Havíem de tenir una orquestra. Hem de fer una orquestra. Va venir l’alcalde, el president de la Diputació i el de Cultura de la Generalitat. Els vaig dir ‘necessitem una orquestra’. La Diputació i la Generalitat van dir que sí. El Farrés em va dir ‘amb mi no hi comptis’. Però la vam fer. Vam fer una audició a 170 músics al Principal, que llavors era el Cercle Sabadellés. Va ser meravellós. Vam triar més de 50 músics. I així vam fer la Simfònica del Vallès. Ja teníem els Amics de l’Òpera i l’Orquestra.

I com sorgeixen les gires a tota Catalunya?
Jo comptava amb tres ajudes: Generalitat, Diputació i Ajuntament. Em vaig quedar amb dues. I els dos que van quedar també es desinflaven. No ens arribava pel que jo volia fer. Vam passar un any i mig d’aquesta manera. Els vaig dir ‘això serà un desastre’. Per què no feu com hi ha en les orquestres de Centreeuropa que els propietaris són els amos de l’orquestra? I així ho vam fer. Els músics van passar a ser els propietaris. Hi havia un dèficit que no s’hauria pogut aguantar, malgrat que el Banc de Sabadell sempre ens va estar recolzant. I sempre ens ha estat recolzant al Banc de Sabadell. Des del principi. Ells van fer una orquestra, que ara és una Societat Anònima Laboral. Van estar parlant amb la Generalitat i vam decidir fer el Cicle Òpera Catalunya. I així vam portar totes les produccions de Sabadell a la resta de poblacions.

I això va servir també per generar ingressos i professionalitzar el projecte.
Vam fer tot això precisament perquè l’orquestra pogués tenir feina. Fent tres títols a l’any només a Sabadell no en teníem prou per mantenir una orquestra. El mirall era l’orquestra de Viena, que serveix tant per concerts simfònics com per l’òpera, tot i que no és el mateix tocar per òpera que tocar per simfònic. La nostra orquestra, i encara ho fa ara, fa simfònic i òpera. Aquest cicle d’òpera a Catalunya donava molta més feina i oportunitats.

Quin balanç fas de tots aquests 40 anys?
Després a més, vaig fer també el concurs de l’escola d’òpera. I ja no sé què més hem inventat. I dius, què és el que et satisfà més del que s’ha fet en tot aquest temps? Em satisfà tot. Perquè tot ha sigut feina més o menys ben pensada i més o menys ben feta.

Quan vas tenir la idea de muntar els Amics de l’Òpera, pensaves que això donaria per tant amb el temps?
La veritat és que sí. Quan vaig pensar de fer l’òpera, ja vaig pensar que serviria per tot això, per tot, per tant.

Encara hi ha gent que diu ‘per què volem òpera a Sabadell tenint el Liceu tan a prop’? O ja no?
Ja ningú m’ho diu. Hi ha molta gent que ve de fora. Molta gent de Barcelona. Quan no fem un títol a Girona, ens ve gent de Girona. O de Lleida, també. I a Lleida tenen un teatre fantàstic, grandiós, magnífic, com a nosaltres ens agradaria tenir-lo aquí. Perquè ara tenim un teatre [La Faràndula] que un dia caurà. Passarà alguna cosa i tots plorarem després. Algun dia passarà alguna cosa. I a banda, tenim un fossar molt petit. No ens hi cap tota l’orquestra. Un escenari també petit, perquè no tenim espatlles de cap mena, ni fons tampoc. I a més a més estructuralment, està tot antiquadíssim. Des de l’escenari els cantants no senten l’orquestra. I des de l’orquestra no senten els cantants. És la manera ideal de perdre’s. Per sort hi ha un director que fa així, i que tots l’han de mirar i llavors no es perden. Però si no fos per això, es perdrien sempre.

Vas deixar la direcció artística a finals d’aquest any passat. Per què vas decidir fer el pas ara?
En algun moment s’havia de fer. Sí. Vaig dir: ‘Acabem’. És la veritat. En algun moment s’havia de fer. Perquè em pot passar qualsevol cosa. Jo ara em trobo molt bé. Però em pot passar qualsevol cosa, i llavors ‘què fem?’. Doncs ara no hi haurà el ‘ai, què fem?’.

Marxes satisfeta, tranquil·la?
Marxo tranquil·la perquè sé que si qualsevol cosa que em passés, doncs ja està tot posat en ordre. Ara introduirem també l’escola d’òpera dintre de la FOC, i ja serà tot dintre.

Quan mires enrere quina sensació tens de tota aquesta feina que has anat fent?
La veritat és que tinc una sensació de bastanta satisfacció. El que em va costar més va ser deixar de cantar. Va ser com deixar mitja vida enrere. Però amb tot m’ho vaig prendre força bé. Perquè vaig pensar que d’aquesta manera, podia ajudar tanta gent que potser estaven patint com jo vaig patir als principis de veure com havia d’enfocar la meva carrera. Surten del conservatori i pregunten: ‘Senyora Lacambra, i ara què fem?’. I tu empasses saliva i no saps què dir. I això és molt dolorós.

Va haver-hi un moment que vaig fer les últimes funcions mentre estàvem ja fent els Amics de l’Òpera. Però vaig veure que no podia fer les dues coses a la vegada i fer-les bé. Em sentia que quan cantava, estava preocupada per alguna cosa que hi havia a l’associació. El públic no es mereixia això. Jo ja tenia 49 o 50 anys. No podia enganyar el públic. I, al final, vaig dir ‘no canto més. Prou. S’ha acabat. Tanco’. I vaig tancar del tot.

Amb aquesta vocació de donar oportunitats a la gent, el projecte de l’Escola d’Òpera és potser és el més maco, no?
L’escola, al final, a part de l’orquestra, és una cosa important per mi. És una cosa bàsica. Se’ls ensenya molt. La primera vegada que cantes amb l’orquestra és com un somni per un cantant. És com si flotessis en l’ambient? Pel cantant és una cosa increïble. Aprenen tantíssimes coses a l’escola que és fantàstic de veure com van reaccionant mica en mica i com van agafant tot el que se’ls va dient. Quan arriba el dia de la funció, dius, ‘mare de Déu, però si ho estan fent la mar de bé, no?’. Llavors és una emoció imprescindible. Molt gran. De debò que sí.

Foto portada: Mirna Lacambra, en el seu domicili, durant una entrevista. Autor: David Jiménez.