Joan García González, té 46 anys, va néixer a Sabadell i resideix al barri de l’Eixample. És llicenciat en Geografia i posseeix un màster en Sistemas d’Informació Geogràfica. Està casat i és pare d’una nena de cinc anys.
Diputat des de 2015, ens trasllada la seva valoració dels resultats de les passades eleccions al Parlament de Catalunya i les perspectives polítiques del seu partit que va partir una forta davallada des seus suports. També, les seves experiències com membre de la mesa del Parlament i els seus plantejaments per a la legislatura que està a punt de començar.
Des de quan milita en Cs i quins foren els motius que l’impulsaren a ingressar en el partit?
Milito des de la seva fundació l’any 2006. Els motius foren essencialment l’interès per la política i la necessitat en aquell moment de voler alguna cosa diferent que no fossin les forces constitucionalistes de sempre, PSC i PP. Creia que era necessari un canvi a Catalunya. La proposta i el manifest que es va fer en el 2005 al CCCB de Barcelona em va agradar i em vaig afiliar primer a la Asociación Ciudadanos de Cataluña. Des d’allà, quan es fundà el partit, al juliol es faran 15 anys, vaig estar en el congrés fundacional i vaig decidir militar-hi.
Cs ha patit un gran davallada en aquestes eleccions, ha perdut 30 diputats i gairebé un milió de vots. A quines causes atribueix aquests dolents resultats?
Sí, el resultat va ser dolent. Les variables que expliquen aquesta davallada són diverses, no són puntuals i venen de més lluny. Possiblement, des de les passades eleccions generals quan hi va haver la pèrdua de 57 a 10 diputats en el Congrés. Hi ha hagut una trajectòria, un canvi en la intenció de vot a nivell nacional i això ha afectat a Catalunya. Crec que també han influït alguns canvis i algunes decisions preses prèviament, des de les eleccions andaluses fins aquell [les eleccions generals del] 10 de novembre que ens afectaren especialment. Nosaltres som un partit de centre, un partit liberal i social en molts aspectes. Algunes decisions preses en l’àmbit nacional ens van afectar en la intenció de vot.
Quan arribem aquestes últimes eleccions catalanes ja no partíem d’aquesta intenció de vot per a repetir amb 36 diputats. Aquesta va ser una situació excepcional.
Les del 2017 van ser unes eleccions polaritzades per tot allò que va succeir en setembre i octubre de 2017. Llavors sí que vam ser el vot del ‘no’ a la independència. Sabíem que aquest era un resultat excepcional.
Encara, potser, també que no es va fer tot el que era adequat. Així mateix influí la participació en unes eleccions celebrades en plena pandèmia. Si un analitza la composició del vot en llocs molt nostres, com el districte 3 de Sabadell o en els barris del sud, es va produir una abstenció encara més alta. La suma de tot aquest còctel ens ha portat a aquest resultat que va ser dolent evidentment.
S’han plantejat alguna estratègia per tal revertir aquesta situació?
Els partits tenen cicles. Ara mateix, nostra voluntat és aquesta: la de recuperar bona part d’aquest vot perdut. Hem de preguntar-nos ¿Per què el nostre votant no ha anat a votar? Sabíem que havia dubtes entre aquells que deien que anaven votar a Ciutadans o no votaven. Al final, bona part d’aquesta gent es va quedar a casa. Insisteixo, la pandèmia pot ser un motiu, però hi ha més. Hem d’analitzar com tornar a il·lusionar a aquests votants. Crec que la millor estratègia és la que vam iniciar al març amb el congrés, amb la presidència d’Inés Arrimadas. Ser un partit útil, ser un partit que ocupi un espai de centralitat política que potser havíem perdut, però que no havíem sabut explicar.
Necessitem més temps per a convertir-nos en això. Poder pactar, si és necessari, a l’esquerra i la dreta, ocupar aquest espai que no ocupa ningú més. Tothom parla del centre, però el centre polític, ara mateix, l’ocupem nosaltres.
Aquesta és bàsicament l’estratègia. També, estar més al carrer. Hem de treballar moltíssim la política municipal. Hem de donar suport a tots els grups municipals de Catalunya, de cara a les properes eleccions municipals. Aquí tenim moltíssim més muscle que Vox o PP no tenen. El PSC sí que el té, però amb altres arguments. Nosaltres, treballant en aquesta línia, podem recuperar-nos.
Sovint se’ls ha criticar por no haver-se presentat a la investidura a la legislatura passada quan foren el partit més votat. També, que Inés Arrimadas, abandonés el liderat de Cs a Catalunya per anar a Madrid. Què replicaríeu a aquests crítiques?
Aquestes crítiques són una mica fake news.
Inés [Arrimadas] no va poder presentar-se, igual que no podrà presentar-se Salvador Illa. Bàsicament, perquè és el president del Parlament qui decideix qui es presenta a la investidura després de preguntar qui té més suports. Roger Torrent, el 2018, designà primer Puigdemont, després Jordi Sánchez, [Jordi] Turull i al final a [Quim] Torra. En cap moment es plantejà la possible investidura d’Inés [Arrimadas]. Encara que ella hagués dit que volia presentar-se no hagués pogut fer-ho.
Respecte a la segona afirmació. Els polítics catalans, ha passat sempre, van a fer política catalana al Congrés, que és la seu de la sobirania nacional, també dels catalans. No es diu que Miquel Iceta ha fugit a Madrid o que Gabriel Rufián fuig a Madrid cada dia quan va al Congrés i abandona Catalunya. És un atac que no crec que tingui cap base. Tanmateix, aquests arguments s’han capil·laritzat a la societat, quan menys base real tenen. Això sí, s’ha de fer pedagogia. I potser nosaltres no hem fet suficient pedagogia per explicar-ho. Inés no podia presentar-se, ni Inés se n’ha anat enlloc. Ella es continua considerant catalana.
Vostè és diputat des del 2015 i va formar part de la mesa del Parlament en la agitada legislatura que desembocà en la Declaració Unilateral de Independència. Quin balanç i aprenentatge va extreure d’aquest període?
Al setembre de 2017 es saltaren les normes del propi Parlament, quan s’intentà tramitar la llei del referèndum i la mal anomenada llei de transitorietat. La mesa del Parlament té dues funcions bàsiques. Una, la gestió del propi parlament que no sol generar problemes i després està la política.
La Mesa s’ha polititzat totalment. Hauria de ser un òrgan de gestió, de tramitació d’iniciatives i ja està. Però, en la meva experiència, s’ha convertit en una base d’operacions de l’independentisme. Des de la Mesa del Parlament s’han organitzat actes a favor d’alguns polítics o s’ha permès que anés l’expresidenta, Carme Forcadell, a passejar-se en olor de multituds.
Tanmateix, per exemple, no van poder organitzar un acte cultural d’allò tan nostre com pot ser el flamenc. Quan demanarem organitzar una jornada sobre el flamenc en el Parlament, amb entitats catalanes, no se’ns va permetre perquè no estava en la línia política de la majoria de la mesa del Parlament.
Per contra, s’han tramitat iniciatives que el propi Tribunal Constitucional no permetia. Sobretot per generar un cert xoc institucional amb l’Estat, amb la judicatura, amb el cap de l’Estat o amb el govern d’Espanya. La mesa del Parlament no pot ser això. Ha de ser un òrgan de gestió que treballi per la igualtat de tots els diputats. Jo m’he sentit i, almenys els membres de la mesa no independentistes, com, d’alguna forma, tractats como diputats de segona.
Com es planteja a seva tasca parlamentària en una Cambra amb majoria absoluta independentista?
Nosaltres seguirem defensant el mateix que vam estar defensant durant la legislatura passada. Tenim moltíssim treball fet que tornarem a continuar en tots els àmbits econòmics, sanitaris, d’empresa… crec que hem de seguir en aquesta mateixa línia. Hem de potenciar aquesta utilitat. Crec que podem construir una alternativa de centre moderat que busqui el que es deia a la nostra campanya: tenir una Catalunya de tots. En això sempre ens trobaran la resta de forces polítiques. Evidentment, sent sempre una barrera dura i ferma enfront als intents de superar la legalitat. El marc legal es pot modificar, però no vulnerar-ho de forma dura i agressiva.
Com valora que Vox sigui la quarta força política de Catalunya i superi en vots i escons a Cs i PP?
Primer de tot s’han de respectar molt les decisions que prenen els votants. Nosaltres vam tenir tres diputats, després nou… la ciutadania ens va portar a guanyar las eleccions i ara en tenim sis. Aquest resultat s’explica perquè hi ha molts ciutadans que no creuen que la actual situació política sigui d’alguna forma, l’adequada.
Al final el vot a Vox és un vot de protesta, sobretot en una situació tan polaritzada como a nostra. Entrar al xoc contra el constitucionalisme ha provocat una reacció que en aquest cas ha estat Vox. La meva valoració és que Vox haurà d’aprendre a treballar en les institucions i veure si poden o no ser útils. Si els ciutadans perceben que aquesta utilitat no existeix, si les fórmules que utilitzen per a lluitar contra l’independentisme, contra el ‘règim independentista’, com ells diuen molts cops, no funcionen els hi pot acabar passant exactament el mateix. La ciutadania és molt intel·ligent i pren o tria les eines correctes.
D’altra banda, crec que el resultat de Vox també es deu a la baixa participació. És a dir, el votant més polaritzat -tant d’un extrem como de l’altre- va a votar i el votant de centre passa. Aquí, també, es troba una mica l’explicació. No crec que sigui degut a una dinàmica concreta de la ciutadania de Catalunya, sinó que també respon a una dinàmica nacional.
En el bloc constitucionalista hem assistit a un relleu en l’hegemonia que ha passat de Cs al PSC. Com valora aquest fenomen?
El PSC ha basat la seva campanya en una sèrie de propostes, d’al·lusions a una sèrie de canvis que ells mateixos sabien que eren bastant inviables.
Salvador Illa haurà d’explicar ara quina serà la utilitat del PSC en un Parlament en el que segurament no podran formar govern o solament ho podran fer amb ERC i amb els Comuns; és a dir, amb un tripartit. Allò que ells negaven una i una altra vegada. Llenço la pregunta al PSC: ¿I ara què?
Com explicar que hauran de passar, en bona mesura, pel nostre propi camí. El camí que va fer Ciutadans al 2017 quan va guanyar les eleccions. Tinc clar que la proposta que van fer en el seu moment d’anar en coalició, de travar una gran coalició constitucionalista que pogués guanyar les eleccions i governar, segueix estant present. És evident que aquest és el camí. El PSC s’hi va negar. Ha guanyat unes eleccions en vots, que no en escons. No veiem que hagi de servir de molt més que per fer de Salvador Illa cap de l’oposició, com ho van ser Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa. Veurem, d’altra banda, si són capaços d’explicar-ho. Això pot generar frustració entre aquells a qui has promès una sèrie de canvis, això et porta a a dificultats per gestionar una victòria.
En l’hipotètic i improbable cas que Salvador Illa optés a la investidura, vostès li donarien suport?
Nosaltres vam dir durant la campanya que si guanyava el PSC o treia més vots que nosaltres i es presentava a una investidura -evidentment estudiant la seva proposta i el seu acord de govern- segurament preferiríem tenir un govern constitucionalista que no pas un govern independentista com segurament succeirà.
Com a diputat sabadellenc quines acciones pensa emprendre per a solucionar algunes de les històriques reclamacions de ciutat amb la Generalitat com ara el deute econòmic reconegut de 2,7 milions d’euros, la residència geriàtrica del sud, la situació de l’Hospital Taulí o les rondes de circumval·lació?
Alguns diputats de Sabadell sempre han comès el mateix. Aquí, moltes vegades s’aproven mocions que es porten al Parlament i alguns grups que les han recolzat voten en contra. Nosaltres, el primer de tot que defensem és la coherència. És dir, el que aprovem aquí, el defensarem al Parlament com nosaltres hem fet sempre.
Algunes d’aquestes propostes, com la residència del sud, que hem defensat aquí, la vam defensar i la seguirem defensant en el Parlament.
Llenço la proposta que tots els diputats de Sabadell es comprometi a que tot el que s’aprovi al ple de l’Ajuntament ho votin al Parlament, en comissió i en ple. Crec que amb això responc a tota la resta.
Hi ha temes de ciutat que no es decideixen a la ciutat. Reivindicarem el pagament del deute històric de Sabadell, igual que reclamarem una sèrie d’equipaments com la residència del sud o tot allò que no s’ha fet a Can Llong. Actuacions com [la rehabilitació dels pisos malmesos] dels Merinals que no s’estan fent, així ens ho han traslladat els veïns, i que són urgents. També, temes més generals com les ocupacions il·legals a Can Deu o Can Puiggener. En molts d’aquests compromisos ens trobarem amb altres diputats, encara que serà difícil que em trobi amb la CUP. Es tracta de qüestions de ciutat que són bàsiques i essencials que crec que podem i devem defensar conjuntament. En aquest sentit, insisteixo, llenço aquesta proposta.
Respecte a les rondes, sempre hem estat partidaris de què es facin. Evidentment, elaborant tots els estudis ambientals que siguin necessari i que l’impacte sigui el menor possible. La veritat és que seguim tenint un problema a la Gran Via que provoca que la mobilitat en la ciutat pateixi molt.
