Opinió de Josep Asensio: ‘Vapor Llonch: ètica en dubte’

La posada en marxa al 1991 del Vapor Llonch va suposar l’aposta de l’ajuntament de Sabadell per crear programes d’inserció laboral amb accions formatives per a persones a l’atur. Entre els seus objectius destacaven el seguiment de criteris d’equilibri social, la innovació i especialment l’oferiment d’oportunitats per tal de guanyar experiència laboral i trobar una feina. L’arribada de Manuel Bustos a l’alcaldia al 1999 i la seva particular manera de governar afectarà anys més tard també el Vapor Llonch que esdevindrà una forma més de col·locar afins, militants i simpatitzants del PSC a diversos organismes i empreses. Especialment en època de Montserrat Capdevila, el Vapor Llonch rebrà un impuls mediàtic per tal de fer callar les crítiques dels usuaris que veien astorats com persones amb noms i cognoms pertanyents a l’àmbit socialista acabaven ocupant no només els cursos formatius, sinó també les places ofertes per les empreses.

Espero i desitjo que el nou canvi de govern a Sabadell hagi acabat amb aquestes males pràctiques i la transparència torni a una institució de prestigi que intenta d’alguna manera pal·liar la manca d’empenta d’altres administracions. La tasca del Vapor Llonch és modesta, tot i rebre ajuts europeus i comptar amb una oferta formativa digna. Ara bé, les actuals circumstàncies del mercat laboral l’han convertit en una eina que les empreses aprofiten per tal de pagar molt poc o gens a suposats empleats que disposen d’una minsa formació no reglada, i que aquestes prefereixen i així no haver de pagar els salaris establerts.

És evident que des d’un punt de vista pedagògic però també psicològic i sociològic, la societat ha de garantir la inserció laboral de totes les persones. Aquelles que per diverses raons no han pogut obtenir els estudis ordinaris (ESO, Cicles Formatius…) tenen en el Vapor Llonch una sortida mitjançant cursos de diversa índole i aconseguir una feina que els dignifiqui.

No obstant això, el que està passant és que, per exemple, un alumne que hagi fet un Grau Mitjà en ‘Forneria, pastisseria i confiteria’ no té ara per ara possibilitats de feina davant aquell que ha fet un curs de curta durada al Vapor Llonch i que és preferit per les empreses ja que poden fer-li un contracte en formació, passant a ser un mer becari però, i això és encara més greu, fent la feina d’un empleat amb estudis ordinaris acabats. El món de l’esplai és també afectat per aquesta barbàrie laboral que, per tal de pagar molt menys o de no pagar res, prefereixen els serveis d’un monitor fet en quatre setmanes abans de contractar un tècnic o tècnica amb graus superiors o amb les carreres universitàries pròpies del perfil. Així doncs, Integradors Socials o Educadors Socials es veuen substituïts per personal de baix perfil que no pot i no sap fer front a incidències de tota mena. L’empresa es frega les mans però els problemes s’han de resoldre de manera immediata, creant situacions no gaire agradables.

Segurament els responsables polítics del Vapor Llonch només pretenen inserir persones en risc d’exclusió al mercat laboral, sense ser conscients que estan fent el joc a empreses que deixen de contractar personal qualificat. No vull dir que el que surt del Vapor Llonch no tingui unes bases sòlides per a poder treballar però mai no posseirà la capacitació d’una persona que ha acabat l’ESO, ha fet un cicle formatiu de Grau Mitjà (dos anys ), un curs pont i un cicle de Grau Superior (dos anys més). Tot plegat un recorregut ordenat i complet que garanteix un èxit laboral, mentre que aquell que passa només pel Vapor Llonch necessita de la formació a l’empresa, tot i que aquesta és aprofitada per fer-li fer la mateixa feina que a una persona amb estudis.

Penso que d’alguna manera s’hauria de controlar la manca d’ètica d’aquestes empreses que accedeixen als ajuts amb un objectiu clar d’explotació del treballador i d’escamoteig de pagaments legals. Un alumne del Vapor Llonch surt amb un curs que mai és comparable al que s’obté de manera habitual i per tant no pot fer mai la mateixa feina. Si apostem per la inserció laboral de la gent amb menys capacitats o que no ha aconseguit pels motius que siguin la titulació reglada, s’ha de fer amb paràmetres d’una ètica acurada, obligant les empreses a acomplir tota mena de protocols per tal d’afavorir aquesta inserció, sense enganys ni estafes. Només d’aquesta manera una institució que ha rebut diversos premis (espero que aquests no siguin un bluf de l’època Bustos) continuarà tenint la reputació dels primers anys. Si no és així, el descrèdit anirà en augment, corcant encara més la mala imatge que la majoria de ciutadans tenen de les seves institucions. I això, els sabadellencs no ho podem permetre.