‘Un arbre és vida (o l’atac constant al poc patrimoni natural)’, per Josep Asensio

Han passat molts anys, però recordo que vaig publicar una carta en un diari ja desaparegut on li demanava a l’ajuntament que salvés uns 70 plataners que havien de desaparèixer amb motiu de la construcció del pàrquing de la plaça de la Llibertat. Recordo també que la democràcia era més planera, més real i quan una carta d’aquest tipus arribava a dependències municipals, ja sigui mitjançant la lectura del diari en qüestió o perquè el gabinet de comunicació se’n feia ressò, el regidor implicat contactava directament amb la persona que denunciava o proposava alguna cosa. Eren altres temps, 1995, exactament. El senyor Trives em va rebre força empipat; tenia caràcter, aquell home. Resumint, va acceptar la meva petició, és a dir, trasplantar aquells arbres a la plaça de Sant Agustí, arrencant-los de soca-rel amb una màquina especial que no els feia malbé. El lloguer costava dos milions de pessetes i jo content. Anys després, Manuel Bustos no va tenir pietat i, davant la inacció de l’Associació de Veïns de la Concòrdia, gran part dels arbres van ser tallats a conseqüència de la construcció del CAP.

Sabadell té una idiosincràsia particular. Mentre es publicita exageradament amb un tarannà propagandístic la plantació d’arbres, altres es tallen i no es resten de la llista, la qual cosa fa que la xifra sigui, com a poc, enganyosa. A més, ho he dit en diverses ocasions, s’hi planten pals i no arbres, la qual cosa vol dir que esdevindran arbres potser d’aquí 30, 50 o 100 anys, ves a saber. Les incongruències ceballudes, deliberades o no, per manca d’intel·ligència o a consciència, ens traslladen a espais grisos, completament pavimentats on sobresurten quatre pals (anomenats arbres per l’ajuntament) i, oh mare meva!, automàticament són considerats zona verda i fins i tot “refugis climàtics”. El súmmum de l’estupidesa.

Passegin si volen per la placeta creada amb l’objectiu de “pacificar la gran via” (una altra rucada, un oxímoron molt significatiu), al costat de l’estació de Rodalies del centre. Les ombres no existeixen, però és un refugi climàtic i està pintat de verd en els mapes de la ciutat. Si no ho veig no ho crec. En aquest lloc, on calen places de pàrquing com pluges a l’abril, se n’han tret una quarantena, tot sigui per lluitar contra el canvi climàtic.

A Vitòria, ciutat que m’estimo i que comparo moltes vegades a Sabadell, com a mirall de què hauríem de ser, els arbres són considerats cabdals per a la supervivència dels seus habitants. Els arbres, gran part d’ells centenaris, ho són perquè, ja en època franquista, els alcaldes eren uns visionaris i compartien aquesta idea de la necessitat de construir una ciutat verda.

A Sabadell, en canvi, els diferents governs que hi han passat, han preferit el gris, les places dures, a la verdor. La manca de planificació en una ciutat que ha patit la desídia i el descontrol organitzatiu per part de la maquinària municipal des de fa dècades, ens porta ara a Can Feu. Allà tindrà lloc, si no ho para ningú, el procés contrari al de la plaça de l’Estació. Fa uns anys s’hi van plantar roures i alzines en un espai a tocar de les vies del tren, dotze en total. Podem imaginar el que costa que aquest tipus d’arbres arrelin i comencin a créixer. L’Ajuntament preveu construir-hi unes 70 places de pàrquing i això obligarà a tallar-los, ja que si no ho fan, no hi caben. De fet, imagino que les coses no han canviat gaire a la Casa Gran i les dinàmiques empàtiques, no empàtiques, millor dit, no han canviat gaire des que l’Antonio Trives va ser regidor. Ell pensava que no hi havia tant pel fet de tallar un arbre, que ja s’hi plantaria un altre. S’equivocava del tot, perquè, com dic, el que s’acostuma a plantar és un pal que altres generacions veuran gran si no arriba un altre regidor i el talla abans, davant la connivència i el silenci de les persones del barri i de tots els sabadellencs.

Aquest espai que es preveu desurbanitzar per urbanitzar-lo novament amb aquestes places de pàrquing, pertany al dilapidat Bosc de Can Feu, la qual cosa suposa novament un atac, una ofensa i un insult a un espai que es degrada dia rere dia per la inacció dels nostres representants municipals. El Castell de Can Feu, com l’anomenem els sabadellencs, es mereix alguna cosa més que l’oblit interessat. Arribo a pensar que és el que volen, que caigui, un dia una barana, un altre una teulada, un dia una escala , un altre una torre. I així, davant la mirada cap a una altra banda de tots, absolutament tots els responsables, dels que poden fer alguna cosa, arribarà un dia que aplaudiran la seva destrucció. Potser exagero, però vist el que estic veient, no imagino que ningú no pari aquest desastre.

I és que, a més, per si no ho saben, la Torre d’En Feu va ser declarada Bé Cultural d’Interés Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya al 2023. Una altra incoherència sabadellenca és que, tractant-se d’un edifici municipal, pateix un abandó deliberat conseqüent amb la idiosincràsia ceballuda. Des de l’Associació Cultural Can Feu demanen que l’Ajuntament, repeteixo, propietari de l’edifici, sol·liciti el mateix estatus, Bé Cultural d’Interés Nacional, als jardins que l’envolten, amb l’objectiu que més d’hora que tard, es puguin recuperar també els jardins i el bosc. De moment, ningú no se n’ha fet ressò d’aquesta demanda, ni del govern ni de l’oposició. Una línia de menyspreu al nostre patrimoni que ja va començar poc després de l’arribada de Toni Farrés a l’Ajuntament.

Vull ser una mica optimista i vull pensar que algú trasplantarà els dotze arbres d’aquell espai o treballarà perquè continuïn al seu lloc per tal que puguem veure alguna vegada el bosc que hi va haver. Fer vídeos omplint-se la boca del treball que s’està fent per pacificar els espais públics, donant prioritat als vianants o enganyant-nos amb les xifres d’arbres plantats, és incompatible amb la tala indiscriminada d’arbres. Vull pensar també que algun partit polític representat a l’ajuntament de la ciutat proposarà, més aviat que tard, que els espais a tocar del Castell siguin declarats Bé Cultural d’Interès Nacional. Vull pensar que el Castell se salvarà per fi. Hi ha algú amb el valor suficient per fer-ho possible?

L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de cada article; iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: alguns dels arbres afectats pel projecte de l’aparcament. Autor: cedida.