El karate a Sabadell viu un moment dolç. Tot i ser un esport minoritari, la sabadellenca Cristina López s’ha coronat recentment campiona del món de Low Kick a Pattaya, Tailàndia. López, de 23 anys, ha hagut de superar un seguit de rivals professionals i més corpulents per endur-se la tant anhelada medalla. A banda de tocar el cim, porta el club Dojo Seishin a Sabadell, entrenant joves i acompanyant-los a les competicions.

En aquesta entrevista ens parla de la seva experiència a Tailàndia, com se sent havent tocat l’Olimp de l’esport i la logística de conciliar les activitats professionals amb la competició, entre altres qüestions.

Parla’ns de la teva experiència i del repte del qual et vas coronar.
La veritat és que el repte va ser difícil d’afrontar-ho en pocs dies per confirmar la meva participació o no. I tot era un repte el fet d’anar mentalitzada i preparada, sobretot més que físicament, sobretot mentalment. El fet d’anar-te a un altre país, que al final no estàs envoltada de la teva escola, dels teus familiars. D’altra banda, ho vaig viure amb molta il·lusió. Participar en un campionat del Món sempre et dona aquest extra. Guanyar va ser el subidón. Al final has estat una setmana de convivint amb altres persones i treballant amb ells. Quan veus que els resultats van ser positius per a tots, també això ajuda.

Deies que tenies pocs dies per a decidir si t’atrevies o no. Com es va gestar i preparar?
Això es va preparar en dies perquè em van dir que tenia dos dies i al final li vaig treure tres dies per a poder contestar. A part, clar, amb les escoles era difícil. Com els deixo sense professor? Jo no puc faltar una setmana. El primer que vaig fer quan m’ho van dir va ser comunicar-ho als pares.. Els vaig dir, mira, està sorgint això. Pot ser que sí, pot ser que no, però vull saber. Jo no porto 10 anys amb l’escola, llavors al final estic en els inicis, dels quals has d’estar sempre al mil per mil. La veritat és que vaig rebre respostes positives per absolutament tots. Ells entenen que jo continuo sent competidora, que no sols soc professora, que ells estan orgullosos que jo vagi, que representi al dojo. Al final vaig dir, ho muntem. Però bo, al final mira, tot ha valgut la pena.

Com de difícil ha estat conciliar aquesta faceta teva com a entrenadora amb aquestes competicions i projectes que van sorgint?
És molt difícil. Al final estàs treballant de dilluns a divendres, a banda que festius estic treballant en un altre lloc. Per a jo preparar-me haig de treure hores d’on no les tinc. Igual acabo una classe, una vegada ja han marxat els alumnes llavors jo començo a entrenar fins que tornen a venir altres alumnes.
Si alguna classe es queden imparells, em fico a entrenar amb ells per a aprofitar el temps. Per exemple en l’últim torneig, jo vaig estar des de les 8 del matí a Santa Susana i jo vaig competir sobre les 8 de la tarda. Després de tot el dia sent aquí amb els meus alumnes perquè surten a combatre i has d’escalfar amb ells, t’endolles i baixes. Després de tot això, et toca a tu. Encara has de reservar-te una mica de forcesper a poder donar-te el millor que puguis. Llavors al final aquesta pressió diària també t’ajuda. Jo m’ho prenc com que és alguna cosa que realment m’agrada. Jo crec que si això no és vocacional, no pots portar el ritme que jo crec que porto.

Quina va ser la teva reacció al veure l’ambient? Què se’t va passar pel cap?
Em vaig sentir una mica desubicada de primeres. Jo era qui obria la competició, i clar, tot és expectació, i quan acaba un combat, comença un altre. Estava una mica desubicada sí, també perquè estava acostumada a entrenar amb una persona determinada. No obstant, tothom em va donar molt suport, em donaven consells… Però quan em van cridar per obrir veda als combats, em vaig sentir bé i els nervis ja se’m van passar.

Parla’ns de la teva rutina diària al campionat i preparació.
El temps que tenia l’invertia en preparar-me realitzant assedetes amb pes i molt cop, així enfortia les diferents zones del genoll, que és on reps els cops, com també la cuixa. S’havia de cuidar molt el genoll ja que si no el treballes el suficient, pots tenir una lesió forta. D’altra banda, jo entrenava amb homes més grans que jo, llavors quan competia contra una noia del meu pes o superior, ja estava preparada.

Els escalfaments eren cop rere altre a la cama durant tres minuts, i no baixar el ritme i seguir colpejant. Preparava molt el tema mental. Jo sabia que estaria en un lloc on no hi estic acostumada i això em podia afectar. Llavors intentava regular la ment, saber que el teu cos està acondicionat. Allà a 32 graus durant tot el dia amb el jet lag i la calor, va ser força difícil, a banda que també vaig estar malalta.

Què et va passar i com et vas recuperar?
A veure, tampoc era realment greu, simplement que tenia ganes de vomitar del mateix calor. Notava com si fos un tall de digestió continu: menjava, em sentia malament, només menjava fruita, i també no em sentava bé. Bevia molta aigua però com estaves tot el dia suant, llavors era complicat. Arribava la nit a l’allotjament i m’estirava al no tenir energia. Ni menjant el cos podia donar més. Jo pensava: mira, t’has posat malament en altres campionats a Espanya, i he seguit en la competició. Estava aquí i sabia que ho donaria tot, no només per mi, sinó per totes aquelles persones que m’han donat el seu suport, d’aquells que han pres responsabilitats que possiblement no els hi pertocava per tal que jo pogués competir… Havia de fer un bon paper. És pressió) Sí, però me la poso jo, jo volia que tots els esforços valguessin la pena. El dojo és una família i m’ho han demostrat.

Amb totes les adversitats superades i la perseverança, què ha significat per tu aquest campionat?
Sincerament em sento molt orgullosa d’haver-ho aconseguit. Han sigut unes èpoques difícils de remar a contracorrent, però crec que tot el que he passat ha valgut la pena, ara que poc a poc anem assolint tots els objectius que ens vam proposar. No només jo, també tot el dojo. Encara que ha sigut difícil, jo em sento orgullosa d’haver pogut anar i d’haver-ho aconseguit, portar el títol a casa.

Per aquells que no coneguin el dojo, fes-nos cinc cèntims i com són els entrenaments.
El dojo és el lloc on nosaltres entrenem, no és un gimnàs, és una escola d’arts marcials. Les classes tenen un mètode diferent. Però quan entrenes amb nens, has d’emprar una metodologia alternativa, focalitzada a la coordinació i que comencin a aprendre dels més grans, sobretot com és el seu comportament i el respecte. Han de comprendre quan han de colpejar, quan no, què està dins el dojo i que no… Ja més endavant es realitzen els combats físics, però primer han d’assumir els valors i el comportament.

Aquí volia anar jo, quins valors transmet aquest esport?
Principalment el respecte, no només al mestre, sinó a tots i cadascú dels companys que entra en el dojo, així com també la humilitat.

El títol que he guanyat és molt important, i en el moment que em toqui revalidar-lo, ho faré, perquè crec que és el que s’ha de fer, el campió ha de ser el campió cada dia. Els nois ho estan fent molt bé. S’ha de ser humil y hem de veure què podem fer millor que ahir. L’objectiu final no és ser millor que ningú.

Del que has vist a Tailàndia, que implantaries aquí?
El més fàcil serien els entrenaments físics, ells fan entrenaments de dos o tres hores molt dures. No obstant, el més difícil crec que és la mentalitat, ja que vull encofar-me en cambiar la mentalitat, no passa res si estem cansats o ens donen un cop, si estem en aquest esport és perquè ens agrada. Ells tenen una mentalitat de superar-se dia a dia sense posar-se límits. Hem d’intentar esforçar-nos més per arribar fins on no estem encara. Els veus a ells entrenar i cada dia entrenen igual.

A nivell de club, què dificultats t’has trobat en el camí des que imparteixes clases?
Bé, quan comences sempre tens aquelles incògnites de si la teva manera d’ensenyar és correcte o no, sempre tens inseguretat. No obstant, també soc conscient que tinc 23 anys, soc una noia jove, i sí és cert que em preocupa que els adults no sàpiguen veure el que realment els hi vull ensenyar. Però tots els que han vingut han sigut molt agraïts i disciplinats. Tot i que s’ha de lidiar amb perfils de gent difícil, al final has d’inventar mètodes per a fer-los entendre. Has de tenir molts mètodes per a que ho captin, i així no es frustren.

Després d’explicar-nos la teva plena dedicació al dojo, tenint 23 anys, com va sorgir la teva passió?
Vaig començar a donar classes amb uns 13 anys, quan ajudava a la meva professora als nens petits. Sempre he estat molt ficada a l’ensenyança perque sempre m’ha agradat molt el caràcter. Quan vaig començar a agafar-li el ritme, vaig aprendre de la meva professora. He tingut aquesta base que sempre m’ha ajudat, des que vaig agafar el primer grup de nens. La meva motivació va ser gràcies al meu pare. A ell li agradava i em va voler introduir. A un inici no em va agradar, però a ell li encantava quan sortia de classe. Així vaig estar un parell de mesos, com que jo no volia anar, però com a ell li feia il·lusió, doncs hi anava. Al final em vaig trobar en un nucli familiar, una colla d’amics, que estaves a gust. Creixes amb ells i llavors és el que em va fer quedarme aquí. Sí és veritat que la meva professora em va ensenyar molt, els nostres camins es van separar, però ella em va ensenyar totes les tècniques, defenses…

10 anys impartint classes i ara campiona del món, ara què?
Ara estem pendents si es pot organitzar algun esdeveniment de Low Kick al Japó. Una dona, campiona de Low Kick en tres o quatre ocasions a Kazakhstan, m’ha escrit per organitzar algu aquí. Ara al Juuny tinc un internacional a Saragossa. Progressivament seguir fent campionats, crec que els títols es guanyen però has de seguir. Guanyar algo i quedar-se aquí, amb la meva edat, em queda molt per fer i lluitar. Això és un gran inici, em queden encara molts més anys. Crec que vaig a un bon nivell psicològic i mental molt bo, i és el millor. Seguiré demostrant que encara queda temps per a que segueixi donant de mi, i mostrant tot el que he après.

Foto de portada: La karateka Cristina López. Autor: Cedida