Miriam Tarruell.
EDUCADORA SOCIAL DE CÀRITAS SABADELL
La missió de Càritas és principalment l’acollida de les persones en totes les seves dimensions. Volem que les persones esdevinguin protagonistes de la seva pròpia vida, i ho fem des de la dimensió cristiana. Els eixos fonamentals són l’acció social, la sensibilització de la societat i la denúncia de les situacions d’injustícia social.
I des d’on ho fem?
A la ciutat de Sabadell ho fem des de la Càritas Interparroquial del carrer Salut i des de les Càritas de cada parròquia. Cada parròquia ha de tenir com a prioritat l’acompanyament a les persones del seu propi territori. És un privilegi tenir aquesta perspectiva de la ciutat, de les diferents realitats, ja que així es pot tenir una incidència més gran. Càritas té la sort de tenir una mirada global i alhora una mirada focalitzada en la realitat concreta. Des d’aquesta mirada ha d’intentar donar resposta a les necessitats de les persones que s’hi apropen, que poden ser de molts tipus: necessitats d’alimentació, d’habitatge, de formació, d’acompanyament, de salut…, I és des d’aquí que s’hi ha d’intentar donar resposta. Des de les parròquies es reparteixen aliments, s’ofereixen alguns habitatges per poder acollir a la gent que més ho necessita, s’ofereix reforç escolar…, I sobretot, s’hauria d’oferir aquell acompanyament d’escolta i acollida que les persones necessiten.
Moltes vegades més que donar una resposta cal acompanyar les preguntes. Cal oferir un espai perquè les persones puguin expressar-se, puguin compartir els seus patiments i els seus neguits; alhora que també les seves esperances i somnis de futur. Esdevé fonamental que puguin trobar un espai de calidesa que els permeti ser qui són, sense prejudicis. Moltes vegades han viscut i viuen situacions molt difícils i no troben espais on poder canalitzar-les. Sovint no es té una resposta a totes les seves demandes, però sí que podem oferir aquest acompanyament.
El que sí que tenim a l’abast és poder donar eines per acompanyar en el procés d’autonomia de les persones. Sovint es troben amb límits que ni nosaltres podem franquejar, però que amb temps i perseverança poden anar superant.
I des d’aquests límits amb què es topen és on nosaltres també podem incidir a través de la sensibilització de la societat i de la denúncia de situacions d’injustícia social. Moltes vegades aquestes persones viuen al marge de la societat, en aquells llocs on ningú vol mirar. Si des de Càritas hi mirem, hem de ser capaços de donar a conèixer aquesta realitat perquè la gent pugui fer-s’hi sensible. Sovint hi ha realitats que si no es coneixen, es creu que no existeixen. L’important, doncs, és ajudar a transformar la mirada, i que aquesta transformació de la mirada pugui generar una transformació de l’acció. I això s’ha de dur a terme també des de la realitat concreta a la realitat més global.
Cada barri de la ciutat té una situació social concreta i, per tant, cada Càritas parroquial ha de ser capaç de fer d’altaveu de la mateixa realitat. S’han de realitzar sinergies entre aquelles parròquies que tenen una realitat de més pobresa amb aquelles que tenen una situació de més riquesa. El primer pas és donar a conèixer aquesta realitat perquè només des d’aquí podrà ser transformada. I un cop coneguda la realitat, s’ha de voler transformar alguna cosa de l’estructura que limita. I en això consisteix la denúncia de les situacions d’injustícia social. Hi ha situacions silenciades a les quals cal donar veu. Moltes vegades la impotència genera frustració i propicia la immobilitat, quedar-se pacient davant de quelcom que demanaria transformació. No hem de deixar-nos arrossegar pel desànim, sinó que cal tenir l’esperança com a teló de fons. La mirada que tinguem vers la realitat transfigura, i si creiem que és possible el canvi, serà possible. Sí que cal restar oberts a la sorpresa, d’acollir que el canvi vindrà, però que haurem de tenir ulls per a reconèixer-lo.
Moltes vegades no serà com nosaltres esperem, i per això haurem d’estar oberts per a reconèixer la forma en què s’esdevingui.
M’agradaria poder acabar amb una imatge d’unes mans treballant la ceràmica. Amb les mares del projecte maternoinfantil de Càritas vam poder fer un taller de ceràmica. La imatge de les mans treballant el fang exemplifiquen bé la reflexió sobre aquesta transformació de la realitat. Voler transformar la realitat implica esforç i perseverança. Demana l’acceptació d’uns límits, però alhora la riquesa de les infinites possibilitats de creació artística. Transformar la realitat esdevé un art que demana la creativitat. A vegades pensem en l’objecte que volem realitzar, però el resultat esdevé diferent del que esperàvem. Hi ha quelcom d’inesperat en l’art que demana de l’actitud d’acollida de la realitat tal com s’esdevé. Confiem, doncs, que si som capaços de restar atents a la realitat i a deixar-nos interpel·lar per ella serem capaços de transformar-la i de deixar-nos transformar per ella.
Foto portada: cedida.
