Nascut a l’actual carrer de Lacy de Sabadell, l’any 1946, Tomàs Pladevall Fontanet ha estat de ben jove un apassionat del cinema. Tot i que, com ell mateix diu, la seva família fabricajava -petits fabricants, al final de l’eixida hi tenien quatre telers- i en principi se suposava que seguiria el mateix camí. En aquest sentit, va començar a estudiar peritatge tèxtil a Terrassa. No obstant això, l’interès pel cinema i la fotografia, a través de la influència del seu pare i l’avi que n’eren aficionats, va anar creixent. Així mateix, hi ajudà, el curset de cinema amateur organitzat pel Cineclub Sabadell, les lectures de la biblioteca del seu pare sobre aquest ofici i art, i haver estat segon ajudant de projeccionista de cabina al cinema Imperial i projeccionista amb un Marín de 16 mm pels barris de Sabadell, entre altres, que van fer créixer la seva afició per la imatge en moviment.
Amb la càmera del seu pare de 8 mm ja havia fet alguna coseta, però la trobada amb Francesc Bellmunt, Benet Ferrer, el Tatum, Lluís Comerma, entre altres, els va portar l’any 1963 a crear la productora Lentiplasticromocoliselectoserpentigraf. La seva primera pel·lícula amateur fou un slapstick: Coses que passen. En farien més, volien trencar amb el cinema no professional que es feia i d’alguna manera connectar amb l’esperit Gallot de l’any 1960 -Antoni Angle en formava part i era el lligam i ànima del grup- davant del desert cultural i grisor de l’època. Una efervescència que els va portar també al món del teatre, poesia, música, entre altres.
Després del servei militar obligatori –la mili-, va decidir dedicar-se al cinema. L’any 1969 entra a l’Escola Oficial de Cinematografia de Madrid (EOC) i es diploma el 1972. Com a professional, el 1974, també amb Francesc Bellmunt va rodar el seu primer llargmetratge, Robin Hood nunca muere. Després en vindrien molts més: participant gairebé en set-centes produccions de tota mena al llarg de la seva carrera.
Molt compromès amb el cinema Imperial de Sabadell. Recordem que El Gran Saló Imperial, de l’any 1911, un edifici modernista de l’arquitecte Jeroni Martorell -autor de diferents edificis a la ciutat, entre altres: Caixa d’Estalvis i Escola Industrial d’Arts i Oficis-, amb capacitat per dues mil persones, fou enderrocat l’any 2000.Va ser el primer cinema bastit com a cinema de l’època amb unes característiques peculiars: entre altres, el projector estava perpendicular a la pantalla, d’aquesta manera no es deformava la imatge; i el pendent del terra permetia una bona visió. Tomàs Pladevall liderà l’oposició a la desaparició d’aquest edifici, únic a Europa.
Amb el nom de L’Imperial s’ho val i després, amb la constitució́, l’any 1994, de la Societat Cinematogràfica Saló Imperial – 1911, s’aplegaren professionals del sector, diferents associacions, directors de cinema i actors. L’any 1997, es va presentar a l’Ajuntament un pla de viabilitat per poder salvar el cinema, que contemplava un projecte de restauració de l’edifici. També, es plantejava una variada programació cinematogràfica, hi havia el suport al projecte i el compromís de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) d’implicar al Centre Internacional des Écoles du Cinèma et TV (CILECT) i a la Federación de Escuelas de Imagen y Sonido de América Latina (FEISAL), de la qual era membre, per tal de realitzar les sessions de presentació de les creacions dels joves cineastes. Una col·laboració que s’ampliaria a les facultats de comunicació audiovisual de les universitats Pompeu Fabra, Politècnica i Ramon Llull. Com diu el Tomàs: hi havia la possibilitat de convertir Sabadell en un centre de producció amb l’Imperial com sala d’exhibició.
Actualment, els Cinemes Imperial de Sabadell són una multisala que compta amb una façana rèplica de l’original. Més tard, a l’Euterpe, va passar igual. Era un teatre de la dècada de 1890. A correcuita ho van trinxar tot.
Coneixedor i experimentador dels formats fotoquímics i digitals. Assessor de la Filmoteca de Catalunya. Responsable d’il·luminació de moltes obres de teatre i espectacles, docent a diferents universitats i escoles, ha estat professor a l’ESCAC des dels inicis. Els seus treballs al costat de directors com Francesc Bellmunt, Gonzalo Herralde, Jaime Camino, José María Nunes, Bigas Lluna, Carlos Benpar, Ventura Pons, Pere Portabella, Rosa Vergés, Manuel Huerga o José Luis Gerín li van merèixer en 1999 el Premi Sant Jordi de Cinematografia.
Pladevall va impulsar l’Associació Espanyola de Cinematografia (AEC) i l’Acadèmia del Cinema Català, de la qual és membre d’honor des del 2013 i que el reconegué amb el premi Gaudí d’Honor 2022 per la seva trajectòria de més de cinquanta anys. Tomàs Pladevall director de fotografia, un mestre de la llum.
