• El director sabadellenc dirigeix l’Ensemble Liceu XXI
• Benet Casablancas, protagonista del concert

Concert molt especial divendres al Teatre Principal. El director sabadellenc Santiago Serrate, tornava a la ciutat que el va veure néixer sis anys després, aquesta vegada per posar-se al davant de l’Ensemble de música contemporània Liceu XXI, amb obres de Benet Casablancas, compositor resident de Joventuts Musicals de Sabadell.

No és fàcil endinsar-se en la música de Benet Casablancas. L’interior de què vol expressar és tan intens, tan profund, que moltes vegades és impossible copsar allò que ens vol dir. Per això va ser molt interessant, gairebé obligat, escoltar la petita conversa introductòria que van tenir dalt de l’escenari el director, Santiago Serrate i el mateix Casablancas. Serrate va voler agrair a Joventuts Musicals i a la seva presidenta, Joana Soler, a la que va definir com “força de la natura” la seva invitació. També al seu amic Benet, al que admira profundament i al que també va qualificar de savi, com un tresor de compositor, un entusiasta de totes les arts i persona curiosa en tot. Això, segons Serrate, es pot copsar en la seva música, ja que cada nota conté una informació cultural impressionant, la qual cosa fa que tot plegat estigui ple d’aportacions estètiques i estils molt diferents que fan que la música de Casablancas esdevingui única.

Per la seva banda, Benet Casablancas ha agraït molt especialment als músics de l’ensemble Liceu XXI posar-se al davant d’aquestes composicions seves; també al públic que, malauradament, no omplia la platea del Principal. Casablancas ha fet un repàs del programa que estava a punt d’interpretar-se, incidint en el fet que es tractava d’alguna manera d’un recorregut per la seva trajectòria, diferents aspectes de la seva obra. També ha destacat la importància de ser compositor resident, perquè aquest format permet la cronologia de l’obra. El compositor sabadellenc ha valorat positivament la feina dels músics del conjunt, incidint en el fet que el formen nois i noies de casa però també d’altres països. No ha deixat de banda ni l’aportació que fan al Conservatori Superior de Música ni la necessitat de donar a conèixer la música que es fa en aquest moment.

Pel que fa a In modo di Passacaglia. Casablancas ha explicat que es tracta d’una composició que es va repetint, amb variacions diverses, amb notes que sobresurten del tema principal, amb una estructura equilibrada que va creant climes diferents fins a esdevenir una mena de poesia.

Els Haikus de Benet Casablancas han estat la veritable sorpresa de la nit. Nou composicions curtes, molt curtes, de no més de trenta segons que han obligat d’alguna manera al públic a estar molt atent, donada la seva particularitat. Es tracta de peces críptiques, segons paraules del mateix Casablancas, on en pocs segons es poden dir moltes coses i que destaquen per la seva essencialitat on més és menys, un repte que va agafar a partir d’un encàrrec que li va venir de Grècia. Tot plegat, una idea que neix, es transforma, i surt. Una immediatesa expressiva difícil d’entendre per als no acostumats a aquest tipus de composicions. Malgrat tot, no ha decebut en cap moment. Molt al contrari, s’ha percebut un interès general en entrar en elles. Difícil triar-ne alguna de més característica, però potser 60 felicitacions, dedicat a François Bou, per la seva velocitat, per la importància del clarinet i pel seu final amb petites notes del piano, en sigui una. També Llum de Búger, on el flautí té tota l’autoritat, de principi a fi i Blau mar, una barreja gairebé caòtica de tots els instruments que ens fan pensar en un mar esvalotat, ric en colors i moviments i que sobta per un final tranquil i serè. Finalment, Comiat, un haiku dedicat a la memòria de Josep Ramón Bach, amb el so trist, molt trist del clarinet, amb el piano que el segueix lentament i un contrabaix que s’afegeix a tall de lament, d’expiració.

Pel que fa a la Romança sense paraules, un homenatge a la figura del músic lleidatà Enric Granados, Casablancas també ha explicat que era una comanda; també un repte per portar el compositor Granados cap al seu terreny, amb melodies lluminoses, no exemptes d’un gran lirisme en certs moments. Fins i tot, malgrat constituir un conjunt de pocs músics, la composició, que en destaca per la seva gran expressivitat i llenguatge, agafa una certa amplitud del so fins al punt de considerar-la una animació simfònica, segons el mateix Casablancas.

Dance, Song and Celebration ha homenatjat a Xavier Montsalvatge amb una simbiosi d’elements rítmics, de referències a cançons de bressol negres. També al Gato con Botas, amb ràfegues d’elements festius i de la cançó infantil Canta el gall, tot i que també conté elements del tot dramàtics. En definitiva, una explosió de ritmes, d’harmonies, de caos, perquè no dir-ho, on és difícil trobar un nexe comú. Segurament per això és capaç d’atraure l’interès de l’oient, que acaba fascinat amb tanta exaltació instrumental.

En acabar, Benet Casablancas ha pujat dalt de l’escenari, abraçant-se a Santiago Serrate, en un clar gest d’agraïment i satisfacció per l’èxit de la interpretació. Casablancas ha saludat un per un tots els músics d’aquesta formació donant-los la mà i saludant immediatament després al públic assistent, entre els quals es trobava Juan Manuel Cañizares que ja havia saludat efusivament a Casablancas a l’entrada del Teatre Principal.

Foto de portada: un moment del concert. Autor: David Jiménez.