Pocs fenomens musicals han estat tan peculiars i espontanis com el ‘Sabadell Sound’. El terme, sorgit de la premsa local el 1986, va començar quan, un any abans, havien brollat a la capital vallesana diversos grups i solistes que, inspirant-se sense dissimulació en l’italo-dance imperant a les pistes de ball d’aquell moment, es van colar a les llistes d’èxit nacionals i internacionals amb els seus enganxosos maxisingles.

Si no fos per unes lletres coronades -de vegades- per un macarrònic anglès, i pel tosc estilisme que s’apreciava en algunes portades –new romantic en versió d’extraradi-, aquestes produccions haurien passat per foranes, que al cap i a la fi és del que es tractava, per a solaç de les naixents discogràfiques Max Music i Blanco y Negro, fet i fet editores i patrocinadores -amb evident interès comercial- d’un fenomen, el ‘Sabadell Sound’, que els permetria desenvolupar un assortit catàleg de productes propis en detriment del mercat d’importació. Per què anar a buscar fora el que et feien a casa?

David Lyme, el pioner

Corria l’any 1984. Eren els temps gloriosos de l’italo-dance. Un xaval de Sabadell de només 19 anys, Jordi Cubino, tenia a casa seva una guitarra i un rudimentari equip d’enregistrament. Es va posar a compondre -avui és un dels productors musicals més importants d’Espanya- i li va sortir un tema, Let’s go to Sitges, que seria l’origen del ‘Sabadell Sound’ en particular, i de l’espagueti patri en general. Maqueta en mà, es va presentar a les oficines de ‘Max Music’. Va ser rebut pels responsables d’aquesta discogràfica barcelonina, Ricard Campoy i Miguel Degá —una sèrie televisiva recent, Brutal Megamix, on intervé el mateix Cubino, descriu les mafioses praxis allà practicades— i els va encantar la producció. De fet, esperaven que algun dia arribés algú amb una proposta semblant. Volien créixer i els anava bé. Només calia posar a l’artista un nom que sonés a internacional. Així, Jordi Cubino va passar a dir-se David Lyme.

En pocs mesos Let’s go to Sitges sortia al mercat en format maxisingle. Era l’estiu del 1985 i no hi havia discoteca que no punxés aquest tema, i no només a Sitges, ja que els responsables de ‘Max Music’, els molt espavilats, van instar David Lyme a gravar dues noves tornades, que van donar lloc a Let´s go to Lloret i Let´s go to Canarias, per engreixar les vendes a la geografia espanyola.

El filó estava servit, i calia continuar explotant-lo. També l’artista. Atès que els maxis tenien primerenca data de caducitat, Cubino va haver de treure en pocs mesos un nou tema, Bambina, que encara va funcionar millor, i poc temps després un altre maxisingle, Play Boy, la xarona portada del qual portada —el cantant feia el intent d’amistançar-se una senyoreta sobre una taula de billar— evocava aquell anunci de Brummel que deia: ‘En les distàncies curtes una colònia d’home se la juga’. David Lyme va arribar a vendre discos fins i tot al Japó -fins i tot va fer una gira-, però sense saber-ho, i segurament sense pretendre-ho, estava marcant a altres artistes i grups de la seva ciutat el camí a seguir. Van brollar com bolets. El 1987 ja hi havia mitja dotzena, tots amb uns patrons rítmics reconeixibles. Havia nascut el ‘Sabadell Sound’.

I want an illusion

Tenien una il·lusió i la van fer realitat. Els germans Francisco i José Quijada, amb Cristina Manzano —igual que Cubino, tots en edat adolescent—, eren clients de la discoteca Albatros, el gran temple de la música espagueti de Sabadell. Fins allà es desplaçaven des del seu barri amb autobús i als mateixos seients del cotxe de línia van parir la maqueta del tema que els va portar a la fama: I want an illusion. Atès que l’emergent David Lyme havia fitxat per ‘Max Music’, van presentar el tema a Blanco y Negro. A la discogràfica de la competència li va anar de perles l’arribada d’aquest trio —que van batejar amb l’esportiu nom de Squash Gang—, ja que també volien obrir catàleg propi. La presentació del maxi-single, a mitjan 1986, va tenir lloc, és clar, a la sala Albatros, amb tot el glamur perifèric que mereixia l’ocasió. Havien passat de clients a ídols.

L’any següent el seu tema va liderar llistes d’èxit a Hong-Kong, i va donar peu a un segon maxi, Moving your hips. El propietari de ‘Blanco y Negro’, Félix B. Mangione, es fregava les mans, i es va posar a estirar el fil del ‘Sabadell Sound’. Van contactar amb un altre grup de la ciutat, Daydream, de format semblant a Squash Gang –aquest cas dues germanes, Irene i Mónica César, i Pedro Morales–, que tenien en cartera un tema tan enganxós i fàcil com el seu títol, In the night. Va ser llançat el 1987 i, així mateix, ballat fins a la sacietat. En pocs mesos van treure dos nous maxisingles, Crazy i Baby baby. Allò era un no parar.

Però la furibunda competència, Max Music, ja havia iniciat el contraatac fixant-se en un altre artista de Sabadell, Octavio Muñoz, a qui van posar com a nom artístic Steve Clark. Igual que els seus paisans, Octavio componia els seus temes —el ‘Sabadell Sound’ sempre va ser de collita pròpia, per això la seva personalitat—, i va llançar amb Max Music dos temes, No more love, amb tots els patrons de l’italodisc, i un altre més trencador, Mambo, on una tímida fusió llatina assaonava l’espagueti imperant.

La Liverpool catalana

Si un dia van qualificar Sabadell com la Manchester catalana pel tèxtil, ara, per obra i gràcia d’aquest succés musical, hi havia motius per anomenar-la la Liverpool catalana. De fet, el fenomen va impregnar localitats confrontants com Sant Quirze del Vallès, on vivia Norman, un noi d’origen alemany que va llançar la beach bomb Let’s go to the beach, amb una altra discogràfica catalana, Key Records. Al seu torn a Castellar del Vallès, també el 1987, apareixia Green Ice, grup liderat per Joaquim Quer que el famós DJ i productor Raúl Orellana es va emportar per a ‘Blanco y Negro’ per tal de llançar el tema que els va catapultar a l’èxit, Gígolo.

Fins i tot a Terrassa van voler pujar al carro del ‘Sabadell Sound’ amb un simpàtic cantant d’origen indi, Lenroy, que curiosament va crear un tema amb un títol semblant a l’anterior, Ciao, ciao, gígolo, editat per una nova discogràfica radicada a Molins de Rei, Don Disco. Aquesta mateixa companyia, també el 1987 —any en què es van comptabilitzar fins a una vintena de discos atribuïts al ‘Sabadell Sound’— va editar Living in your eyes, el primer maxi de Closed, grup liderat pel sabadellenc Gabriel Tintó, i que va ser un altre omplidor de pistes amb pedigrí vallesà.

Amb l’arribada de l’acid-house el 1988, l’italo-disc va anar passant de moda, el fenomen del ‘Sabadell Sound’ es va anar apagant, i els grups van acabar dissolent-se. Tot i això, el talent de la majoria dels seus integrants ha perdurat, i bona part són cantants o músics d’estudi, o bé productors d’èxit, com és el cas de Jordi Cubino i Octavio Muñoz. Fins i tot alguns grups com Closed, o Cristina Manzano de Squash Gang, segueixen fent bolos en festes remember i llançant nous temes, que es punxen en programes especialitzats en italo-disc com el veterà Star 80, que cada dissabte presenta Julio Delgado a l’emissora Can 10 FM, o a un nivell més internacional Radio Stad Den Haag.

El ressorgiment

Quatre dècades després, el ‘Sabadell Sound’ ha estat desempolsat. Un renaixement que no afecta, en principi, produccions de nou encuny, sinó la voluntat de rendir tribut a aquell fenomen, que no va ser ni molt menys fútil. Per això la discogràfica barcelonina Blanco i Negro, que ha sobreviscut a modes i avatars musicals, i la companyia holandesa I Venti Records —de reminiscències italianes— s’han aliat per reeditar les cançons que van donar prestigi i esplendor a aquest fenomen dels 80.

En dos compactes recopilatoris es troben la majoria de temes abans esmentats, encara que per emplenar els CD s’han inclòs algunes cançons d’altres grups que, si bé van coincidir cronològicament amb el ‘Sabadell Sound’ i puguin assemblar-se estilísticament, no s’adscriuen a l’àmbit geogràfic, com és el cas de Vicio Latino, Charly Danone o Jules Tropicana. La joia de la corona d’aquesta col·lecció és un tercer àlbum, Sabadell Sound megamixes, produït per Eddy Mi Ami (Iventi d’Azurro) i Sergi Elías (Blanc i Negre), que ha sortit a la venda en format vinil i també CD. De les barreges se n’han encarregat DJ Funny (Alberto Costa) i Mixing Boys (Javi Vílchez i Carlos Pérez). El resultat és un homenatge nostàlgic a una època en què la música de Sabadell, igual que l’equip arlequinat, militava a Primera Divisió.

Text: Xavi Rosell. Publicat originalment a Noticias clave.

Foto portada: portada del megamix ‘Sabadell Sound’. Autor: X.R.