El Sabadell de… Mari Valldeperas

Per què la gent la tanquen a la presó? Per què no una segona i a vegades una tercera oportunitat? Entre altres, es demanava la Mari Valldeperas (Sabadell 1947 – 2024) a la conversa que vàrem tenir a l’estiu del 2023. Ella darrere del delinqüent sempre hi veia una persona a la qual calia donar suport. Això és perquè la Mari era una persona vinculada amb el compromís i la responsabilitat social. Hi va dedicar part del seu temps lliure sense esperar res a canvi. Una dona apassionada del voluntariat social i amb la mirada posada en l’univers de les persones més mancades. 

Nascuda l’any 1947 a la Creu Alta, a casa i filla única que va perdre la mare de molt joveneta a tres anys. Va anar a viure amb la seva iaia -la mare del  seu pare, Francesc Valldeperas, el Cisco Valldeperas- la qual la va criar i li va fer de mare. Recorda el carrer Fèlix Amat, amb una gramola i discos de baquelita de La Voz de su Amo sentint música de tota mena: òpera, clàssica, boleros, valsos, jazz, entre altres. Sense oblidar la ràdio que posava fins a altes hores de la nit, ben abrigada al llit. El seu pare, de família de fusters, va ser president del Centre d’Esports Sabadell durant vuit temporades, i ella recordava haver anat de petita al camp de la Creu Alta i a molts desplaçaments de l’equip. La Mari va fer el batxillerat a les Escolàpies Sabadell del carrer Sant Josep. Després, Filosofia  i Lletres a la Universitat de Barcelona. Es va casar i amb els fills petits encara tornà a la Universitat Autònoma de Barcelona a estudiar periodisme. La seva inquietud la va portar a Londres a  estudiar anglès on es va treure la titulació. Va exercir de periodista i de professora de català i anglès a una escola privada, per després començar a treballar al Casal d’Europa com secretaria executiva on es feu càrrec de la seva gestió durant vint anys.

Des del Casal d’Europa de Sabadell -que havia nascut com a centre de documentació del Consell Europa-  i vinculada a la Fundació Sabadell Solidari – l’objectiu  era cooperar amb països empobrits i pal·liar injustícies socials-, a la dècada dels noranta del segle passat, va formar part d’una comissió ciutadana, impulsada per l’alcalde Antoni Farrés, per viatjar a Sarajevo durant la cruenta guerra de Bòsnia. Allotjats en casa de particulars, va poder veure de primera mà la cruesa de la guerra. Sempre deia que s’assemblava a una Guerra Mundial: tot derruït i destrossat. Fet que li va afermar l’esperit de solidaritat i compromís, el qual formava part del seu tarannà i recordava que  ja d’adolescent es va implicar en l’ajut a la recerca de  morts i desapareguts a les riuades del 1962 al Vallès.

Després del tancament del Casal d’Europa va decidir treballar uns anys en el despatx familiar, l’empresa Buxó Crèdit i Caució, abans de jubilar-se. Llavors, de la mà d’Arcadi Oliveres i Justícia i Pau va poder dedicar-se plenament al voluntariat penitenciari. Va anar a la presó Modelo a fer voluntariat amb homes als quals els donava classes de reforç d’anglès: funcionaris i presos, convertint-se en la seva teacher. Tancada la Modelo, coneix el programa Cercles, impulsat per la conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya i gestionat per la Fundació Salut i Comunitat: un programa pensat per supervisar i acompanyar delinqüents sexuals que es troben a punt d’obtenir la llibertat definitiva. L’objectiu principal era la inserció social i evitar la reincidència. I com dèiem al començament, ella creia en les segones i terceres oportunitats tot i condemnar el delicte, d’aquí el seu compromís.

En la conversa amb la Mari podem resseguir des de la seva pròpia veu tot aquest periple i la força que la porta a implicar-se en el món del voluntariat i l’activisme social. Malgrat els anys de grisor i manca de llibertats, el seu recorregut ens mostra una persona i un entorn ric i dinàmic en una ciutat industrial que comptava amb associacions de tota mena: esport, teatre, cinema, voluntariat i altres, que a vegades duien a terme la seva tasca de forma oculta, però que ens ajuden a entendre  i a reviure el nostre passat. Gràcies, Mari.