- El periodista Yago García, coneixedor a fons del cas Jubany, publica Qui va matar l’Helena Jubany? aquest dilluns amb Ara Llibres.
- Denuncia que “sent estudiants de periodisme i sense tenir-ne ni idea, vam trobar coses que la policia no va trobar. És lamentable”.
El crim d’Helena Jubany és un cas ple d’ombres i incògnites. Fa 20 anys que una jove de 27 anys va ser assassinada a un domicili del carrer Calvet Estrella i encara ara ningú s’ha assegut al banc dels acusats. Un periodista que es va involucrar en aquest cas abans que agafés volada als mitjans de comunicació, Yago García, acaba de publicar un llibre amb tota la informació que ha arreplegat durant els últims sis anys. N’hi ha d’inèdita. L’autor presentarà Qui va matar l’Helena Jubany? (Ara Llibres, 2022) a la Llar de Llibre dimarts a les set de la tarda.
Yago García és una de les persones que té més informació sobre el cas d’Helena Jubany: ha tingut accés al sumari, al disc dur de l’ordinador de la víctima (on hi ha unes converses que constaten que algú l’assetjava) i també ha parlat amb persones clau en tot aquest entramat. Tot això, i més, ajuda a resoldre la pregunta Qui va matar l’Helena Jubany? amb què comença el llibre. En aquesta entrevista, l’autor n’avança alguns detalls.
Com ha enfocat aquest llibre sobre el cas d’Helena Jubany?
El llibre és una reconstrucció de la història. El problema d’aquesta història és que hi ha molts forats perquè hi ha moltes coses que no sabem. El llibre és una crònica literària i això vol dir que, narrativament, el llibre funciona com una novel·la, però tot és real. Hi he inclòs tot el material que hem anat arreplegant durant aquests sis anys, però, tot i així, en falta molt. I a això s’hi sumen testimonis que no han volgut parlar, com Santiago Laiglesia [l’únic imputat actualment en el cas] o Jaume Sanllehí [un dels altres sospitosos, membre de la Unió Excursionista de Sabadell].
De fet, aquesta ha estat una de les dificultats afegides: les entrevistes. Han passat 20 anys i hi ha coses que la gent ja no recorda. Per exemple, en el moment que la família Jubany troba a faltar l’Helena, tu preguntes certes coses perquè vols aconseguir certa densitat en l’escena i et trobes amb què no hi ha cap detall per reconstruir-la.
Com respon Qui va matar Helena Jubany?: amb una única acusació que no dona lloc a dubtes o amb un final més obert?
Jo reconstrueixo la història des del crim, a finals del 2002, fins que el cas mor als jutjats, al 2005. El llibre acaba aquí amb l’informe d’un l’electricista.
Es tracta d’un informe d’un suposat electricista, que en realitat és algú que treballava per la policia o pels jutjats, però que no sabem qui és, i fa un informe analitzant el cas. En aquest informe ell diu el que creu que s’ha fet malament en el sumari i en la investigació. Per tant, és un text molt ben argumentat perquè és algú que sap del que parla, però no sabem qui és.
Així que el llibre acaba amb una acusació bastant directa, però sense dir el nom de l’assassí, i amb una veu que no és la meva. Després, a l’epíleg, explico el que no ha quedat explicat en el llibre; com per exemple d’on surten totes les cartes i xats que hi apareixen. Explico des que nosaltres ens trobem el cas de casualitat, l’any 2016, fins com està avui dia.
Vostè va tractar el crim d’Helena Jubany en el seu Treball de Final de Grau (TFG). Què el va motivar a seguir investigant aquest cas una vegada entregat?
Jo em vaig posar en aquest cas per casualitat. Estàvem a quart de carrera i buscàvem tema pel nostre TFG. Jo, personalment, buscava una història per fer una crònica i posar en pràctica el periodisme literari, que és el que m’interessava aleshores. Aleshores, una companya de classe, l’Anna Prats, va trobar una notícia a Público que es deia Los 10 casos sin resolver que lleban de cabeza a los investigadores españoles. I un d’ells, al final, en un paràgraf molt curt, parlava d’Helena Jubany.
No n’havíem sentit a parlar mai, però ens va cridar l’atenció que una noia que havia estudiat periodisme a la UAB 15 anys abans, hagués estat assassinada aquí a Sabadell i, per contra, ningú en sabés res. Vam buscar a internet i no hi havia res. Sí que hi havia alguna cosa a la premsa de l’època, però el poc que hi havia estava ple de mentides i d’impressions. Per tant, quan vam començar aquest cas pràcticament no teníem informació. Vam començar gairebé de zero.
El cas estava mort i nosaltres vam començar arreplegant fils que estaven sols. Hi havia tota la feina per fer i vam anar omplint buits i intentant donar sentit a tot el que trobàvem. Amb el temps vam acabar el Treball de Final de Grau, però se’ns va quedar petit. Així que el vam tancar com vam poder i vam decidir seguir investigant; però l’Anna Prats va marxar a Sevilla a estudiar i, per això, em vaig quedar només jo.
També he de dir que sentia com un cert deute, com una incomoditat darrere l’orella, que em deia que havia d’acabar això. No sé si serà útil o no, no estic gaire convençut que el periodisme o la literatura canviïn el món, no ho he fet per això, però almenys ara he tancat l’etapa.
Durant aquests anys han passat coses pel mig que expliquen per què he tardat tant a publicar-ho: vaig fer un màster, vaig intentar escriure una altra cosa però ho vaig deixar… fins que un dia, finalment, vaig reprendre el llibre del cas Jubany.
Si l’any 2016 no hi havia informació fidedigna enlloc i el cas feia més de deu anys que estava arxivat, quin fil van estirar?
Doncs al final vam veure un blog a Internet que era d’un amic de la Montse [Montse Careta, una de les principals sospitoses pel jutge i parella de l’actual imputat]. Era un noi que es deia Eladi i que explicava de manera molt resumida el cas de l’Helena, però en aquell moment era el més exhaustiu que hi havia sobre el cas Jubany. Vam enviar-li un mail, vam quedar amb ell i la seva parella, l’Anna Alarcón, a la plaça Major de Vic, i ens va dir que parléssim amb l’Imma [Imma Careta, germana de Montse Careta]. Aleshores vam anar a casa l’Imma i allà ens vam adonar que aquesta dona és un pou d’informació: té una quantitat d’informació brutal. Aquest va ser el moment clau perquè nosaltres poguéssim continuar el nostre TFG; si no, no haguérem tingut res.
A partir de l’Imma, vam contactar amb en [Joan] Jubany [germà d’Helena Jubany] i vam tenir accés al sumari sencer. I una vegada vam tenir això, vam tirar endavant el cas fins al final. Arran del sumari vam començar a fer entrevistes a tothom i vam començar a tenir accés també a fonts documentals: a les cartes de la Montse, a les llibretes i carpetes de l’Helena, al disc dur del seu ordinador…
El disc dur és justament una de les proves que el germà d’Helena Jubany va aportar al jutge abans de l’última reobertura. En aquest sentit, amb aquest llibre sortiran a la llum documents i materials inèdits?
Sí, podríem dir que sí. El llibre aporta coses noves perquè arreplega tot, absolutament tot, el que sabem. Hi ha coses que no havien sortit abans i, per exemple, l’Anna i jo som els únics que vam tenir accés al disc dur per complet. I nosaltres hi vam trobar coses allí.
Què hi van trobar?
Nosaltres vam obrir dues línies d’investigació, diferents de la principal, que ens van conduir a dos homes. Sabem qui són. Tots dos. A un el vam identificar nosaltres i, a l’altre, ho va acabar fent el Joan arran del xat que vam trobar l’Anna i jo. Un d’ells ens va admetre que era ell qui sortia a una foto que estava a l’ordinador de l’Helena. L’altre, que assetjava a l’Helena sota un pseudònim, Rius_cant, està localitzat i ha passat pels jutjats. La línia d’investigació principal és la dels anònims, la de la UES, l’edifici del carrer Calvet Estrella… però hi ha més vies d’investigació, que encara no s’ha explorat, i que són les que proposa el llibre.
I per què no s’ha aportat tot aquest material als Jutjats?
Perquè hi ha coses que no acaben als jutjats per les coaccions del jutge. Per exemple, el jutge diu que a partir d’un moment ja no es pot investigar més a Santiago Laiglesia i, per tant, totes les proves que puguis aportar no tenen més recorregut.
De fet, els Jubany van aportar una sèrie de proves noves que, tot i que la majoria no són molt innovadores, algunes desmunten la coartada de Laiglesia. Ells aporten un cúmul d’indicis que fan que el relat de Laiglesia sigui bastant inversemblant; però el jutge ho acaba descartant perquè considera que no són noves proves.
És molt pervers tot plegat. L’objectiu dels Jubany amb això no és condemnar a algú en concret, sinó reobrir la investigació. Arrepleguen moltes coses, que són suficients per investigar a una persona i que si es continuessin podrien aportar alguna cosa nova, però el jutge les declina perquè considera que no aporten res nou.
I vostè creu que aquests documents i testimonis que comenta podrien tenir algun impacte en la investigació a hores d’ara?
Hi ha indicis suficients per portar la investigació fins al final, però la pregunta és si hi som a temps. El llibre obre vies d’investigació que no s’han tocat fins ara i que ara no resoldran el cas, però que si s’haguessin obert fa 20 anys, estic segur que sí que s’hauria resolt.
Nosaltres, sent estudiants de periodisme i sense tenir-ne ni idea, vam trobar coses que la policia no va trobar. Això és lamentable! Si s’haguessin considerat en el seu moment, s’hagueren pogut descartar o connectar les dues línies d’investigació que nosaltres vam trobar amb la línia d’investigació principal. Qui et diu que Rius_Cant no és Santiago Laiglesia, per exemple?
Tenim una tendència a idealitzar la part detectivesca i el crim. Sembla que si un crim no es resol, és un crim perfecte. I aquest no pot estar més lluny d’un crim perfecte. Va ser un crim matusser, però que va tenir la sort de tenir una investigació encara més matussera i que la instrucció es fa fer amb mala fe i amb la intenció de sustentar unes acusacions en lloc de resoldre l’assassinat.
Es refereix a Montse Careta i Anna Echaguibel?
Sí. El jutge tenia les acusacions de Montse Careta i Anna Echaguibel i va anar fins al final amb aquestes acusacions que no tenien cap sentit. Inclús quan era evident que no tenia absolutament cap sentit i que era físicament impossible que la Montse hagués matat l’Helena ella sola, ell va tirar endavant amb això.
No deixa de ser… anava a dir curiós, però és molt més greu que això, que en un crim que és clarament un feminicidi, el forense descarti que la violessin abans de matar-la. Estem parlant d’una noia a qui despullen, a qui sotmeten químicament i a qui finalment maten; però com que la llencen amb la roba interior posada, diu que és summament improbable que la violessin abans de matar-la. Això és una autèntica absurditat.
Per tant, vostè creu que el principal obstacle per resoldre el crim d’Helena Jubany el va posar el jutge Manuel Horacio?
Clar. El jutge no va voler resoldre el cas. No crec que hi hagués cap mà negra, ni que el Santi fos fill d’una família important, ni res de tot això que ha sortit de persones que, després de l’emissió de Crims, s’ha posat en pla Sherlock Holmes.
Estic convençut que el jutge tenia unes acusacions i va voler anar amb elles fins al final. El motiu? No sé si era mala fe, pur masclisme o simplement un pragmatisme tan matusser com voler treure de la seva taula un marró com aquest.
Sigui el que sigui, és fragant que un assassinat no s’investigui amb propietat i que a sobre garanteixin impunitat als assassins. Evidentment, el jutge no provoca la mort de la Montse Careta, però sí que en va ser responsable. Això és gravíssim.
Aquest llibre s’entén com un punt i final a la seva etapa en el cas Jubany?
Uf! Bona pregunta. El llibre és com un tancament, sí. Era una història que jo encara no havia explicat i necessitava com aquest tancament. A mi els assassinats no m’interessen, però ja que en aquest vaig arribar fins al final, tenia com aquest deute, aquesta espina. Ara el cas està als Jutjats i nosaltres ja no hi podem fer res més realment.
Foto portada: Yago García, periodista i autor del llibre Qui va matar l’Helena Jubany? al mural en homenatge a Helena Jubany. Autora: J. Ramon
