Hi ha un moment de l’any en què la vida sembla perdre’s entre rialles i confeti, quan els carrers s’omplen de colors, disfresses i màscares que amaguen els rostres i transformen els cossos. És el temps de Carnestoltes, una festa que convida a la transgressió, a la llibertat desbordada, a ser algú diferent durant unes hores o uns dies. Però, al mateix temps, rere l’alegria aparent, hi ha una metàfora que ressona en un altre moment de la vida: quan el dolor ens visita i, en lloc de disfressar-nos per jugar, ens cobrim amb màscares emocionals per protegir-nos.

Aquest article és un viatge a través de dues dimensions oposades de l’existència humana: la celebració i el dol. Reflexionarem sobre com les màscares, siguin de cartó, de vímet o fetes de somriures fingits, han estat una part essencial del nostre relat cultural i emocional.

El llenguatge universal de les màscares

Des de les màscares rituals de les tribus africanes fins a les venecianes que amagaven els secrets més foscos dels nobles, la humanitat sempre ha trobat en les màscares una eina per expressar-se i protegir-se. A Sabadell, el Carnestoltes ens recorda aquesta tradició: el moment en què ens permetem ser qui no som, o potser qui realment voldríem ser.

Això mateix succeeix, encara que en un context més íntim, en els moments de dol. Quan perdem algú que estimem, sovint ens enfrontem a una pressió subtil —social o autoimposada— que ens empeny a amagar el nostre dolor rere una façana de serenitat o fortalesa. Així com al Carnestoltes les màscares ens alliberen, en el dol poden empresonar-nos.

El dol: una dansa silenciosa amb les nostres emocions

El dol és un viatge sense mapes. Quan perdem algú, ens enfrontem a una barreja d’emocions que poden ser aclaparadores: tristesa, ràbia, culpa, nostàlgia. Aquestes emocions, tan naturals com inevitables, sovint queden ocultes sota el que podríem anomenar “màscares emocionals”.

A la consulta de psicòlegs i terapeutes especialitzats en dol, és habitual sentir parlar de persones que, per no incomodar els altres o per no semblar “massa vulnerables”, reprimeixen les seves emocions. El resultat és una mena de desgast intern, una tensió que, tard o d’hora, demana ser alliberada.

Això no és nou. En moltes cultures, les expressions públiques del dolor han estat, històricament, regulades per rituals estrictes. A la Sabadell del segle XIX, per exemple, el dol estava pautat per normes socials clares: roba negra, comportament reservat, i un cert temps establert per al plor. Però, què passa quan aquestes normes desapareixen o, per contra, es converteixen en màscares que no ens permetem treure?

El perill de les màscares emocionals

Portar una màscara pot ser útil en certs moments. Potser necessitem un dia, una setmana, o fins i tot mesos, per a processar el dolor abans de compartir-lo. Però hi ha una línia fina entre l’autoprotecció i la repressió. Quan evitem mostrar-nos tal com som durant el dol, correm el risc d’aïllar-nos emocionalment.

Segons un estudi recent de la Universitat de Harvard, les persones que reprimeixen sistemàticament les seves emocions durant el dol tenen més probabilitats de patir problemes físics i psicològics a llarg termini. L’estrès acumulat pot derivar en insomni, ansietat o fins i tot en depressió.

A Sabadell, on els serveis funeraris han evolucionat per adaptar-se a les necessitats emocionals de les famílies, s’ha posat èmfasi en la importància d’acompanyar el dol de manera personalitzada. Torra, Serveis Funeraris, per exemple, ofereix espais i recursos per ajudar a les famílies a expressar les seves emocions, recordant-los que no hi ha res de dolent en treure’s la màscara i plorar.

Treure’s la màscara: un acte de coratge i amor

Hi ha un moment en el procés de dol en què treure’s la màscara esdevé essencial. Aquest gest, senzill en aparença, és en realitat un acte de coratge profund. Significa acceptar la vulnerabilitat, permetre que el dolor surti i, alhora, crear espais per a l’esperança i la connexió.

Als nostres cementiris, sovint es veuen persones que parlen amb les làpides com si fossin vives, que deixen flors o petits objectes carregats de significat. Aquests rituals són, en si mateixos, una manera de treure’s la màscara. A Sabadell, aquesta proximitat amb els éssers estimats que han marxat és una part intrínseca de la cultura local, un recordatori que el dol no ha de ser una experiència solitària.

Carnestoltes i dol: dues cares d’una mateixa moneda

Si al Carnestoltes ens disfressem per celebrar la vida, en el dol sovint ens disfressem per amagar el dolor. Però ambdues situacions ens parlen de la mateixa necessitat: connectar amb els altres, sigui a través de la festa o del record.

En un món que sovint exigeix rapidesa i eficiència, és essencial recordar que el dol necessita temps, espai i autenticitat. Al capdavall, treure’ns la màscara és l’única manera de permetre que el vent, encara que sigui fred, acaroni el nostre rostre.

La bellesa dels éssers humans

Les màscares tenen el seu lloc, tant al Carnestoltes com en el dol. Però la veritable bellesa de l’existència rau en la capacitat de mostrar-nos tal com som, amb totes les nostres imperfeccions i emocions. A Sabadell, on la vida comunitària i la memòria col·lectiva tenen una força especial, aquesta autenticitat és un valor que val la pena preservar.

Treure’ns la màscara, tant a la festa com en el dolor, és una manera de recordar-nos que, al capdavall, som humans. I ser humà significa sentir, estimar i, sí, també plorar.