• El madrileny visita Sabadell a cinc mesos d’esdevenir el nou director de l’OSV.
• Espectacular interpretació de la Simfonia núm. 1 de Mahler.

Aquesta mateixa setmana s’ha sabut que Andrés Salado començarà el seu camí com a director de l’Orquestra Simfònica del Vallès el pròxim 1 de setembre. Casualitats de la vida, o no, divendres ha aterrat al Teatre La Faràndula per dirigir dues obres imponents, una més melòdica, la Simfonia núm. 5 de Franz Schubert i una altra més innovadora, més potent, trencadora en el seu moment, la Simfonia núm. 1, en re major de Gustav Mahler, coneguda també com a Tità. L’èxit ha estat, un cop més, indiscutible.

Un Andrés Salado eufòric, content, empàtic amb el públic des del primer moment, ha aparegut a l’escenari de la Faràndula disposat a donar tot el millor de si mateix. No era la primera vegada que dirigia l’Orquestra Simfònica del Vallès, ja que ha estat convidat en nombroses ocasions per dirigir-la. A Sabadell, els seguidors dels concerts simfònics el coneixen bé. No és un director que passi desapercebut. I com si es tractés d’un tastet, s’ha posat al davant dels músics amb un programa doble de dos grans compositors, Schubert i Mahler, contemporanis i contradictoris, incompresos en el seu moment, però imprescindibles en la història de la música clàssica.

Schubert és un cas molt especial en el món de la música. La seva imatge bohèmia i romàntica de principis de segle XIX era molt més que un estereotip. Envoltat sempre d’amics, podríem dir que era com una mena d’escriptor musical; com altres ho fan amb paraules, ell ho transmetia amb notes.

La seva Simfonia núm. 5, composta amb només 19 anys, i amb un període d’unes dues setmanes, sembla que la va fer com un divertiment, com un regal a una orquestra d’aficionats, com ho demostra el fet que no hi són presents ni timbals, ni trombons, ni clarinets ni trompetes. Els seus escassos recursos musicals donen preponderància i importància a la flauta, els fagots, les cordes i els oboès, amb una senzillesa que l’OSV ha transformat en una extraordinària obra, plena de moments i de sentiments variats.

Quatre moviments on en destaca la puresa, un aire transparent, la lluminositat dels instruments i, especialment, la seva espontaneïtat. Un primer on en destaca la flauta, un segon més elegant, un tercer enèrgic sense perdre l’elegància, i un últim més ràpid. Tots quatre units per una vivacitat que es transforma en un impulsiu final.

Alguns estudiosos del músic austríac veuen un acostament musical al seu admirat Mozart. Sigui com sigui, és el preludi d’una gran obra que vindrà anys després, la seva Novena Simfonia, escrita pocs mesos abans de la seva mort amb només 31 anys. Andrés Salado s’ha contagiat de la melodia, s’ha mimetitzat amb els músics i els ha aplaudit en acabar. El públic ha fet el mateix, aprovant la interpretació i la direcció de tot plegat.

La segona part del concert ha estat dedicada íntegrament a una de les obres més contundents de Gustav Mahler, la seva Simfonia núm. 1, anomenada també Tità. El sobrenom ho diu tot d’aquesta mena d’immensitat on tot hi cap, amb un naixement brutal, ple d’aguts i on s’albira la infantesa. Fanfàrries, laments, cançons matineres, tragèdies, amenaces… Tot, absolutament tot, pren forma en una orquestra que ha d’estar plenament atenta a aquest reflex de la vida d’Albano en la novel·la de Tità de Jean Paul Richter.

Concebuda com un poema simfònic i escrita quan tenia només 28 anys, ell mateix confessava que tenia material per plasmar la seva vida, dura, duríssima, ja que va veure morir a nou dels seus germans. Segurament per això, l’obra interpretada per l’OSV, malgrat ser la primera de Mahler, ja conté elements escèptics, malgrat que també juga amb la màgia de la natura, on els ocells, els sons diversos, el sol i la bellesa el fan preguntar si per fi arribarà el moment de la felicitat. Sons de marxa combinats amb altres de més ballables són una constant en la música del compositor austríac. El personatge vol menjar-se el món, reflectit en el final del primer moviment. El segon, més pausat el fa tocar de peus a terra i sorgeixen novament les melodies ballables. El tercer representa una paròdia en la qual el tema popular de Frère Jacques esdevé una lenta marxa fúnebre. El quart, en forma de sonata, es divideix en una part més èpica i en una altra més lírica.

Tot plegat, melodies senzilles, completament romàntiques, amb un equilibri ben patent, i que fan de l’obra de Mahler un autèntic plaer. Una explosió de música que ha estat magistralment interpretada per tots els músics, una obra d’una dificultat que ha quedat palesa dalt de l’escenari i que Andrés Salado ha volgut agrair fent aixecar un per un els intèrprets corresponents o en grup d’instruments. El director madrileny ha hagut de sortir fins a tres vegades a saludar els intensos aplaudiments d’un públic que, en gran part, era dret per mostrar la seva satisfacció. En la seva fesomia i en les diverses vegades que s’ha posat la mà al pit, Salado ha volgut transmetre al públic sabadellenc que aviat, molt aviat tornarà a la nostra ciutat, això sí, ja com a titular de l’OSV.

Haurem d’esperar fins al juny per tornar a gaudir d’un concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Concretament, dins el divendres, dia 6 de juny a les 20 hores, amb el Concert per a violí d’Erich Wolfgang Korngold, amb la violinista sud-coreana Soyoung Yoon i dirigit novament per Andrés Salado.