Maica García Godoy, cap i casal no només del Club Natació Sabadell sinó de la selecció femenina de waterpolo, va viure el seu millor any esportiu l’any 2024. “2024 va ser l’any”, assegura. Campiona d’Europa de clubs per setena vegada a l’abril, a l’agost va aconseguir el seu gran somni: l’or olímpic a París. Un or esportiu però també simbòlic, el de la millor generació de l’esport femení del país, la del waterpolo, cuinat a foc lent des de les instal·lacions de Can Llong.

Maica García és finalista per segon cop al Sabadellenc de l’Any. Aquesta és la conversa que vam mantenir amb ella fa uns dies. Podeu votar AQUÍ pel vostre finalista favorit.

Quin any, el 2024, no?
Buf, aquest 2024 ha sigut l’any, diria jo. A nivell esportiu, no puc demanar més. He aconseguit aquest or olímpic. Ha sigut un somni i ho he viscut amb molta il·lusió, amb molta passió, i rodejada de la meva gent. Va ser espectacular.

És l’any de la teva vida?
Sí. He pogut tancar un cicle molt bonic, que ha sigut aquest or, i que he gaudit tantíssim, amb les meves companyes, amb l’equip, amb la meva família. Ha sigut tot un somni.

Amb el Club tampoc no us va anar gens malament. Quina final de Champions! Què us va passar aquell dia? Olympiacos sempre us havia posat en moltes dificultats i la final va ser un recital del Sabadell. És un dels millors partits que heu jugat com a Club.
Sí, penso que la final de la Champions va ser molt històrica. Olympiakos és un equip molt potent. Però nosaltres estàvem enxufadíssimes. Va ser una final a Barcelona, que vaig gaudir moltíssim, amb tres equips catalans a la Final Four, i vam jugar una de les millors Champions que podíem jugar al Sabadell, amb una qualitat molt alta, i sent un equip des de l’inici fins al final, ajudant-nos unes a les altres. Ens va sortir un partit rodó.

Què es fa per tenir un equip que sempre s’activa en els moments decisius? Hi ha gent que veu el Club com el Madrid a la Champions. Un equip que a l’hora de la veritat s’activa. No sempre s’activa, però a l’hora de la veritat s’activa. Com es fa, això?
L’equip té molt de nivell, té grans jugadores, té molta experiència, hem jugat moltes finals, hem jugat molts títols, i al final sabem el que volem, el que hem vingut a fer, a guanyar, i som capaces d’activar-nos en el moment més precís, per estar enxufades i ajudar-nos unes a les altres.

Tens set copes d’Europa. Quina és la Champions de la teva vida?
Tinc tres o quatre molt marcades. La primera té un sentiment molt fort. Va ser la del 2011. La primera aquí, a casa. Després és cert que la remuntada també aquí a casa contra l’Olimpíacos va ser xulíssima, es va viure molt bé. I diria que aquesta també. Aquesta última va ser molt bonica.

El Club porta molts anys a l’elit del waterpolo. Ha tingut la capacitat al llarg dels anys d’anar fent el relleu entre generacions i seguir al màxim nivell. Com es fa, això? Vosaltres encapçaleu diguem, una generació, amb la Mati Ortiz, amb la Laura Ester. Després va venir la generació de la Judit Forca, de la Paula Leitón, i ara, segurament, s’està incorporant una tercera generació, no? Com es fa, això, perquè no decaigui la competitivitat, però que la gent jove, també, vagi agafant el seu paper, i la gent més madura vagi agafant un rol diferent?
No és un treball com a tal. Simplement potser és la personalitat de l’equip, de les jugadores, d’aquest club, també, que al final penso que és alguna que es porta aquí a l’ADN del Club, de guanyador, d’arribar a un Sabadell i voler guanyar-ho tot. Penso que la gent que arriba a l’equip ve amb totes les ganes del món, a ser millor del que era, a aprendre, i nosaltres, evidentment, les que ja som aquí, volem un equip competitiu, volem jugadores que vinguin a aportar, a sumar, i a seguir sent un equip i aprendre de totes, no? Tothom aprenem de tothom, igual que aquest any ara tenim aquí la Rita [Keszthelyi] i tenim la Simona [van der Kraats]. Al final són grans jugadores a nivell mundial, que nosaltres també aprenem d’elles i ens agrada jugar amb grans jugadores, i això és el que fa un equip i el que fa l’esport. I el que fa les victòries i els triomfs.

Quantes hores de son et van treure els jocs de París, quantes voltes li vas donar… hi havia com una certa obsessió en que havíeu de tenir l’or per fi després de les dues plates de Londres i Tòquio?
París va ser… Van ser nits sense dormir, és cert. Però al final volíem arribar allà i gaudir-ho tot, els dies bons, els dies dolents. Cada moment, però sempre amb il·lusió, no? Quan arribàvem les nits era terrible, perquè hi havia uns nervis, sobretot quan s’apropava el final. Volíem l’or sí o sí. Però t’aixecaves i és igual si no dormies, no hi havia dolor, no hi havia son, no hi havia cansament.

Hi ha un moment molt clau, que són les ‘semis’ contra Països Baixos. I en el teu cas personal, el penal decisiu. Què recordes d’aquell partit i d’aquell moment?
Aquell partit el recordo molt bé. Dels que més recordaré de tota la meva vida, perquè va ser emocionalment una muntanya russa. El teníem controlat i de cop se’ns van posar al coll. T’igualen, et poses un per sobre, tu t’igualen a falta de 6-7 segons. Era com si ho tinguéssim fet però no ho teníem fet. Emocionalment va ser molt heavy. A la tanda de penals sempre penses que és cara o creu i jo només pensava: ‘amb tot el que nosaltres hem treballat, amb tot el que hem hagut de fer, o sigui, hem d’anar a la final, o sigui, sí o sí, hem d’anar per l’or, jo no em puc quedar a les portes, no?’. Quan vaig venir a xutar el penal va ser ‘Maica, agafa la pilota i això és gol; només pensava, gol, gol i gol, i s’ha acabat el partit’.

I quan vaig marcar l’estadi es va caure i jo em vaig quedar en xoc. Mai m’havia passat. Congelada. Em costava notar el meu cos i el meu cap. Fins que la ment em va tornar a la piscina veient la Judit, a més, que se m’apropava. Va ser increïble. Al tornar mentalment a la piscina vaig dir ‘sí, sí, o sigui, ja està, s’ha acabat, de veritat’.

És de penal. Però és el gol de la teva vida?
Penso que sí, perquè mai havia arribat a aquest estat de xoc. Tenia tanta emoció, i va ser un partit tan boig, i amb tanta pressió, que podria ser el gol de la meva vida, perquè mai he estat en aquest moment.

Un cop a la final, i, a més, sense Estats Units, teníeu la sensació que no es podia perdre?
Vam gaudir de la final. El dia a dia era gaudir de tots els moments, de no perdre la cara a ningú… La mentalitat que afluïa a l’equip era molt positiva, era molt optimista, molta ambició, el que teníem, i era sobretot això, mirar-nos i gaudir de tot.

És el vostre or, és l’or de les esportistes que estaven allà, però teniu la sensació que és l’or també de tot l’esport femení en general?
Aquest or olímpic significa moltíssimes coses. Això ens dona molta més visibilitat, molta més força, molt més valor. Que la gent vegi i valori aquest sacrifici, tot el treball que hi ha.. perquè animi els nens i nenes a fer esport i perquè vegin que no cal escollir sempre el mateix esport. L’or dona visibilitat a tota la varietat d’esports que hi ha i a gaudir de com de saludable i bonic és l’esport. És bo pel waterpolo i per l’esport femení.

En una entrevista molt recent a Relevo dius que aquesta medalla segurament és un abans i un després en el waterpolo femení. Com era abans fer waterpolo per les que vau començar i com és ara?
Quan jo vaig començar ja l’any 99 o 2000, no tenies referents femenins de waterpolo de dones. Jo veia waterpolo masculí perquè el meu germà jugava a waterpolo. I vaig fer waterpolo sobretot pel meu germà, després de fer natació aquí al Club. Però no tenies un referent femení, perquè no les veies. No hi havia un waterpolo femení potent. No hi havia equip. Hi havia noies que venien a entrenar de 11 de la nit a 12, que no cobraven i entrenaven quan gairebé tancava el club. Era l’espai que tenien. No hi havia categories. La Mati i jo érem dues nenes jugant amb tot de nens. A poc a poc, vam anar creixent, es van anar incorporant nenes de la nostra edat, i vam fer un equipet, diria, juvenil.

Ara hi ha moltíssimes categories de nens, de nenes, primers equips, o sigui, ara veus la Lliga i hi ha molts equips femenins. Encara queda camí però s’està professionalitzant això. El Club ha ajudat moltíssim a la professionalització, a apostar per bons projectes, a apostar per Europa, a apostar per intentar guanyar-ho tot. I això penso que és molt ambiciós per part d’aquest club.

Has fet tota la carrera al Club. Acabaràs aquí?
Jo soc de casa. Jo acabo aquí. El dia que acabi, acabaré aquí. Això ho tinc molt clar. Jo soc de casa i estic orgullosa de ser d’aquest club, d’aquesta ciutat, i estic molt orgullosa de dir-ho, sempre.

Deies que no teníeu esportistes on emmirallar-vos. Segur que ara hi ha gent que s’emmiralla en tu. Què els dius a les nenes que estan començant i que volen ser Maica Garcia?
Només puc dir que s’ha de gaudir. Hi haurà bons moments, també dolents. Però l’important és el dia a dia, el camí, gaudir de la gent que et rodeja. Al final, és el dia a dia, els projectes a curt termini, i gaudir, gaudir de tot això, del pas a pas. I si s’arriba bé i si no, s’ha de gaudir igualment.

Si es pregunta sobre Maica, la resposta sempre és que ets la líder. Per tu què és ser una líder?
Un equip no deixa de ser un grup de gent. No ho sé, penso que és alguna cosa innata. Va una mica amb el meu caràcter, amb la meva personalitat, i que les meves companyes m’han volgut potser qualificar així per la meva personalitat, pel meu caràcter, per com les porto, per com estic a sobre, per com em veuen, no? Jo transmeto el que realment penso. Jo confio en mi, en el meu joc però confio igualment en les meves companyes. Soc supertransparent, i elles ho saben. El que faig i dic ho faig pel bé de tothom, i sense voler fer mal mai.

Ara estàs en un moment molt especial, perquè estàs embarassada. Com et veus d’aquí dos o tres anys? Et veus a la piscina?
Sí, ho tinc molt clar. M’agradaria que tot vagi bé i m’agradaria tornar. Volia ser mare ja fa temps. Penso que és un moment molt bonic per ser-ho ara. Però vull seguir sent Maica jugadora de waterpolo. M’agradaria tornar, tornar en les millors condicions, i perquè no somiar amb Los Ángeles. Continuar en el Club… Anirem veient fins on arribo.

Hi ha alguns exemples d’esportistes que han tornat a competir després de ser mares, però no tantes. En això també voleu obrir portes?
És un repte, evidentment. És un repte poder ser mare i poder tornar. I tornar no només a jugar. Tornar a l’elit un altre cop. És un repte molt bonic. És tornar a obrir portes. És un dret que tenim les dones, les esportistes i vull ajudar altres esportistes a que puguin donar el pas.

I has dit Los Ángeles, no? Serien les cinquenes olimpíades.
Sí… tinc gent que m’està escalfant l’orella i em diu que seré l’abanderada jajaja… ja veurem. Pas a pas.

T’agradaria?
Seria un orgull per mi, evidentment, poder representar el país i portar la bandera, per mi seria tot un orgull, i ajudar a donar més visibilitat a l’esport femení, i al waterpolo. Seria molt bonic.

Has pensat algun dia que faràs quan deixis la piscina? Tens altres negocis.
La part meva una mica d’empresària, que ja ho tinc amb les perruqueries, em funciona i estic molt contenta. És un món que m’ha cridat sempre l’atenció i tinc la sort que el meu germà m’ajudi i m’acompanyi en aquest camí. Això no em preocupa. Però el dia que deixi de jugar m’agradaria seguir vinculada a l’esport i el waterpolo. Després de tantíssims anys és una cosa que m’identifica moltíssim, i m’agradaria encara deixar el waterpolo femení millor del que em vaig trobar, quan vaig arribar. Deixar un legat molt millor del que em vaig trobar.

Per acabar, dues preguntes. La primera seria, què li deu Sabadell a la vostra generació del waterpolo? I la segona seria, què li deveu vosaltres a Sabadell?
Ostres… Què ens deu Sabadell a nosaltres? … Penso que encara es podria a nivell social moure molt més, no? I apostar més per aquest equip. Per venir, per omplir la piscina cada cap de setmana. Penso que la ciutat es podria mobilitzar molt més. Però a nivell d’institució, com a ajuntament, hem tingut reconeixement sempre. He demanat sempre a la Marta que ens falta una escultura allà al Parc Catalunya de waterpolo, no? Una escultura xula. Hi ha una placa. Però una escultura bonica, allà a l’aigua quedaria maca i ens faria molta il·lusió. Seria molt xulo.

I nosaltres a Sabadell, què li devem? Moltes coses. Com a ciutat sempre ens ha tractat molt bé. I a nivell social, sortir al carrer i veure que podem estar segures està molt bé. Totes les companyes que venen, sobretot les estrangeres, i continuen aquí, els encanta aquesta ciutat, tot el comerç que tenim, la vida social que es viu aquí, el bon clima, el bon temps, això és molt bonic i s’ha d’agrair com a ciutat aquest respecte.

Foto portada: Maica Garcia. Foto: COE.