Nascut a Barcelona el 18 de juliol de 1948, Salvador Alsius és un periodista que es va fer famós com presentador dels primers Telenotícies i altres programes de TV3. També ha treballat en varis mitjans de la premsa escrita i és autor de diversos llibres. Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, professor a la Universitat de Barcelona (UB) i Universitat Pompeu Fabra (UPF) i membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

Entrevisto Salvador Alsius dijous passat a Abacus de Sabadell on ha vingut a presentar el seu darrer llibre, Veni, vidi, vixi.

Vostè ha titulat el seu llibre de memòries d’infantesa i joventut Veni, vidi, vixi que recorda la frase de Juli Cèsar. Per què aquest títol?
No és la frase de Juli Cèsar. No, perquè l’última paraula de la frase de Cèsar és vinci. “Vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer”, escriu a la Guerra de les Gàl·lies. Jo vaig posar vixi; és a dir, “vaig arribar, vaig veure i vaig viure”. Per mi i sobretot per la meva dona, que sempre em diu que ho aclareixi, és molt important remarcar-ho. Si no, sembla prepotent. A la vida he tingut algunes victòries, però s’equilibren amb les derrotes.

Per què s’acaba al 1983 quan vostè tenia 35 anys?
Per dos motius. El 2021 vaig publicar el llibre Com TV3 no hi (ha)via res, parafrasejant al poeta sabadellenc, escrit amb una voluntat de crònica col·lectiva, però des d’una perspectiva personal. Aquell llibre arrencava de la meva incorporació a l’equip fundacional de TV3. Quan em vaig posar a escriure les memòries d’infantessa, vaig pensar en quin punt s’havien d’acabar. Vaig decidir que s’havien d’enllaçar, quan rebo la trucada per incorporar-me a TV3, que és la mateixa trucada amb la que comença l’altre llibre.

Té pensat escriure una continuació de les seves memòries?
No. Si ha valgut la pena explicar coses de la meva vida, el més interessant ja està explicat en aquests 35 anys. Tinc la sensació que els records de la infància són records puntillistes, de fets concrets que poden explicar l’ambient d’una època. Després, la resta de la vida, no és que no hi hagin fets significatius, però, com van dir el poeta, la infància és viure i la resta és sobreviure. No crec que les pinzellades gruixudes tinguin tant d’interès.

A les seves memòries descriu la infantessa i joventut d’un noi de la burgesia de Barcelona al final del franquisme i a la transició. La seva família no estava vinculada al món del periodisme. D’on prové la seva vocació pel periodisme?
Quan vaig veure a la prova de la contraportada del llibre que posava “d’una família burgesa”. Vaig dir-me: ‘I ara! Què diuen! Jo, burgès?’ Per a una persona d’esquerres, de la meva generació que et diguin burgès… Em vaig com ofendre. Després vaig tenir uns moments de reflexió. A veure. Els primers anys al passeig de Gràcia, en un pis d’una casa modernista, d’un avi notari, de pare farmacèutic, després vaig viure una temporada en una casa de Gaudí on es va traslladar la meva família. Com puc negar, aïradament, que la meva família era burgesa? Ara, a casa meva, hi havia restriccions econòmiques. Una cosa no treu l’altre. Les rajoles de xocolata anaven molt administrades per la meva mare, la meva germana i jo ens barallaven pels trossets de formatge.

El periodisme té un origen molt clar. Vaig poder ser farmacèutic com el meu pare que es va vendre la farmàcia abans de morir, preguntant-me si volia continuar-la. Li vaig dir que no. Després la meva vocació era l’arquitectura. Vaig començar la carrera, però em va passar una cosa que ho va canviar tot. Vaig anar al noviciat dels jesuïtes i a l’acabar-ho, ens van dir: ‘aneu a Barcelona i trieu una carrera civil’. Discutint-ho amb el meu superior de l’aleshores, va sortir el tema de la importància dels mitjans de comunicació per la tasca pastoral de l’Església. Llavors, estava enlluernat per la experiència d’un jesuïta que havia estat a Bolívia on havia muntat una cadena de televisions locals pels camperols. De manera que em vaig decidir pel periodisme com una forma de fer allò que volia ser: un sacerdot jesuïta.

Vaig anar a la facultat de Periodisme i en mig any la meva visió del món va canviar radicalment, però el que va quedar va ser estudiar periodisme.

Vostè va ser una de les cares més visibles de TV3 i, si m’ho permet, un dels seus emblemes icònics. Malgrat que ha deixat un vívid testimoni de la seva experiència voldria formular-li algunes preguntes sobre el tema.
Endavant.

Jordi Pujol, en el seu primer d’investidura al 1980, va afirmar que la llengua catalana es jugava en el seu ser o no ser en disposar d’una oferta audiovisual pròpia i potent. Comparteix aquesta opinió? Quin creu que ha estat el paper de TV3 pel català després de la dictadura franquista? 

Jo, que mai havia votat Jordi Pujol, no puc estar més d’acord amb ell en aquesta afirmació.

Per més que s’hagin pogut criticar -jo el primer- certs biaixos de TV3, certs llocs comuns, determinades decisions editorials…costa d’imaginar la vida catalana de finals del segle XX i començaments del XXI sense TV3. Per reducció a l’absurd, sense TV3 i Catalunya Ràdio, on seríem? Simplement, veient el Telediario. S’ha dit sempre que la televisió és una finestra al món, llavors els catalans obrien aquella finestra i el que veien era si plovia a la Castellana de Madrid. Sens dubte, TV3 va canviar aquella visió del món. Esbiaixada? Segurament. No hi ha cap lent òptica que poc o molt no modifiqui la realitat. En tot cas, TV3 va ser imprescindible per a la llengua i la cultura de Catalunya.

Respecte aquells moments fundacionals de TV3, alguns autors han escrit sobre el fitxatge de Pujol d’Alfons Quintà, periodista d’El País molt crític amb el president  arran de l’afer de Banca Catalana. Aquesta decisió és reveladora de la forma de governar de Pujol? Quina opinió li mereix la gestió de Quintà en la fundació de TV3?
Exacte, són les mateixes preguntes que jo faria. La resposta a la primera, perquè va triar en Quintà és un misteri que, si no canvien les coses, Pujol es portarà a la tomba. Hi dues hipòtesis. Una, la més estesa perquè és la més fàcil, és la del xantatge. Quintà tenia prou informació sobre Banca Catalana i Pujol va donar-li aquesta prebenda per tapar-li la boca. No soc partidari d’aquesta teoria, però tampoc puc negar-la. Tendeixo a pensar que Pujol, en el seu moment, assessorat per no sé qui, va pensar que necessitava una persona carregada de determinades energies per tirar endavant el projecte. De fet, hi havia gent a qui s’havia encarregat aquest projecte i es veia a venir que ferien un petit canal subsidiari de televisió espanyola, una rèplica del circuit català de televisió, per fer coses ‘catalanes’. Pujol no tenia aquesta idea al cap. Volia la televisió nacional de Catalunya, la que hagués estat pròpia, pública, d’una nació amb Estat. Aleshores, pel que sigui, va pensar que Quintà era aquella persona. Aquesta és l’altra teoria amb les variants que pugui haver entre les dues. Jo trio la segona, no la primera que és massa conspirativa.

Sobre la segona qüestió, en el llibre sobre TV3, vaig dedicar-li un capítol al Quintà que vaig titular “el monstre”. Un títol pensat durant molts dies, una paraula que té una polisèmia que em servia per explicar el personatge. Un monstre en el sentit que acaba la seva vida matant a la seva dona i suïcidant-se, cap mena d’interès per part meva en blanquejar-lo. Però, alhora -posats en aquell moment i això no sempre és fàcil- era una persona que tenia una empenta i una energia brutals. Potser podia haver estat algú altre. En tot cas, en els primers mesos de TV3, Quintà va donar un impuls que costa d’imaginar que els col·legues periodistes de l’època poguessin haver fet de la mateixa manera. També és cert que va ser acomiadat quan no portava ni un any. Afortunadament, perquè si no entràvem en el caos total. Quintà, alhora que un gran mariscal de la comunicació, era un personatge que sembrava el caos i el desconcert per tot arreu. Hagués estat insostenible si el Quintà hagués durat molt de temps. Va estar el temps precís per poder engegar el projecte.

Ja que estem posats, quin paper va jugar Lluís Prenafeta?
Aquí també hi ha moltes llegendes. En aquell moment i això no és cap secret, Prenafeta tenia una forta influència sobre Jordi Pujol. Sospito que va tenir un paper rellevant en les decisions importants sobre el paper dels mitjans de comunicació. Sé que intervenia o pretenia il·luminar aquestes decisions. També he de dir que a la redacció no arribaven aquestes pressions, es filtraven d’una manera molt subtil a través de persones interposades. Aquí va tenir un gran paper Joan Granados com a director de la Corporació. Qualsevol poder polític té voluntat d’incidir en els mitjans de comunicació públics i privats. Negar això seria negar l’evidència. Contra tot pronòstic, aquestes pressions, que segur que existien, arribaven a la redacció molt esmorteïdes, gràcies al filtratge d’en Granados.

Quintà ens va proposar per separat a mi i al meu amic i gran periodista, Josep Maria Ràfols, fer-nos càrrec dels Telenotícies. Vam quedar a dinar tots dos per parlar del tema. Fins aquell moment, la relació de Pujol amb els mitjans de comunicació havia estat molt tortuosa, Oriflama, Destino, Correo Catalán, tres fites d’una relació galdosa amb els mitjans. La nostra percepció com a periodistes joves, progressistes, era de dir: ‘alerta, on ens fiquem’. Ens vam donar alè mútuament, ja que hi havia indicis per donar confiança al projecte. El mateix Quintà ens havia parlat per esvair aquestes preocupacions. Abans d’acabar aquell dinar van quedar així: ‘si tu dius que sí, jo també dic que sí’. El primer telenotícies del vespre ho vam preparat tots dos. Després ell és va quedar el del vespre i jo el del migdia. Encara que hi va haver moments negres puntuals, en el dia a dia es tenia la sensació que la redacció era prou independent. La composició política de la redacció era increïble. Potser, des del Palau de la Generalitat el tàndem Pujol-Prenafeta va evitar que hi hagués gent que portés el carnet del partit socialista a la boca; això, sí. A la redacció hi havia des de convergents, pocs, fins a extremíssima esquerra.

El seu llibre sobre TV3 va ser objecte de crítiques per les seves afirmacions sobre el biaix independentista en el anys del procés, en el sentit que TV3 havia deixat de ser de tots el catalans, per adreçar-se només als independentistes. Què respondria a aquestes crítiques? Ha apreciat diferències des de la investidura de Salvador Illa?
Començo pel final. No ho he percebut de manera especial. Tot i que ara ho segueixo a certa distància, des del que es mira la televisió a casa seva.

És innegable que en els anys del procés TV3 es va esbiaixar. Potser no tan als informatius estrictes, però sí en els magazins, les tertúlies, les cobertures de les manifestacions que semblaven convocades des de la tele…

Em poso a pell dels directius i ho entenc. Abans havien passat altres coses. Per exemple, l’aparició de les televisions privades o l’atomització de les audiències. Quan feia el programa de més audiència, el concurs Blanc o negre, com només hi havia TVE i nosaltres, tenia un 52 per cent d’audiència. Ara, si tens un 11 o un 12 balles sevillanes. És un context absolutament diferent, agreujat per la competències de les plataformes. Entenc molt bé a l’equip directiu es va trobar amb la disjuntiva de què fer davant el procés. Intentem mantenir tota mena de públic, molt del qual ja s’havia escapat per diversos motius, o intentem acontentar els nostres clients que és el que fa qualsevol empresa de telèfons mòbils o de mitjons. Crec que es van trobar en aquest atzucac. No podien fer res més. Si ara emprenyàvem els nostres amb una cobertura considerada no prou entusiasta amb el procés, ens quedem sols. Això ho entenc, però és evident que hi va haver aquest biaix.

Aquells que havíem estat a l’equip fundacional, ens havíem trencat les banyes per aconseguir un model de televisió que pogués arribar a tota mena de públic. Sense menystenir ningú, ens plantejaven: ‘hem d’arribar tant al Bages com al Baix Llobregat’. Es lluitava per aquestes audiències transversals amb productes com Dallas, que en el seu moment va escandalitzar a certs puristes i amb el Barça. És cert que va haver gent que mai va sintonitzar TV3, però deu n’hi do la penetració que es va fer. Quan has fet aquest esforç, que forma part de la teva vida, sap una mica de greu veure com es malbarata o es posa en perill.

L’eclosió dels mitjans digitals i les xarxes socials han transformat profundament el periodisme, especialment si es creiem el teorema de MacLuhan ‘el missatge és el mitjà’. Al seu parer quines són les diferencies principals entre els mitjans analògics (premsa, ràdio i televisió) i els mitjans digitals?
L’essència del periodisme no ha canviat, de la mateixa manera que no va canviar amb l’arribada dels mitjans audiovisuals que supliren algunes de les funcions de la premsa escrita, com ara la immediatesa de la informació o donar les notícies de manera més desgranada, més mastegada, amb dades més fàcils de digerir. Això que ja va passar, a la transició de la premsa escrita a l’audiovisual, s’ha vist corregit i augmentat amb la transició cap al digital.

Què és periodisme? Aquí, soc deutor d’una imatge de Vicenç Villatoro que vaig fer meva. El periodisme es basa en la confiança del públic que diu: ‘no tinc temps de mirar el món perquè soc farmacèutic o tramviaire i li encarrego a vostè que miri el món i després m’ho expliqui’. Això vol dir atorgar una confiança. Una manera d’explicar el nostre ofici que em va agradar. Aquest encàrrec continua vigent, tant si és en un mitjà com un altre. Ara bé, als paranys ètics que ja tenia el periodisme, es sumen una sèrie de coses que venen donades per la materialització del digital.

El problema més immediat i la plaga més gran que s’ha de combatre, des de la voluntat de fer un periodisme seriós, és això dels pescaclics. Ens havien ensenyat les cinc ve dobles de la notícia: què, per què, com i quan, allò que convertia un fet en notícia i que anava al titular. El meu professor de periodisme ens posava l’exemple d’un part en un taxi. Un part no és notícia, però ho és si és un taxi. Això, per lògica pura, anava al titular. No t’ho amagaven per dir-ho a l’última línia com passa ara. S’ha trencat aquest principi bàsic de la narrativa periodística per amagar el fet substancial, si és que existeix. Aquesta és la principal plaga de la gent exposada als mitjans. Clar que és pitjor una gran mentida política o la manca de respecte al privacitat personal, però la insistència en el pescaclics fa que s’hagi convertit en un problema gros.

Respecte als grans paranys ètics, ampliant una mica més el focus, acostumo a parlar de tres fronteres que el periodisme hauria de mantenir tan intactes com pogués i que, per desgràcia, s’estan difuminant. La frontera amb la publicitat, amb l’entreteniment i amb la propaganda política. El periodisme, si ha de continuar existint, ha de posar unes trinxeres davant aquestes tres amenaces geoestratègiques.

La massificació de l’ús de les xarxes social a través dels telèfons mòbils ha difuminat l’estatus de la veritat o si més no de la informació veraç i contrastada, en una era que alguns teòrics han denominat de la postveritat. Com pot impactar tot això sobre l’ofici del periodista?
Sens dubte, aquesta és una altra de les grans amenaces. No tant la veritat en si, com la recerca de la veritat que és inherent a la professió del periodisme i està molt qüestionada. Durant molt anys he estat professor de periodisme. Diversos estudis acadèmics, distingeixen tres franges generacionals, les respostes a les preguntes concretes mostraven com entre els més joves les respostes eren cada cop eren més laxes respecte al criteri de la veritat, justícia, respecte a la pluralitat…els gran principis de l’ètica periodística. El periodista ha d’intentar ser fidel a la veritat i aquest és un dels grans reptes que tenim plantejats.

Es vostè optimista sobre el futur del periodisme?
No, perquè veig que en cada bugada es perd un llençol. Seria més simpàtic dir que sí, però la veritat és que resulta molt preocupant el que està passant. No sé si ha prou consciència en les nostres societats del que s’hi juga amb això, el deixar perdre la informació periodística com un valor absolutament fonamental del nostre sistema social. Una altra cosa és dir, a fer punyetes el nostre sistema social. Si parlem de democràcia, en un sentit més ampli que la contraposició amb el trumpisme, hem de tenir en compte els principis fundacionals de la BBC, de la puresa i de la credibilitat informativa per als oients i per extensió per a la societat. La meva gran preocupació és la manca de consciència d’aquest perill.

Foto portada: el periodista Salvador Alsius ha presentat ‘Veni, vidi, vixi’ a Sabadell. Autor: D.Jiménez.