Tracem la semblança biogràfica de Ramon Picart i Felip, que va ser molt important en la vida pública sabadellenca del primer terç del segle XX fins a la Guerra Civil. Dirigent de la patronal sabadellenca, prohom de Lliga Regionalista i propietari del Diari de Sabadell, va estar fortament vinculat a l’Acadèmia Catòlica on es formà en el catalanisme catòlic.
Ramon Picart i Felip va néixer a Sant Martí de Maldà (Urgell), l’any 1873, fill de Martí Picart i d’Antònia Felip. Va quedar orfe de pare amb només deu mesos d’edat. El 1880 es traslladà amb la seva mare a Sabadell. Cursà les seves primeres lletres al col·legi de mossèn Josep Torras de Sabadell. L’any 1886, amb 14 anys, entrà a treballar d’aprenent a l’escriptori de la fàbrica de Can Quadres, on hi treballava sa mare d’obrera tèxtil.
La fàbrica fou construïda el 1883 a la llera del Ripoll per ampliar el negoci que Cuadras i Feliu tenien al Vapor Badia. Aquesta empresa va ser una de les més importants de la ciutat i la major fàbrica de filatura d’estam d’Espanya, que va anar absorbint a companyies més petites.
Durant la greu plaga de grip del 1889, Ramon Picart restà sol a l’oficina, rebent visites, informant-se d’ofertes, contestant el correu… Per aquest i d’altres mèrits ascendí ràpidament en l’escalafó de l’empresa.
L’any 1902, sota el control de la família Cuadras, va adquirir la denominació de SA Sucesora de Cuadras y Prim, i va experimentar una gran expansió. L’empresa fou dirigida per Frederic Medina fins el 1906 i per Ramon Picart fins a la seva jubilació. Va presentar suspensió de pagaments l’any 1971 i el seus bens foren embargats l’any següent.
Cal Picart
Ramon Picart va contraure matrimoni amb Lluïsa Aznar, de la qual enviudà sense tenir fills. L’any 1924 van construir la una mansió senyorial d’estil català, coneguda com Cal Picart, a la cantonada del carrer Sant Joan amb carrer Tres Creus, al davant del pati de la Casa Duran.
Cal Picart va esdevenir un símbol de la classe empresarial i fou objecte de nombroses pintades dels sindicalistes. Especialment, la majòlica de Sant Jordi, obra del ceramista Modest Casademunt Giralt, va ser repetidament enquitranada.
Catalanisme catòlic
Paral·lelament, a la seva promoció professional, Picart inicià el seu ascens social a l’Acadèmia Catòlica, a la qual sempre va estar vinculat, i la Lliga Regionalista. De ben jove ingressà a la Joventut Catòlica i aviat es va fer deixeble del sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany. El 1916 fou nomenat cap de la Junta de la Biblioteca Sardà i Salvany.
A parer d’Andreu Castells, entre finals del segle XIX i inicis del XX s’estengué a Sabadell “l’animadversió popular”, canalitzada políticament per republicans i liberals, contra el gran poder de l’Església que a la ciutat estava encarnat pel capellà integrista Fèlix Sardà i Salvany i la seva Acadèmica Catòlica. Sardà i Salvany era el “veritable àrbitre de la vida dels sabadellencs a partir d’un cert grau de disponibilitat econòmica”. El seu “prefecte” era Ramon Picart, “home versàtil, prepotent, ple d’embolics amb faldilles i membre actiu de la Lliga Regionalista, que comptava amb un secretari molt eficaç, Joan Costa i Deu, que migpartia per la política i per l’Acadèmia Catòlica”. Picart va ser elegit regidor de la Lliga a les municipals de 1909, amb el suport del Centre Català, l’Acadèmia Catòlica i els carlins del Cercle Tradicionalista, dirigits per Enric Sarradell, amb local al carrer Creueta, 65.
A la Setmana Tràgica, al juliol de 1909, es produí una explosió l’odi de les classes populars contra el clergat, amb el saqueig i l’incendi de l’església de Sant Fèlix. Sardà i Salvany, disfressat de carreter, i Picart, vestit d’obrer, fugiren de la ciutat camp a través per temor a ser assassinats.
Dirigent de la patronal
La llarga segona vaga de Seydoux, entre el 20 juliol i el 16 desembre de 1910, marcà un punt d’inflexió en les conflictives relacions entre moviment obrer i la patronal sabadellenca. Els principals dirigents de Federació Obrera de Sabadell (FOS), predecessora de la Federació Local de Sindicats (FLS) amb seu a l’Obrera, al carrer de l’Estrella 110, foren detinguts i es declarà el locaut empresarial.
El president de la patronal Unió Industrial, Silvestre Romeu Voltà, havia patit un fort desgast al llarg del conflicte es va fer tristament famós per la frase: “Els obrers aguantaran mentre tinguin pa i ceba”. Va ser substituït per Picart, de perfil més conciliador, i els dirigents obrers foren posats en llibertat.
La vaga general del setembre de 1918 dels obrers del tèxtil que reclamaven la jornada laboral de nou hores desfermà una crisi a la Unió Industrial que menaria a la seva dissolució.
El sector més dur de la patronal decretà el locaut, però no tots seguiren la consigna, com Can Cuadres de la que era director Picart. L’empresa fou expulsada de l’organització patronal, però no pas Picart que era massa poderós. Per acabar amb el conflicte, la direcció de la patronal, dirigida per Picart, acordà concedir les nou hores. Tanmateix, a l’assemblea general va imposar-se ”en votació secreta” la línia dura i conflicte s’enquistà.
La Canadenca i les vuit hores
La central sindical anarcosindicalista Confederación Nacional del Trabajo (CNT), obtingué una gran victòria a la vaga de La Canadiense (1919) a l’aconseguir que el govern espanyol fos el primer d’Europa en implantar la jornada laboral de 8 hores diàries, una de les més sentides reivindicacions del moviment obrer internacional.
Els sectors més durs de la Federació Patronal i el seu braç armat, Severiano Martínez Anido i Milans del Bosch, boicotejaren els acords, negant-se a posar en llibertat als sindicalistes sota jurisdicció militar. El sindicats respongueren el 24 de març de 1919 amb la vaga general que es perllongà fins al 14 d’abril, tot i que a Sabadell va ser més curta. Això en un context de nombrosos conflictes sectorials. En contra el criteri del govern central, que va haver de dimitir, la patronal catalana amb el suport de Martínez Anido, decretà un locaut de novembre de 1919 a febrer de 1920.
Tot plegat seria l’avantsala del anys de plom -el pistolerisme- que mitjançat la repressió i les execucions extrajudicials cercava trencar l’espina dorsal del moviment obrer. Una situació que es perllongaria fins el cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, al setembre de 1923, que inicialment comptà amb el suport de la Lliga.
A Sabadell, els fabricants estaven dividits. No tots eren favorables anar al locaut, que exasperaria la lluita de classe. Alguns eren partidaris de negociar concessions amb els sindicats. Aquesta divisió explica el retard en decretar-lo, fins al 6 de desembre de 1919; ara bé, llavors el tancament de les fàbriques fou gairebé total. La patronal sabadellenca publicà un manifest on justificava el locaut en solidaritat amb la classe empresarial catalana i en resposta a les nombroses vagues i actes de sabotatge dels anarquistes.
El 8 de desembre es procedí a armar el Sometent, com a milícia armada burgesa. La Cooperativa la Sabadellenca i els sindicats, que subministraven queviures a les famílies obreres més necessitades, foren clausurats. El locaut finalitzà l’1 de febrer de 1920. Al reobrir les fàbriques, els obrers que s’havien significat com a sindicalistes foren acomiadats. La patronal sabadellenca, dirigida per Picart, va difondre circulars amb llistes negres de sindicalistes perillosos com Josep Moix, Josep Rosas o Miquel Bertran. Fins el 7 de maig de 1920 no van poder reobrir la Cooperativa la Sabadellenca.
El Diari de Sabadell
Al final de la Primera Guerra Mundial (1918), la secció local de la Lliga continuava controlada per Picart i l’Acadèmia Catòlica pel seu amic mossèn Lluís Carreras i Mas, successor de Sarda i Salvany. Llavors, escriu Castells, “l’alcalde era, en certa manera una marioneta i havia d’obeir les ordres que sortiren del carrer Sant Joan”.
L’any 1917 Picart va ser elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya pel districte de Sabadell. A les eleccions a diputat provincial, celebrades el 12 de juny de 1921, Ramon Picart liderà la candidatura de la Lliga que s’imposa amb 2.034 vots a la coalició d’esquerres encapçalada per Amadeu Aragay. El 1923 era el president del Centre Català i formava part de la junta directiva de l’Acadèmia Catòlica.
A més de tots aquests càrrecs, Ramon Picart era uns dels principals propietaris i membre del consell d’administració del Diari de Sabadell, el mitjà de comunicació més important de la ciutat. Picart va ser uns dels puntals a Sabadell d’Acció Catalana, el partit fundat el juny de 1922, producte de l’escissió d’un sector de les joventuts de la Lliga i d’un grapat d’intel·lectuals disconformes amb la política excessivament dretana del partit de Francesc Cambó. Així actuà com a protector dels joves intel·lectuals de la Colla de Sabadell i els obrí les portes del Diari de Sabadell. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera fou elegit president de l’Acadèmia Catòlica, càrrec que ostentà entre 1930 i 1932.
Els anys de la República
Les eleccions municipals de 12 d’abril de 1931, les primeres després de set anys de dictadura, desembocaren en la proclamació de la Segona República. En la campanya electoral, Picart signà un article al Diari de Sabadell on demanava tenir “cura de no desacreditar ja abans l’elecció als que, sigui quin sigui llur origen, seran demà el regidors de Sabadell”. Tanmateix, al vespre -escriu Castells- es personà als tallers on s’estava imprimint el periòdic per retirar el text on constava que el Centre Català, adherit a Acció Catalana Republicana, participaria a les eleccions, però no votaria amb la Lliga ni pactaria amb ERC.
Proclamada la Segona República, el 14 d’abril de 1931, es convocaren eleccions a Corts Constituents, el 28 de juny de 1931. A Sabadell, les esquerres catalanistes i republicanes, CRF, ERC i USC, es presentaren en coalició. Les dretes presentaren a Ramon Picart al front de la Candidatura Catalanista que aplegava a la Lliga, el Centre Català i l’Acadèmia Catòlica, que comptà amb el ple suport del Diari de Sabadell i per la qual cosa Francesc Trabal, l’home de confiança de Picart en el periòdic, demanà explícitament el vot per aquesta candidatura. Les esquerres s’imposaren clarament amb 8.478 vots, enfront els 1.027 de la Lliga, i Picart sense l’acta de diputat.
Com observa Quim Torra, als primers mesos de la República el Diari de Sabadell ja no tenia res a veure amb el Diari de la Colla. Formalment adscrit a Acció Catalana, “fa filigranes amb la Lliga i s’agafa a les activitats que organitzen Palestra i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana”.
En aquest context, l’1 de març de 1932 aparegué el primer número del diari La Ciutat, impulsat per Joan Llonch Salas, un altre dels pesos pesants de la Lliga a Sabadell, amb el suport d’un grup d’importants fabricants. Llonch explicaria anys més tard que el motiu de la creació de la publicació era combatre la línia massa a l’esquerra del Diari de Sabadell que dirigien els joves de la Colla de Sabadell, propers a Acció Catalana. A La Ciutat escrivien periodistes de prestigi vinculats a la Lliga com Ramon Arquer Costajussà, Jaume Calvó Casanovas i Josep Costa i Ruiz. Ràpidament, amb una tirada d’un miler d’exemplars, va anar guanyant els lectors que perdia el Diari. A la tardor de 1932 començaren les converses entre els propietaris de tots dos rotatius. El mes de novembre del mateix any, Picart envià una queixa al director del Diari, llavors Joan Oliver, per la seva neutralitat política que Oliver justificà apel·lant als difícils equilibris per satisfer les diverses sensibilitats. La segona carta de Picart -qui paga mana- va ser definitiva. El Diari rectificava i demanava el vot per la Candidatura Catalanista. Cinc dies després dimitia Armand Obiols, que exercia d’editorialista del mitjà. Finalment, es verificà la compra als propietaris del Diari de Sabadell. S’hi incorporà la plantilla de La Ciutat el darrer exemplar de la qual aparegué el 31 de gener de 1934. D’aquesta forma, la Lliga i les dretes tornaven a controlar el principal mitjà de comunicació de la ciutat. Tot sembla indicar que Llonch i Picart actuaren coordinadament.
Aprovat l’Estatut d’Autonomia, el 22 de novembre de 1932, es celebraren les eleccions al Parlament de Catalunya. A la circumscripció Barcelona-comarques, les dretes catalanistes presentaren la candidatura Concòrdia Ciutadana, formada per la Lliga i la recentment constituïda formació democratacristiana Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Els candidats sabadellencs foren Ramon Picart i el propietari rural i advocat, Josep Cirera i Volta (1891-1950). El diari La Ciutat publicà el 5 de novembre de 1932, un article que mostra la seva excel·lent imatge en els cercles conservadors de Sabadell:
“Compartits o no els ideals del senyor Picart, una cosa és certa per a tots els coneixedors de la nostra vida pública: que la seva persona i la seva actuació emergeixen en la nostra ciutat com a símbol vivent de la fermesa en les conviccions, d’independència noble en el caràcter, de fidelitat abnegada al deure cívic, de convivència respectuosa en el viure democràtic, d’actuació recta i cordial en totes les manifestacions de la vida industrial, religiosa, social i patriòtica.”
Tanmateix, la victòria d’ERC fou aclaparadora i va sortir elegida la seva llista completa de 15 diputats per la circumscripció,. A Sabadell, la candidatura comptava amb el suport del CRF i obtingué el 63,4% dels vots i sortiren elegits dos sabadellencs: Jordi Mora Adserà (CFR) i Joan Balart Armengol (ERC). Picart i Cirera es quedaren sense l’escó.
L’any 1932 fou elegit president del Gremi de Fabricants i reelegit l’any 1934, càrrec que exercí fins l’inici de la Guerra Civil. L’octubre de 1932 assistí com a representant d’Espanya a la conferència llanera d’Amsterdam, juntament amb Joan Llonch i F. Molins. També intervingué en la Junta d’aranzels i valoracions i representà el Gremi de Fabricants en el Patronat de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis.
Del Bienni Negre a la Guerra Civil
El fets del 6 d’octubre de 1934, on Lluís Companys proclamà la República Catalana en el marc de l’Estat federal espanyol, tingueren a Sabadell un clar signe obrerista. De fet durant unes hores, Josep Moix i els sindicalistes de la FLS (hereva de la FOS) formaren una Guàrdia Roja amb uns 300 efectius, que es feren amb el poder a la ciutat. Llavors es registraren els domicilis i es practicaren detencions de prohoms de la Lliga com Ramon Picart, Miquel Fonolleda -metge que havia estat president de la Lliga-, Tomàs Casulleras, també lligaire, i Josep Maria Costa Ruiz, dirigent de la Joventut Catalanista. També foren detinguts el transportista, Llorenç Llobet, els fabricants Antoni Campmajó, els germans Ricard i Tomàs Guasch, el tintorer Joan Pratginestós i tres capellans que foren conduits al calabós de l’Ajuntament. Llonch i tres companys de la Lliga van poder escapar-se. Tot un assaig general del que succeiria en els tràgics primers mesos de terror roig l’estiu de 1936. Fracassada la revolta, l’endemà tots foren posats en llibertat.
Les eleccions a Corts de febrer de 1936, després del Bienni Negre marcat per la repressió a la revolució d’Astúries i els fets d’octubre a Catalunya, es celebraren en clima de màxima polarització entre dretes i esquerres. A Catalunya, es constituí la coalició Front Català d’Ordre que aplegava des de l’extrema dreta al centre catalanista i als lerrouxistes. El 28 de gener de 1936 es formà el comitè local format per la Lliga Catalana, liderada per Picart, que sota la senyera aplegava als principals fabricants de la ciutat, Acció Popular Catalana (APC), secció catalana de la CEDA de Gil Robles, encapçalats per Cirera Voltà i Josep Maria Llonch Gambús. També, s’integraren els carlistes del Patronat Social Tradicionalista i els lerrouxistes de la Fraternidad Republicana Radical.
L’operació havia estat beneïda pel mateix Francesc Cambó qui, dos dies abans, havia impartit una conferència al Teatre Principal on només es podia assistir amb invitació i en la que el líder de la Lliga va pintar els horrors d’una victòria d’unes esquerres radicalitzades per justificar els pactes.
Guerra
En els primers compassos de la Guerra Civil, la seu de la Lliga, ubicada al primer pis de l’actual Casal Pere Quart, fou saquejada i ocupada pel sindicat UGT i les Joventuts Socialistes Unificades (JSU).
El novembre de 1936 la Casa Picart fou ocupada pel grup Artistes Proletaris de la Comissió de Propaganda del sindicat FLS-UGT. Com escriu Castells, allí es reunia “tot l’staff de l’Ajuntament, amb Josep Moix, i es notava molt les activitats del decorador Pere Cadena Astals i del caricaturista Grapa, inseparable de Josep Castells, director de Vertical”.
“No tot eren activitats artístiques i intel·lectuals. A Cal Picart hi celebràvem àpats suculents -en un moment en que el poble passava gana- encara que no tots hi érem invitats”. En els documents de l’època dipositats a l’Arxiu Històric de Sabadell, consultats per l’historiador sabadellenc, va trobar “convocatòries sobre aquestes reunions reservades on es pregava que els convidats hi anessin sense sopar”, segons el testimoni de Grapa que va recollir Castells.
La mansió fou enderrocada a la dècada dels 60 per construir pisos, amb els baixos ocupats per la joieria Fayos i actualment per una òptica.
Postguerra
Segons les estimacions d’Esteve Deu, als mesos del terror roig, 98 sabadellencs van ser assassinats, almenys deu dels quals militants eren militants de la Lliga. Picart s’amagà a Barcelona sense témer per la seva vida. Acabada la guerra tornà a Sabadell i dirigir Can Cuadras. Al 1939, en representació dels fabricants sabadellencs, va viatjar a Londres per aconseguir importar llana, però va fracassar. Va morir a Barcelona el 4 de setembre de 1951 i fou enterrat al Cementiri Municipal de Sabadell. El seu amic de l’Acadèmia Catòlica i doctor en Teologia Lluís Carreras pronuncià un emotiu comiat, lloant la seva fe cristiana i el seu patriotisme.
Bibliografia
BENAUL BERENGUER, Josep Maria (dir.) El Gremi de Fabricants de Sabadell, 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918). Vol. III, Ed. RIutort, Sabadell, 1977.
– Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936) Vol IV, Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
MARTÍN i BERBOIS, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2006.
– Joan Llonch i Salas. Emprenedor, mecenes i polític català. Fundació ARS, Sabadell, 2024.
SIMÓ i BACH, Ricard. Ramon Picart i Felip, ciutadà honrat de Catalunya. Diario de Sabadell, 3 d’octubre de 1985.
TORRA, Quim. Armand Obiols, d’una fredor que crema. Ed. Empúries, Barcelona, 2024.
Foto portada: excursió a Sitges de la Junta del Gremi de Fabricants (15 febrer 1925). Ramon Picart el primer de la segona fila. Joan Colomer/ERP.