El mes de gener s’esgota, i les notícies que ens deixa, algunes d’elles d’enorme transcendència, han quedat amagades per la publicació de la xifra d’atur amb que es tancà 2012. No és per menys, ja que la xifra, si bé era esperada, evidencia la greu situació de l’Estat en general i Catalunya en particular. Conèixer que a l’Estat espanyol l’atur ha arribat a 5.965.400 persones al acabar 2012, el que representa una taxa d’atur del 26,02 per cent (55 per cent d’atur entre els joves), 3 punts més que al finalitzar 2011. Perdre 850 mil llocs de treball en un any, 3,5 milions des de l’inici de la crisi, és quelcom que ha de remoure consciències i obliga a sumar voluntats, especialment entre els 16,9 milions de persones que podem desenvolupar l’activitat professional.
D’aquest immens exèrcit d’aturats, de talent inactiu i il·lusions truncades, que es distribueix asimètricament en tot l’Estat, en l’Espanya foral l’atur es situa en el 16,21 per cent-, 885.100 són catalans, 109.000 més que a l’inici de 2012, o el que és el mateix un 23,94 per cent de la població activa. Es miri com es miri, ni uns ni altres ho estan fent bé.
Tot apunta que el desconeixement de com afrontar la crisi, o la manca de valentia, els ha portat a caure en el convenciment de que no hi ha altra alternativa que la de socialitzar les pèrdues multimilionàries dels bancs, originades per la negligència i la corrupció, a costa de menys polítiques socials, de menys polítiques actives de generació d’ocupació, de menys formació, de menys R+D+i, de menys suport a l’emprenedoria, de menys política industrial, i de més pobresa i exclusió.
La xifra d’aturats és immoral i no para de créixer, -amb probabilitat a finals de gener arribarà als 6 milions-, hauria de mobilitzar a tota la societat per entomar polítiques centrades en els ciutadans. Polítiques que possibilitin la reactivació econòmica i la creació de treball, que facilitin que flueixi el crèdit a empreses, emprenedors i famílies, sense descuidar les actuacions encaminades a incrementar la dotació de capital humà del país. Una dotació de capital baixa, originada per unes taxes històriques de fracàs escolar escandaloses, que cal posar-li remei. Cal formar als aturats per no endinsar-nos en dècades d’atur estructural insuportable i que exclou del futur als afectats.
L’actual situació requereix mobilitzar a tota la societat, posant com objectiu col·lectiu, prioritari i urgent la creació de llocs de treball, no fer-ho comportaria caure en la indiferència que immobilitza i protegeix als especuladors, corruptes i malversadors, éssers insensibles al sofriment aliè, tot renunciant al progrés, i a acceptar la immobilitat, en lloc del moviment que s’origina al confiar en el talent, en la força col·lectiva, i en la convicció que l’adversitat és superable, i que no hi ha problemes, sols són reptes a superar i oportunitats a conquerir. Una actitud, aquesta última, que sorgeix al interioritzar el fet que “si no et mous caduques”, tal com ens recordava, fa pocs dies, la periodista Isabel Palà en l’article La vida ens mou, en el que afirmava:
si no viatges, llegeixes, escrius, t’apassiones i et deixes enamorar… el cos se t’encarcara i l’ànima se’t panseix”.
La societat ha de reassumir la capacitat associada al moviment i la iniciativa, “el moviment és el que et fa despertar i és el que et reconnecta”. Un fet que obliga a no acceptar que l’esdevenidor sigui determinista i entendre que capgirar la situació insostenible d’atur és possible. Ho és, si aparquem el conformisme; si deixem de fer seguidisme de polítiques que sols afavoreixen als països que disposen de recursos financers i han cuidat de no destruir el seu teixit industrials; si acceptem que cal canviar i donar pas a les persones preparades, il•lusionades i capaces que tenim al nostre costat; i si plegats recuperem l’estat d’ànim i de confiança en què el viatge cap l’esdevenidor ens portarà a un món que, sens dubte, serà diferent però que plegats el podem fer millor.
Fer-ho obliga a acceptar que qui crea ocupació són les empreses existents, i els emprenedors d’avui que són els empresaris de demà. Per aquest motiu, és hora d’eliminar totes les traves a l’emprenedoria, i a la creació d’empreses. Un registre on anotar-se com emprenedor, i on s’atorgui l’autorització per poder facturar els serveis sense cap més tràmit o gravamen forà un bon instrument per disminuir l’economia submergida i aflorar les iniciatives, ara frenades, pel cost i tràmits existents.
És hora també de prestar atenció als joves amb titulació, facilitar la seva contractació per part de les empreses hauria de ser un dels objectius, donar períodes de carència, quant als costos de la seguretat social pot ser una eina que aporti excel•lents resultats.
I mentre l’activitat econòmica es recupera, mercès a entendre que l’austeritat per si sola no aporta creixement, cal entomar el repte de formació dels aturats que no disposen d’estudis acreditats i que han prestat serveis de baixa qualificació en sectors econòmics que no tornaran. Una tasca, la de formació, en la que cal involucrar plenament a les empreses, molt especialment les industrials, amb la finalitat de posar en marxa un procés de formació, que en el si de la pròpia empresa combini treball i estudi. Un repte indefugible, ja que cal dotar al país del capital humà imprescindible per avançar cap un model productiu, basat en la qualificació professional, la innovació, i la qualitat, ja que aquests model és l’únic capaç de poder generar els recursos suficients per assegurar el progrés econòmic i social dels ciutadans.
