Ha passat gairebé un any des de les eleccions municipals celebrades al maig de 2015, que van portar canvis importants en la majoria d’ajuntaments espanyols. Els més significatius: Barcelona, Madrid, València, Alacant, La Corunya. No oblidem casos que no per petits deixen de ser significatius, com el de Zamora, que va suposar la fi del govern del PP després de més de 20 anys i que va passar a mans d’Izquierda Unida. És cert que s’han produït algunes situacions confuses, fruit segurament de la manca d’experiència, però el balanç final sembla força positiu.
De fet, no era gens fàcil endinsar-se en una maquinària en molts casos corrupta i intentar modificar-la. Calia doncs fer neteja, obrir les finestres i donar un aire nou a pràctiques dictatorials molt fermes i que s’havien instal·lat per tot arreu. Encertat o no, el cas és que molts alcaldes van optar per fer gestos vistosos que demostressin el canvi, com treure el retrat del Rei, obrir les dependències de l’ajuntament als ciutadans, la utilització dels transports públics, o actes simbòlics de tota mena que tenien com a objectiu fer palesa la voluntat dels electors. València és, sense dubte, l’exemple més significatiu d’aquesta transformació. Joan Ribó, el seu alcalde després de 22 anys de mandats del PP, ja va tenir un gest que evidencia les ganes d’impulsar una nova política, obrint el balcó del gran edifici municipal als ciutadans. Recordem que Rita Barberà només deixava entrar qui ella volia… A més, durant la celebració de les Falles, Ribó va deixar tot el protagonisme a les falleres, com ha de ser, rebutjant les pràctiques de Barberà que esdevenia la reina mare de tota la Festa. Val la pena llegir la biografia d’aquest activista pels drets de les persones i entendrem moltes coses. En menys d’un any ja ha posat en marxa multitud de projectes, amb prudència i un estil propi que deixarà una empremta per a sempre.
És molt probable que tota aquesta feina l’hagi feta perquè en sap i perquè disposa d’un equip de persones preparades, doncs una de les problemàtiques que s’hi van presentar l’endemà de les sessions d’investidura és l’immobilisme d’una part important dels funcionaris. No cal ser massa espavilat per adonar-se que aquest col·lectiu mana més del que podem imaginar i veu passar diversos regidors al llarg de la seva vida professional. Una vegada, un funcionari de l’Ajuntament de Sabadell em va dir que els regidors governen però qui realment pren les decisions són els funcionaris, que coneixen l’administració i les normatives. “És molt fàcil enganyar un regidor”, em va dir. “Sempre es creurà allò que li diem i no investigarà si és cert o no”, afegia. No m’ho podia creure. M’imaginava un conjunt de funcionaris al servei dels regidors que havien estat votats democràticament i per tant, en benefici de la ciutadania. El regidor ha de tenir les idees clares i davant una determinada problemàtica ha de mantenir una fermesa inequívoca. No s’hi valen dubtes ja que una part d’aquest funcionariat pot posar pals a les rodes a una voluntat ferma de canvi. A Sabadell, per exemple, tots sabem que l’estil Bustos va significar també la col·locació d’afins al PSC amb oposicions falsejades. I tenen la seva plaça de per vida! Encara que ocultin les seves afiliacions, poden fer molt de mal a l’hora d’engrescar-se en projectes de ciutat, paralitzant-los o simplement rebutjant-los amb qualsevol excusa.
No obstant això, el poder dels regidors i dels alcaldes és i ha de ser cabdal. El ciutadà no entendria que els seus representants fossin manipulats per uns treballadors amb mala fe. I la manca d’experiència ha de ser reemplaçada per l’interès i l’afany de coneixença. Quan un alumne no sap alguna cosa ha de preguntar-ho, i si encara té dubtes, té mecanismes per esbrinar la resposta. Aquest és el camí i no un altre.
El que no es pot consentir és que passem d’un període on els funcionaris han estat còmplices de la corrupció generalitzada a un altre on intentin frenar els avenços que la gent vol. Molts d’ells, amb retribucions notablement més altes que la resta, consoliden les seves nòmines i per tant poden ser proclius a afavorir les consignes de qui el va nomenar, encara que aquest ja no tingui la majoria. Interventors, responsables d’àrees d’urbanisme, de contractació administrativa, inspectors de servei, responsables de serveis jurídics, directors dels òrgans de selecció i d’altres càrrecs han estat els culpables de la situació a molts ajuntaments catalans i espanyols, aplaudint el xantatge que els oferia una estabilitat econòmica ben remunerada. La paradoxa és, sense dubte que el que ha de ser controlat designa el seu controlador. Fins quan?
