Ei, noi! Ei, noi! Sí, sí, sembla que és a mi. Em giro i veig una senyora gran, encorbada per l’edat, però amb un aire distingit i amb una mirada encara jove, desperta, amb una força que em sorprèn. És vostè periodista? M’ha vist prendre notes en l’últim concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès. De fet, ara que hi penso, la tenia just al costat. No me n’havia adonat, captivat per magnífic espectacle de final de temporada. Li responc que no, que no soc periodista, que m’hauria agradat ser-ho, però què, afortunadament, col·laboro a iSabadell des de l’inici, des del febrer del 2012, i que sí, que faig les cròniques de la Simfònica amb molt de gust. Vostè no podria afegir a la crònica del concert d’avui que posin un ascensor a la Faràndula? A vegades no trobo entrades per platea o són molt cares i haig de desistir de l’espectacle perquè ja no puc pujar escales. Tampoc no vull que m’ajudin. Ha vist com estan les butaques del pis? Totes fetes un fàstic. Allà fa temps que ningú no inverteix ni un duro. Però l’ascensor, no creu que em podria fer un favor i entremig de les seves explicacions reivindicar un ascensor per a la Faràndula?
Aquella senyora m’ha entendrit. La miro i no sé com dir-li que no, que no puc ficar una queixa d’aquest estil en una crònica d’un concert on la música és l’important. Crec que no és el que toca. En qualsevol cas, podria afegir algun esdeveniment imprevist, què sé jo, una apagada general, un accident, que no passi mai, ai! Però això de l’ascensor… Intento ser amable. De fet, no m’explico com és possible que no hi hagi hagut mai una inversió en forma d’ascensor a la Faràndula. És cert que m’havia fixat en gent gran pujant les escales amb dificultat. Fins i tot, en alguna ocasió, havia ajudat alguna persona a accedir al pis, demanant-li que es recolzés en el braç. Però no n’era conscient de la mancança que la senyora em deia. Potser perquè encara puc pujar les escales sense problema. Manca d’empatia, li diuen…
“Per cert, noi, vostè és massa jove, però fa molts anys, la Orquesta Nacional de España va visitar Sabadell. Jo hi vaig anar, és clar, a la Faràndula. És que no tenim res més des de fa segles! Quin concert, mare meva! Per què no hi ha tornat? Potser el Benet Casablancas podria fer alguna cosa? Vostè sap que aquesta orquestra la paguem entre tots els espanyols amb els nostres impostos? Sí, sí, ja sé que em dirà que tenim la del Vallès, que és la millor del món. Jo me l’estimo molt. Conec molts dels músics i al Xavier Puig, és clar. Sap? A vegades li he demanat que programin una obra i m’han fet cas. No ho digui a ningú…”
L’escolto amb delit. Quina ment més activa! Jo vull arribar així quan sigui gran. “Escolti, no se’m despisti. Ara, cada comunitat autònoma té la seva orquestra simfònica, però viatgen, eh. Què esperen per a portar-nos la de Galícia o la de Tenerife? I l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya? Ei, que aquesta és la nostra i no recordo haver-la escoltat mai a Sabadell! Potser em falla la memòria. Sap que la Simfònica se’n va a fer uns concerts a Estònia? Per què altres orquestres no venen a Sabadell? Sap que vaig anar a veure la Glenn Miller Orchestra a Terrassa fa uns anys? Allà sí que en saben! Al febrer vaig anar a veure el Ballet Nacional de España amb l’Antonio Canales. Aquest també el paguem entre tots. I el teatre? Només venen obretes, molt dignes, però ja em dirà. Recordo a la Lola Herrera tota sola a l’escenari amb Cinco horas con Mario. Aquell dia només vaig trobar una entrada al pis. Encara podia pujar escales sense bastó. Quina dona! Se sentia bé des d’allà dalt. Podem estar ben orgullosos de la Faràndula”.
No sé què contestar. Totes aquestes orquestres les conec. Jo també vaig anar a Terrassa quan va venir la Glenn Miller Orchestra. I la dona té raó. No trobo cap argument negatiu. Parla amb sinceritat, sense agressivitat. De fet, li noto un aire positiu, autèntic, gens contrari al que s’està fent a Sabadell. És més aviat unes ganes que les coses millorin. “Jo, li dic seriosament, faria una programació cultural conjunta entre Sabadell i Terrassa, un conveni, ja m’entén. Què és això d’estar d’esquena? Com el Vallès no hi ha res? Doncs fem-ho possible. S’imagina? Seria molt potent, li asseguro. I el jazz de Terrassa, també a Sabadell, alguns concerts, és clar. Vostè sap com es fa una instància per internet?”.
Continuaria escoltant aquella dona més estona, però se m’escapa el bus. I què importa? Puc tornar caminant a casa. Però és ella la que s’acomiada de cop. “Escolti noi. També vaig anar a veure al Tierno Galván a la Faràndula en les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco. Vaig haver de mentir a la família, que era tota franquista. Quin home, el Tierno Galván. El viejo profesor, li deien…”. Li pregunto l’edat. 90 anys. “Quan faci una altra crònica de la Simfònica, recordi escriure que cal que vinguin altres orquestres a la Faràndula. Ah, i allò de treballar conjuntament amb Terrassa, que ens enriquiria a tots plegats”. I l’ascensor?, li dic jo. No m’havia dit que no pot posar-ho?
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de cada article; iSabadell només la reprodueix.
Foto portada: la Passió segons Sant Joan, de Barch, de la mà de l’OSV a La Faràndula. Autor: David Jiménez.
