ARTICLE D’OPINIÓ
Artur Domingo i Barnils, historiador, especialista en l’obra i el llegat de Gandhi.
“Estem decidits a fabricar lliurement la sal a cada casa, com solien fer-ho els nostres avantpassats… i ho seguirem fent així arreu on sigui possible fins que el govern cedeixi. Si el despertar de la gent al país és real i veritable, la llei de la sal quedarà abolida.”
Gandhi. Discurs a Dandi. 5 d’Abril de 1930.
L’any 1930 Mohandas Gandhi encapçalà un dels moviments de desobediència civil més populars arreu del món, conegut com La marxa de la sal. Amb aquesta marxa, Gandhi cridava a desobeir la llei britànica que imposava un impost sobre el consum de sal, molt onerós per al poble indi. Es tractava de fer front a una llei establerta per un govern formalment democràtic, el govern de la Gran Bretanya, avalada pels seus representants a l’Índia.
La marxa s’inicià el 12 de març i finalitzà el 6 d’Abril a la platja de Dandi. L’iniciaren 79 membres sortits del Sabarmati Ashram a Ahmedabad que recorregueren més de 300 quilòmetres en 24 dies, passant poblet rere poblet, on s’anaven afegint desenes i desenes de persones fins que se n’ajuntaren uns quants milers en arribar a la platja. L’acte de desobediència consistia en agafar grapats de sal procedents de l’aigua del mar i consumir-la, repartir-la o àdhuc comercialitzar-la. El moviment, encara que durament reprimit, s’estengué per nombrosos indrets de l’Índia on milers de persones agafaven i fabricaven sal desbordant així la legalitat britànica. Gandhi, com molts altres, fou detingut. Dies després un grup nombrós de voluntaris s’adreçà a les salines de Dharasana per agafar la sal dels magatzems controlats pel govern. Els satyagrahis (així s’anomenava als activistes) foren durament colpejats. Milers de persones emplenaren les presons.
La marxa de la sal inicià el camí definitiu cap a la independència de l’Índia, però no era la primera mobilització important. Aquest fou un procés llarg però sostingut i acompanyat d’una idea fonamental: la no violència com a base de la desobediència civil coneguda com a Satyagraha, que significa aferrar-se a la veritat.
El descrèdit en que caigué el govern britànic per la repressió sobre aquest moviment de desobediència canvià la visió que el món tenia del seu domini sobre l’Índia. Un poble decidit a lluitar pels seus drets, durament reprimit i no escoltat per un govern formalment democràtic, guanyà enormes simpaties cap a la seva causa. Rabindranath Tagore manifestà en declaracions al The Manchester Guardian que Europa havia perdut el seu prestigi moral a l’Àsia i havia patit una gran derrota moral.
L’any 1931 Gandhi fou alliberat de la presó i cridat a una reunió amb el govern britànic a Londres, en el marc de la Segona Conferència de la Taula Rodona, per parlar del futur de l’Índia. Tanmateix els britànics utilitzaren tots els recursos i estratagemes per dividir el poble indi, aprofitant tant la divisió en castes com entre les diferents comunitats religioses, especialment hindús, musulmans i sikhs, les quals ells mateixos havien atiat. Gandhi desconfià dels propòsits de l’imperi i s’oposà a aquestes maniobres de divisió, especialment pel que feia als anomenats intocables. Utilitzà a més una de les seves eines de lluita, el dejuni.
El Mahatma va utilitzar el dejuni en força ocasions, sobretot per aturar la violència entre les diferents comunitats, afavorida directament o indirecta per la pròpia administració britànica, amb la seva política de divisió per debilitar el moviment d’independència. La marxa de la sal significà doncs una inflexió en el procés d’alliberament de l’Índia, però calgueren encara més lluites i uns quants anys per assolir-la, donades les circumstàncies històriques.
Evidentment cada procés històric es produeix en el seu context social, polític, cultural, geopolític, econòmic… i no es pot pretendre que serveixi d’exemple a reproduir mimèticament. Però també és cert que de les diverses experiències històriques se’n poden extreure alguns aprenentatges. En el cas de l’experiència gandhiana, hi ha algunes idees que conviden a la reflexió.
La no violència ha demostrat ésser actualment l’estratègia de lluita per al canvi més útil, constructiva i eficaç, si més no a l’Europa actual, però també amb vocació universal. A la vegada, com assenyalà Gandhi, aquesta no violència requereix d’un gran valor i convicció. Perseverar en la lluita i els objectius, però essent capaç també d’una gran flexibilitat per entendre el context i adaptar-los a cada situació com a mesura d’ampliar les forces i complicitats i no a l’inrevés, és també una demostració d’intel·ligència.
Sovint cal estar preparat per a un combat més llarg del que es desitja; la precipitació i pensar que les coses són més fàcils del que són, no acostumen a ser bones companyes. Un bon lideratge, ja sigui individual o col·legiat també és necessari. I al final el canvi pot esdevenir inevitable. Però aquest article pretén ser tan sols una conversa amb la història.
