Miguel Quesada, atleta: “Els Jocs d’Atenes 2004 van ser inigualables”

Fes-te subscriptor de l’iSabadell

• L’atleta sabadellenc, doble olímpic: “Les instal·lacions de Pequín 2008 eren al·lucinants”.
• Quesada va arribar a l’atletisme de competició amb 19 anys i debuta a uns olímpics amb 23.

Miguel Quesada Velasco va néixer el 18 de setembre de 1979 a Sabadell. És un retirat atleta especialista en els 800 metres, va competir als Jocs Olímpics d’Atenes de 2004 i Pequín 2008. El seu palmarès destaca per vuit campionats de Catalunya en pista oberta (2001, 2002, 2008, 2009 i 2011) i coberta (2001, 2002 i 2007) i un subcampionat en el Campionat d’Europa d’Atletisme en pista coberta de 2007 disputat a Birmingham.

Actualment resideix a Menorca on entrena a joves atletes. En aquesta entrevista parla dels seus primers passos a l’esport i les seves experiències en els olímpics. En últim lloc, fa un repàs a l’actualitat de l’atletisme espanyol i quins consells els hi donaria.

Per què vas escollir l’atletisme? Com van ser els teus inicis?
No tenia en aquell moment cap carrera esportiva. Jugava a futbol en un equip d’aficionats. Vaig fer el servei militar a Eivissa i allà va ser quan vaig descobrir l’atletisme. Et feien entrenar al matí i el que els costava als meus companys a mi no. Vaig fer algunes curses i les vaig guanyar. Més endavant vaig entrar a la Joventut Atlètica i vaig conèixer en Cándido, qui va veure moltes qualitats en mi. Em van oferir una feina a la Joventut Atlètica i tenia una bona flexibilitat per entrenar i treballar. No és que m’ajudessin gaire però tenia una disciplina de treball.

Quin va ser el teu ídol en aquest esport?
Els meus ídols no eren atletes, eren futbolistes. Però si parlem de l’atletisme, com no tenir en ment en Fermín Cacho, que era el campió olímpic. El millor. També vaig tenir la sort de conèixer l’atleta Carmen Valero, grans referents d’aquest esport.

Quina és la salut econòmica de l’atletisme?
Aquest món no dóna gaire diners, només a l’elit. En el meu cas, quan em vaig quedar a l’atur vaig decidir dedicar-me plenament a això a partir de 2002-2003 i preparar-me per als olímpics d’Atenes. L’aspecte econòmic és important a l’hora de voler ser professional. Cobrant l’atur uns anys i amb unes poques classes que impartia em pagava els meus entrenaments. Després quan els resultats van anar venint, el club et va pagant i comences a ingressar per sustentar-te. Quan ets professional, ja tens més guanys. L’atletisme actual de l’elit pot guanyar-se la vida, també fent contingut a les xarxes socials… Molts esportistes opten per diversificar els seus ingressos. Potser aquests beneficis poden oscil·lar entre 80 i 100.000 euros anuals.

Entrant en la vessant esportiva, i en els Jocs concretament, com sent la pressió un esportista representant el seu país?
En el meu cas era més del mateix, sortir a la pista i donar-ho tot com ho feia a Sabadell. Però sí, sents la responsabilitat que estàs representant el teu país. L’esportista és el primer que vol fer-ho bé. Utilitzes aquest suport de la gent per rendir. Tractes que no et pesi en la competició i donar-los una alegria. És una sensació molt gratificant haver representat al meu país, ja no és només pel temps que passes a la pista, que sol ser minut i mig més o menys, aquesta experiència se’t queda gravada i suposa un orgull molt gran que la teva família, amics i milions de persones a Espanya t’estiguin veient.

Entrenant per una competició de talla mundial, com d’important és enfortir l’aspecte mental?
És molt important i una bona preparació juga al teu favor, per això un s’entrena durant quatre anys. L’únic hàndicap que pot afectar és el fet que per accedir als jocs cal superar una marca molt alta. Quan els teus oponents, normalment d’origen africà, han superat aquesta xifra àmpliament i tu no, saps que serà difícil millorar els teus registres. Per tant, a un li costa millorar les seves marques i arribar a aquest nivell, ja véns mentalitzat i no en el millor estat de forma.

Ara has mencionat atletes que habitualment obtenen uns registres molt elevats, parlem d’atletes formats a Kenya, Uganda… Com és compartir pista amb ells?
Tenen uns gens i un sacrifici diferent. Jo he estat entrenant a Etiòpia, i a les sis del matí ja estan llestos per començar a entrenar. Ells són més sacrificats que nosaltres, volen arribar a Europa. Quan te’ls trobes a la pista, són un atleta més. Si abans de començar ja penses que et guanyaran, llavors cal retirar-se.

Com és el dia a dia i l’experiència de viure uns jocs?
La rutina d’un esportista és bastant quotidiana, al matí vas a la pista a entrenar i en tornar a la vila olímpica menges i fas una petita migdiada. L’entrenament suposa testejar la pista i les condicions, cal provar sensacions. Per exemple, ens van portar a Pequín un mes abans de la competició per aclimatar-nos i finalitzar les nostres preparacions en l’ambient que tindríem quan els jocs comencessin. Uns olímpics no són només una competició d’atletisme, són una sèrie d’esdeveniments universals que el fan diferent de la resta. El que té una olimpíada de diferent és la convivència entre tantes figures destacades de cada esport. Passeges per la vila olímpica i et trobes esportistes com Marc Gasol, referents que veies a la televisió.

Venint un mes abans a Pequín, quines dificultats vas trobar al aclimatar-te a un ambient tan diferent?
Afortunadament he tingut la sort de fer concentracions a Etiòpia i Mèxic, però sent sincer, em va costar acostumar-me a Xina. Un lloc amb molta humitat, només passejant per la vila ja t’ofegaves, i el cel estava sempre ennuvolat. Xina va ser molt complicat. Als esportistes no ens agrada posar excuses i són les mateixes condicions per a tothom. El condicionant pot ser a la competició ja que els esportistes pateixen i el rendiment empitjora una mica.

Atenes 2004 o Pequín 2008?
Em quedo amb Atenes. Va ser una edició inigualable. Ser inexpert i competir per primera vegada en una competició de calibre mundial et resta temor i aconsegueixes aquesta valentia d’anar a per tot. Vaig competir millor a Atenes i tinc un millor record d’aquella edició. No obstant, a nivell organitzatiu em quedo amb Pequín, no hi ha comparació alguna en aquest sentit, molt millor fet, les instal·lacions eren al·lucinants.

Fent retrospecció, estàs satisfet amb la teva carrera?
Sí, moltíssim. Mai vaig pensar que arribaria tan lluny, va ser gairebé una casualitat que vaig desenvolupar amb molt treball i sacrifici. Començar en l’atletisme amb 19 anys i anar als jocs amb 23, és una cosa que mai m’hauria imaginat. Estic molt agraït.

Ara que ets entrenador d’atletisme de joves, quins consells els hi dones?
No només som entrenadors, som educadors i orientadors. És important que estudiïn, entrenin i tinguin una disciplina marcada. Com a orientador vetlles pel correcte desenvolupament i progrés dels joves, i sempre tractes de portar-los pel bon camí.

Per finalitzar, amb la teva contrastada experiència, què els diries als atletes espanyols que participen en els olímpics de París 2024?
Cal destacar que l’atletisme espanyol gaudeix de bona salut, tenim un bon equip, amb algunes figures destacades. Segur que estaran lluitant per les medalles. Peleteiro és la més forta. Els aconsello que siguin ells mateixos, que no es desanimin amb la pressió i que competeixin com quan ho fan a Espanya. Un atleta és donar-ho tot a la pista, no importa quina sigui, per això requereix tranquil·litat i concentració.

Foto de portada: Miguel Quesada, via Instagram